Pablo Larraín li clava els ullals a Pinochet

La idea central que flueix, com sang espessa i vermella, pels vasos capil·lars de la irregular, encara que fascinant, El conde, és prodigiosa: Augusto Pinochet és, en realitat, un vampir que, durant segles, s'ha dedicat a acabar, primer a mossegades i després a cop d'assassinats d'estat, amb tot indici de revolució. A l'últim film del xilè Pablo Larraín, que ha dedicat part de la seva filmografia –de Tony Manero a l'extraordinària No– a disseccionar la ferida traumàtica del pinochetisme sobre el seu país, Pinochet no ha mort, sinó que viu en una illa remota, envoltat dels vestigis polsegosos del seu passat.

Larraín elabora una pel·lícula massa derivativa que té tant de farsa grotesca (de vegades amb traç força gruixut) com de sanguinolent conte de terror gòtic, una tendència cap al gènere que l'apropa a Spencer, el biopic de Lady Di amb l'atmosfera malsana d'un film de Polanski. La lectura metafòrica pot ser òbvia, sí (molt més que a El club, film incomodíssim sobre la corrupció i violència estructurals de les elits xilenes), però també irresistible. Si aquesta mansió vetusta, ancorada en el passat, és l'encarnació perfecta de l'esclerotització del Mal, de la seva incapacitat per deixar de donar voltes sobre si mateix, la imatge (fotografiada en exquisit blanc i negre per Ed Lachman) del dictador volant amb la seva capa de general sobre el Santiago actual descriu de manera impecable la pervivència del pinochetisme i la seva ombra allargada i ominosa en la societat xilena d'avui dia.