“Uns padrins que enterren els seus padrins és una cosa contra natura”

PalmaEls germans Joan i Miquel Monserrat Parets van ser assassinats pels feixistes a Son Coletes, a Manacor, després d’haver passat mesos tancats al castell de Bellver, un dels primers dies de 1937. Teniu els detalls de la seva història a la crònica d’en Toni Mateu en aquest mateix diari. El passat dilluns horabaixa, 26 de juny de 2023, les seves restes van ser duites i enterrades al cementeri de Llucmajor, la seva vila natal, en un acte solemne i commovedor. Els van rebre els seus nets, perquè els seus fills i les seves dones van morir esperant-los: les autoritats franquistes mai no els van voler comunicar que els havien assassinat, perquè condemnar les famílies dels represaliats a una vida de dubtes, desesperança i tristesa formava part de la seva voluntat de fer mal. Joan i Miquel Monserrat van ser morts per les armes d’una colla de feixistes covards un dia fred d’hivern, però han tornat a casa seva un horabaixa lluminós d’estiu, gràcies a la feina de moltes persones demòcrates i valentes. Persones que, com ells, creuen en el bé de la comunitat. Per creure en això, en el bé comú, els assassinaren.

El net de Joan Monserrat Parets és Joan Monserrat Sastre, que també –com el seu padrí i molts de la seva família–, ha estat mestre d’escola i és, a més, el cronista oficial de Llucmajor (els dos volums que té publicats amb el títol d’Històries llucmajoreres són una lectura deliciosa, tant per als que som de la capital del Migjorn com per als que no ho són). En la seva intervenció va llegir un text d’una sòbria bellesa i d’una elegant contundència, en què va saber expressar el dolor dels familiars de les víctimes i la ignomínia de la fossa comuna: en efecte, si l’assassinat és el crim més greu que es pot cometre contra una altra persona, la fossa comuna és la més baixa falta de respecte que se li pot tenir. I va parlar, també, de “l’alegria esmussa” que experimentaven ell i els seus familiars, un oxímoron de gran precisió per definir les emocions contràries que se senten en el moment de rebre les despulles dels éssers estimats morts. Unes hores abans de la cerimònia, per telèfon, el cronista explicava a l’ARA Balears: “Al cap i a la fi, avui enterrarem els padrins, però nosaltres ja ho som, també, uns padrins. I uns padrins que enterren els padrins és una cosa xocant, com contra natura. El més dolorós és que aquelles persones que de veres els varen conèixer i els varen estimar més de prop, els seus pares, els seus germans, les seves dones i fills, se’n varen anar amb l’angoixa de no haver tornat a saber res d’ells”. Tant Joan Monserrat com el seu fill de cosí, Andreu Monserrat, net de Miquel Monserrat Parets, en les seves intervencions a l’acte de dilluns, van compartir amb els que hi érem aquest dolor, i la dignitat que l’acompanya.

Espanya és una democràcia plena, com solen proclamar els seus dirigents, que pot presumir de ser el segon país del món amb més fosses comunes, just després de Cambodja. A Cambodja, l’horror que va causar tanta fossa comuna va ser el genocidi perpetrat pels khmers rojos, sota el comandament del maoista Pol Pot, contra la població del país, entre 1975 i 1979. Espanya, per la seva banda, s’ha anat espavilant sempre per no haver de reconèixer cap genocidi dins la seva història, però el comportament de les tropes i els comandaments feixistes durant la Guerra Civil va ser de naturalesa clarament genocida. Es tractava de massacrar totes les persones –majoritàriament homes, però també dones, com les Roges del Molinar, recentment identificades– que no combregassin amb la manera d’entendre Espanya de la dreta ultranacionalista i ultracatòlica, i també de torturar, denigrar i humiliar les seves famílies. No fa gaire, un general retirat de l’exèrcit espanyol, en un grup de WhatsApp amb camarades seus, tornava a fer explícita la mateixa idea: “En aquest país el que cal és afusellar 26 milions de fills de puta”. A aquest militar no li va passar res per les seves paraules, es va dir que havien estat expressades en un context distès, a manera de broma, i es va girar full. Són les bromes i les distensions dels assassins, i dels seus hereus.

Restituir la dignitat de tota la societat

El que anomenam memòria històrica és imprescindible en una societat que ha patit un sotrac, un trauma, un trenc, digau-ne com vulgueu, com el que suposa una guerra civil. Exercir la memòria històrica no vol dir només restituir la dignitat de les víctimes, sinó la de tota la societat, vexada pels feixistes i els seus crims. Suposa el triomf de la memòria sobre la injustícia, la victòria final de la pau sobre la violència i la barbàrie. No és vàlid despatxar-ho dient que als dos bàndols es van cometre crims o que no treu cap enlloc reobrir ferides o destorbar els morts. En paraules del mateix Joan Monserrat, “una ferida no es cura si es deixa oberta; al contrari, pren malament i s’infecta. Les ferides s’han de tractar i cauteritzar com toca, perquè curin”. Els nazis i els jueus eren tots alemanys, però no és vàlid dir que a les dues bandes es van cometre errors o que alguna cosa devien haver fet els jueus perquè els volguessin exterminar. Seguint l’exemple dels països més avançats en democràcia, a les Balears s’han fet en les dues legislatures del Govern de progrés unes polítiques de memòria històrica valentes, justes i necessàries, i per això la presidenta Francina Armengol –que era present a l’acte de dilluns– rebé l’agraïment dels familiars dels germans Monserrat Parets i de molts dels presents. Se li donaven les gràcies a ella i, per extensió, a les moltes persones que han fet possible aquesta important passa endavant que s’ha fet en la pau i la democràcia a les Balears en aquests darrers vuit anys.

Els discursos de fals anivellament entre víctimes i botxins resulten, en tot cas, especialment inconsistents a Mallorca, perquè, aquí, absolutament tots els assassinats els va cometre un sol bàndol, i va ser el dels feixistes. Tots i cada un dels crims. Ara, en el capdamunt del cinisme, hi ha qui vol fer passar per normal i democràtic el fet de governar amb aquells que es proclament hereus dels assassins de Joan i Miquel Monserrat, d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, i de tants i tantes altres. Tanmateix, com es va dir dilluns, la recuperació de la memòria històrica ha començat, i ja no s’aturarà. Ni en això ni en res, no permetrem retrocessos.