Pablo Picasso: un artista desplaçat, homoeròtic i camaleònic

MadridLa figura de Pablo Picasso acostuma a anar acompanyada d'adjectius forts, gairebé abassegadors. Ell mateix es va identificar amb el personatge monstruós i al mateix temps melancòlic del Minotaure, i les històries de la seva atribolada vida sentimental han reblat el clau per crear el personatge. Picasso és l'artista considerat un egòlatra, un masclista i un maltractador, i ara, en canvi, el Museu Reina Sofia s'endinsa en una cara més vulnerable de la seva biografia, com a "migrant" al París de començaments del segle XX a l'exposició extraordinària Picasso 1906. La gran transformació, com diu el comissari Eugenio Carmona, catedràtic d'història de l'art de la Universitat de Màlaga.

Així que la definició de la modernitat de Picasso estarà basada en l'"'alteritat" i la "transculturalitat". "Ell s'ho va plantejar perquè vivia a París, com deia la seva parella d'aquell moment, Fernande Olivier, com algú que no tenia un eix. Picasso era algú que es va veure en l'obligació de sumar cultures perquè era un migrant, cosa que no va passar a ni a Derain, ni a Matisse ni a Vlaminck. Picasso, que a casa seva mantenia els costums del seu lloc d'origen, es catalanitza per complet quan es trasllada a Barcelona i és un artista català. I quan arriba a París es relaciona amb el cercle dels artistes catalans. I es va haver d'aclimatar a París com a capital del retorn a l'ordre i de les avantguardes", explica Carmona.

També crida l'atenció la fluïdesa de gènere d'alguns dels nus exposats. I el comissari posa en relleu "l'homoerotisme decisiu" que hi ha en algunes obres d'aquest any essencial en l'obra del malagueny, i la presència en la seva vida que van tenir artistes i homosexuals en un moment en què l'entorn els era hostil, com els escriptors Gertrude Stein, Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Igualment, Picasso va tenir presents fotografies homoeròtiques i revistes gais pioneres. "Tenim l'obertura de Picasso a un espectre de la captació de la sensibilitat eròtica que és gairebé inesperat erotisme, fins que desapareix en uns altres moments –afirma Carmona–. S'ha de ser molt fort per suportar la lluita contra l'homofòbia i la misogínia en els textos, els relators i la historiografia sobre Picasso. Si et col·loques en una altra posició, sembla que et vols adherir a una moda, i no és això, se'n parla des dels anys 90". Una d'aquestes obres homoeròtiques és Dos adolescents: "Hem de deixar la porta oberta perquè l'espectador pensi si el possible homoerotisme l'hi va dipositar Picasso o la nostra mirada actual". Una de les raons perquè tot això ha quedat en un pla molt secundari és, segons Carmona, el pes "exagerat" que s'ha donat a Les senyoretes d'Avinyó.

Així mateix, Carmona creu que les dues percepcions de l'artista malagueny no són incompatibles: "La visió de Picasso com un misogin i un maltractador s'hauria de recontextualitzar millor. Encara que va tenir relació amb el pensament anarquista, Picasso no va aconseguir superar els fonaments de la societat heteropatriarcal", diu Carmona. "Picasso va tenir una vida molt llarga, i va viure diverses vides en una. I va ser diferent en moments diferents. Va anar tenint fases. El 1906 estava molt imbuït de l'amor lliure, però al mateix temps li era difícil portar aquesta idea fins a les últimes conseqüències, perquè l'havien educat en una societat heteropatriarcal", afegeix.

Picasso 1906. La gran transformació, que estarà en cartell fins al 4 de març, és una exposició molt esperada. Es va anunciar quan Manuel Borja-Villel era el director del Museu Reina Sofia i va quedar ajornada en diferents ocasions. Ara és l'última gran exposició del programa de les commemoracions de la Celebració Picasso 1973-2023. La mostra prometia una nova aproximació a l'estada que Picasso i la seva parella, Fernande Olivier, van fer a Gósol entre el maig i l'agost del 1906, considerada com un punt d'inflexió en el camí cap a Les senyoretes d'Avinyó, de la qual amb prou feines han quedat obres a l'estat. Però Carmona va més enllà i planteja tot l'any 1906 com un període amb identitat pròpia en la trajectòria del malagueny, en el qual els escenaris són Gósol i les estades anteriors i posteriors a París. "Aquest any és un procés complet", diu Carmona.

L'exposició, que compta amb la col·laboració especial del Museu Picasso de París, inclou unes 120 obres, entre dibuixos, pintures i gravats de Picasso, i peces arqueològiques i d'altres artistes com El Greco, Corot i Cézanne, que formaven part del seu bagatge. Alguns dels préstecs de Picasso que ha aconseguit el Reina Sofia són extraordinaris, com el retrat llegendari de Gertrude Stein, i Nu amb les mans juntes, una pintura propietat del MoMA de Nova York que Carmona considera "un altre camí cap a la modernitat que no és el de Les senyoretes d'Avinyó". Picasso probablement la va començar a Gósol i la va acabar a París.

Per al comissari, Nu amb les mans juntes és més ambiciosa, i qualifica Les senyoretes del carrer Avinyó com un "retorn a l'ordre" en el camí d'experimentació que havia emprès aquell any. Nu amb les mans juntes també va ser propietat de Gertrude Stein i el va conservar amb ella al llarg de tota la seva vida. "La relació amb Gertrude Stein va ser decisiva per a Picasso; sense ella no hauria sigut qui va ser", diu Carmona. Dues obres icòniques més són L'harem, propietat del Museu d'Art de Cleveland, i Nu de mig cos amb gerra, provinent de la col·lecció d'Alicia Koplowitz.

El recorregut està dividit en vuit sales, les primeres de les quals estan dedicades al cos i el nu. Entre el 1890 i el 1906 havia fet 580 nus, i només el 1906 en va fer 450, entre nus masculins i femenins en diferents suports. La tercera, titulada Pulsió escòpica, està dedicada a com Picasso va subvertir les relacions entre l'alta i la baixa cultura amb unes dones corrents que evoquen figures mitològiques. La quarta és la dedicada a l'estada de Picasso a Gósol, i Carmona l'ha titulat Mitologia vernacular. En aquest àmbit destaca com va experimentar amb les "formes antropomètriques", com el retrat de Josep Fontdevila, l'hostaler de Cal Tampanada. Malgrat tot, Carmona apunta que l'impacte que li va produir el Romànic, representat a la mostra per la Mare de Déu de Gósol, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), es va manifestar a posteriori, quan Picasso ja havia tornat a París. A continuació, Fernande té una sala pròpia per analitzar com l'artista malagueny va fer servir la seva representació com "un significant a l'espera de significat". "Sempre parteix d'alguna cosa que podria ser la fesomia de Fernande per arribar una conclusió de tipus plàstic o iconogràfic", diu Carmona.

La primera de les tres últimes sales és Fisonomies, I a continuació es poden veure en el mateix àmbit (Transformacions) Nu amb les mans juntes i Retrat de Gertrude Stein. D'aquest retrat, cal observar com Picasso va repetir el seu rostre, en un acte de profunda identificació, en un autoretrat i en un retrat de Josep Fontdevila. Per últim, Pervivències reflecteix com Picasso va reprendre temes d'aquest moment, com les dones pentinant-se, dècades després. "En Picasso mai no hi ha un moment de trencament o abandonament clar, sinó que hi ha permanència i canvi. Descobrir el Picasso del 1906 estava esperant la nostra època", conclou Carmona.