BarcelonaSemblava que els Oscars havien arribat al punt àlgid de caos quan fa dos anys Warren Beatty i Faye Dunaway van atorgar per error a La la land el premi a millor pel·lícula per després recular i atorgar-lo a Moonlight. I, tanmateix, l’actual temporada de premis ha fet que l’Envelopegate, aquella confusió de sobres, sembli el súmmum de la professionalitat. En els últims mesos l’Acadèmia de Hollywood ha decidit crear un nou Oscar i poc després se n’ha desdit, ha designat un presentador per a la gala que tot seguit s’ha fet enrere i ha marginat els premis tècnics a les pauses publicitàries per després canviar d’idea i com si res. D’entrada, la cerimònia que se celebrarà la nit de diumenge a dilluns al Dolby Theater de Los Angeles transmet la impressió de ser una gala improvisada, dissenyada a corre-cuita i més pensada per no ofendre que per entusiasmar. I després ens queixem dels Gaudí.
Tots els problemes d’aquesta gala dels Oscars van començar l’endemà de l’anterior, quan els directius del canal ABC -que paga 75 milions pels drets d’emissió- van veure les xifres d’audiència, que havien caigut als 26,5 milions d’espectadors, un 25% més baixes que l’edició prèvia en el sector demogràfic de 18 a 49 anys, el que interessa més als anunciants. Les explicacions s’amuntegaven sobre la taula. ¿Una edició amb pel·lícules que el públic no havia vist? ¿Politització excessiva dels premis? ¿Pèrdua de rellevància cultural dels Oscars?
I amb els diagnòstics van arribar els tractaments de xoc. El primer, afegir a les 24 categories existents una de nova dedicada a les pel·lícules més populars, però sense acabar de concretar si el guanyador el decidiria el públic o els acadèmics ni què s’entenia exactament per film popular. La idea no va caure en gràcia a Hollywood, i tampoc la decisió d’escurçar la duració de la gala relegant alguns dels premis tècnics a les pauses publicitàries. Quan fa unes setmanes es van anunciar les categories marginades (maquillatge i perruqueria, direcció de fotografia, muntatge i curtmetratge), cineastes com Tarantino, Del Toro i Scorsese van contraatacar i l’Acadèmia va cedir davant la pressió. L’Oscar popular ja havia estat desestimat al setembre, tot i que amb l’amenaça de reprendre la idea l’any que ve.
Ni The Rock ni Kevin Hart
Però el símptoma més evident dels problemes organitzatius dels Oscars és que finalment no han trobat presentador. Segons The Hollywood Reporter, a l’octubre l’Acadèmia tenia un candidat clar: Dwayne Johnson, The Rock, un actor taquiller, amb carisma i milions de seguidors a les xarxes que, a més, cau simpàtic tant als demòcrates com als republicans. Johnson estava encantat amb la proposta, però tenia dos rodatges en marxa: l’ spin-off de Fast & Furious i la seqüela de Jumanji. No hi havia temps material per fer els assajos i el nom de Johnson ni tan sols va transcendir. La segona opció va ser el còmic Kevin Hart, també popular i taquiller, però va renunciar a la feina quan van acusar-lo d’homòfob per uns vells acudits al seu compte Twitter i l’Acadèmia va demanar-li que es disculpés públicament.
En aquest punt, l’Acadèmia va començar a transmetre senyals de pànic: no trobava recanvi per a Hart i ningú a Hollywood semblava disposat a arriscar el seu prestigi acceptant una feina desagraïda que, en el millor dels casos, comporta crítiques i retrets. Al gener, després de flirtejar amb la idea de reprendre l’opció de Hart -ell ja no hi estava interessat-, els organitzadors de la gala van resignar-se a preparar uns Oscars sense presentador. No és una idea tan revolucionària com sembla: el 1989 ja es va posar en pràctica amb resultats molt discrets, sobretot pel que fa al número musical inicial que van protagonitzar Rob Lowe i una actriu disfressada de Blancaneu, una imatge que no falta en cap antologia dels pitjors moments dels Oscars.
