Demolidora reflexió de Jafar Panahi sobre la responsabilitat ètica del cineasta

En una escena de Los osos no existen, el cineasta iranià Jafar Panahi –que, com a Això no és una pel·lícula o Taxi Teheran, encarna una visió ficcionada d'ell mateix– confronta la superstició amb la raó o amb la irrefutabilitat d’una imatge. Al petit poble fronterer des del qual dirigeix, via Zoom, una pel·lícula que s'està rodant a Turquia, Panahi és acusat de posseir la fotografia inculpatòria d'un amor prohibit que ell nega tenir. L'única sortida és sotmetre's a un ritual ancestral, un jurament exculpatori proclamat davant dels homes del poble; Panahi, aleshores, substitueix l'Alcorà per una càmera digital i afirma que l’enregistrament de l’acte constituirà la prova incontestable de la seva innocència. Hi ha alguna cosa commovedora en aquest moment i en el que se'n desprèn: la ingenuïtat desarmant d'un cineasta que, malgrat tot, continua creient en el poder de les imatges, en la veritat que poden arribar a revelar.

No podia ser d’una altra manera atenent a les circumstàncies personals i polítiques que envolten un autor a qui, el 2010, el règim iranià va prohibir fer cinema. És evident, doncs, el paral·lelisme entre el Panahi real, que fa més d'una dècada que filma en la clandestinitat pel·lícules que evidencien les misèries de la societat iraniana, i aquest autor de la ficció que s'enfronta a la irracionalitat i intolerància del dogma armat amb una càmera. Tot i això, Panahi és massa humil, i el seu discurs sobre el rol del cineasta massa complex, per creure sense fissures en el poder del cinema. Davant el destí tràgic de les dues parelles protagonistes –cada una pertany a una de les dues capes narratives que s'entrelliguen al film: la vida real i la pel·lícula dins la pel·lícula–, Panahi no evita incloure a la cinta una demolidora reflexió sobre la responsabilitat ètica del cineasta i sobre les limitacions del cinema i les imatges per modificar la realitat.