Per compensar la falta de mestre de cerimònies, l’Acadèmia intenta reforçar la nòmina de presentadors de les diferents categories amb fitxatges estel·lars i es filtra que s’està intentant aplegar tots els actors de Marvel per lliurar un dels premis. Val a dir que, si a dos mesos de l’estrena d’ Avengers: endgame finalment no aconsegueixen reunir a l’escenari els protagonistes del film per fer un acte promocional retransmès a tot el món, ja poden plegar. La llista dels altres presentadors confirmats no pot ser més heterogènia: va de Barbra Streisand al xef espanyol José Andrés, passant pel guitarrista Tom Morello i Whoopi Goldberg, a qui alguns rumors fins i tot situen com a presentadora sorpresa dels Oscars. D’aquí unes hores ens trauran del dubte.
I, quan el galliner dels Oscars semblava més o menys tranquil, fa unes setmanes va començar un altre ball, el de la música de la gala. Primer l’Acadèmia va anunciar que només s’interpretarien en directe dues de les cançons nominades, All the stars, de Kendrick Lamar i SZA, i Shallow, de Lady Gaga, les dues amb més èxit en les llistes de vendes. La decisió va ser molt criticada a xarxes i pels acadèmics de la branca musical i finalment es va anunciar que sonarien les cinc cançons nominades, però en versions de 90 segons per no alentir el ritme de la gala. I potser per això, a última hora, SZA i Lamar han decidit que l’esforç no paga la pena i All the stars no sonarà a la gala. Veient-s’ho venir, l’Acadèmia s’ha tret una sorpresa de la màniga: la reunió de Queen amb Adam Lambert per actuar als Oscars.
Un final disputat per a l’accidentada cursa dels premis
No és fàcil predir les guanyadores d’aquests Oscars: Roma, d’Alfonso Cuarón, parteix com a teòrica favorita, avalada pels incessants premis de la crítica, el triomf als Bafta i l’aplaudiment del gremi dels directors, però el melodrama edificant Green book, amb només cinc nominacions, podria donar la sorpresa i repetir l’inesperat triomf de Tot passejant Miss Daisy, que el 1990 va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula sense ni tan sols estar nominada a millor direcció, igual que Green book, que a més té l’important aval del premi PGA del gremi de productors, l’indicador més fiable. Ara les estadístiques ja no són tan determinants com abans: els Oscars cada vegada són més un laboratori de relacions públiques i tendències sociopolítiques que no pas un mirall dels gustos personals dels acadèmics.
En aquest sentit, les polèmiques que han perseguit el director de Green book, Peter Farrelly, i el seu protagonista, Viggo Mortensen, podrien jugar en contra seu. Igualment, el fenomen sociològic creat als Estats Units al voltant de Black Panther podria donar una empenta al film, i el fet que Roma sigui una producció de Netflix podria no acabar de fer el pes als acadèmics més conservadors. Per contra, els més liberals podrien veure en una pel·lícula mexicana protagonitzada per una dona indígena el missatge més anti-Trump, tot i que aquesta basa també la podrien jugar el biopic sobre Dick Chenney El vicio del poder i el thriller Inflitrado en el KKKlan, de Spike Lee.
En la resta de categories, sembla molt probable l’èxit de Cuarón com a millor director, Rami Malek com a actor protagonista, Glen Close -després de sis nominacions- com a actriu i Mahershala Ali com a secundari, però l’Oscar a la millor secundària té moltes nòvies: Emma Stone, Regina King, Amy Adams... El premi al millor guió adaptat apunta a Spike Lee, el de millor film de parla no anglesa el té Roma a la butxaca i Spiderman: un nou univers és el gran favorit de l’Oscar a film animat. Per treure l’entrellat de la resta de categories, es pot consultar la informació que ofereix la porra interactiva dels Oscars de l’ARA.
![5 crítiques que t'ajudaran a decidir quina pel·lícula anar a veure aquests dies de pont](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
