La pagesa que va esdevenir un mite

PalmaSabia llegir i escriure, i molt bé, cosa inaudita per a una dona de família pobra, en una Mallorca analfabeta. Posseïa un talent i una capacitat excepcionals, fins al punt de fer de consellera del bisbe i del virrei. Els seus escrits i el seu misticisme l’equiparen amb Teresa de Jesús. Catalina Tomàs no era només aquella rústica pageseta a qui el dimoni volia fer la vida impossible, segons la tradició, sinó una dona d’empenta i una personalitat intel·lectual de la seva època. La recordam quan es compleixen, divendres, 5 d’abril, 450 anys de la seva mort, quan només en tenia 42.

La tradició mallorquina coneix Catalina Tomàs com la Beateta, tot i després de ser proclamada santa, un graó superior. La cançó popular “Sor Tomasseta, on sou? / Ja us podeu amagar / perquè el dimoni us cerca, / dins un pou us vol tirar” la coneixen tots els mallorquins des de ben petits. La processó anual en el seu honor a Santa Margalida és la més típica de Mallorca. A la seva vila d’origen, Valldemossa, és present a totes les façanes. A Palma, el seu cos incorrupte a Santa Magdalena, o la pedra on va seure esperant entrar al convent, a la plaça del Mercat, són llocs de veneració i d’interès turístic alhora.

Els temps en què va venir al món Catalina Tomàs Gallard, l’1 de maig del 1531, eren dels més durs que han conegut les Illes. Tot just s’havien extingit els calius de la Germania, que havia estat acompanyada d’una epidèmia de pesta. Mallorca havia estat castigada a pagar 136.596 lliures, una quantitat exorbitant, com a indemnització per la revolta. L’historiador Onofre Vaquer calcula que, entre la guerra civil, les represàlies i la pesta, havien mort prop de 20.000 persones. Les institucions pròpies, tan mitificades, estaven controlades pels privilegiats. I, a més, eren habituals els atacs dels corsaris turcs i algerians.

Els seus primers anys també foren durs. Va perdre els pares de petita i va ser enviada amb uns oncles, a la possessió de Son Gallard, prop del Miramar de Ramon Lull. Aquí va ser víctima d’allò que ara diríem mobbing. Els pagesos feien burla dels seus desitjos d’entrar a un convent i ho atribuïen a les poques ganes de fer feina. Els seus parents, afirma el biògraf Antoni Cano, “li varen fer la vida impossible de tal manera que no ens en podem fer ni idea”.

Sembla clar que la vocació religiosa li vingué a la futura beata de ben petita. Diu la tradició que, a manca de rosari, se’n va fer un amb fulles d’olivera. Aquest desig de transcendència no té res d’estrany, perquè aquell era un món sacralitzat, al qual absolutament tot, del naixement a la tomba, estava marcat per la religió. Els sants Catalina d’Alexandria i Sant Bru, la Mare de Déu i el Bon Jesús s’haurien aparegut a la jove pagesa.

El Dimoni emprenyador

El que tothom sap de la nostra santa, com diu la cançó, és que el Dimoni, emprenyadíssim per tanta de virtut, li feia totes les malifetes que li venien al cap. Ho conta Antoni Maria Alcover, talment com si fos una rondalla, en la petita biografia que li va dedicar. Fins i tot fa servir expressions com “què me’n direu?”, típiques de la narrativa popular. La primera vegada, el maligne se li va aparèixer com un marxando, un venedor ambulant, i tractà de seduir-la amb joies, sense èxit. Ho va provar disfressat de pobre, de “fadrinet molt xerevel·lo”, imitant la veu de la seva tia perquè anàs a un ball, fent-se passar per capellà i en forma de drac, de calàpet, de gegant i d’espectre. Com que no hi havia manera, la va sotmetre a un bon grapat de maltractaments: llançar-la a un pou, buidar-li la gerra d’aigua, fer-la rodolar per les escales, ficar-li un clau a la gargamella o fer-li caure per terra l’olla amb el dinar per als pagesos.

A les nostres mentalitats actuals ens costa de creure que el Dimoni en persona es dedicàs a fer-li la punyeta, per molt santa que hagués de ser. A Cano, també: “Tal vegada moltes d’aquestes intervencions diabòliques (...) no són més que les crisis pròpies” de l’adolescència. Tanmateix, aquesta és la imatge que s’ha gravat a l’imaginari mallorquí: fa poc que una divertidíssima lectura contemporània, Na Catalina de ses Gerres, amb text de Joan Bennàssar i direcció d’Àlex Tejedor, ha guanyat el certamen Teatre de Barra com a millor obra, amb els premis als millors actriu i actors per als seus intèrprets, Maria Rosselló i Albert Mèlich, com a Catalina i el Dimoni.

Un personatge decisiu als primers anys de Catalina Tomàs fou el castellà Antonio de Castañeda. Havia estat capità dels exèrcits de Carles I, com Ignasi de Loyola. I, com aquest, va sentir la vocació religiosa i es va fer ermità a Miramar. Així és com es varen conèixer i li va servir de guia espiritual. Gràcies a les gestions de Castañeda, Catalina va poder deixar l’entorn hostil de Son Gallart i va passar a servir a la casa, a Palma, dels senyors Mateu Safortesa i Magdalena Gual; els quals, segons diu el prevere Bartomeu Pou, la tractaren més com un membre de la família que no com una criada. Amb els Safortesa, la Beata va aprendre a llegir i a escriure, un fet insòlit a l’època, i més per a una dona: encara el 1900, el 73% dels mallorquins eren analfabets.

Fou en aquella etapa quan es manifestà la malaltia de Catalina, que podria ser tuberculosi, en part afavorida per les mortificacions que ella mateixa s’infligia, molt pròpies d’una religiositat exaltada. Els Safortesa l’enviaren, per recuperar-se, a la seva possessió de Raixa, que després seria del cardenal Antoni Despuig, gran admirador de la Beata i impulsor de la seva causa. És el mateix Despuig que recull, a Raixa, un altre episodi traumàtic: un intent de violació.

Castañeda va gestionar l’entrada de la jove a un convent de Palma, i la va sol·licitar a tres comunitats diferents: Santa Magdalena, Sant Jeroni i Santa Margalida. Però la cosa no era fàcil, perquè Catalina mancava de dot, és a dir, de béns per aportar-hi, com era costum a l’època. La tradició conta que ella va esperar les notícies asseguda a una pedra de la plaça del Mercat, que actualment és encastada a l’església de Sant Nicolau. A Santa Magdalena sí que l’acceptaren, i en aquest convent professaria, després del corresponent noviciat, i hi passaria la resta de la seva vida. El prevere Rafel Bonet hauria profetitzat la seva pujada als altars: “Filla meva, vós teniu cara de santa”.

Assenyada, intel·ligent i bona escriptora

A Santa Magdalena estant, Catalina Tomàs va arribar a gaudir, en efecte, de fama de santedat, pels fets prodigiosos que se li atribuïren. Com santa Teresa de Jesús, experimentava èxtasis místics, la durada dels quals, segons Cano, podia arribar a tres setmanes. Les seves companyes la varen elegir priora, però, segons diu l’historiador i capellà Pere Joan Llabrés, aquell mateix dia va presentar la renúncia. Que no volgués assumir un càrrec directiu no vol dir, ni de bon tros, que la futura santa visqués aïllada dins una bombolla. Tot el contrari. Estava ben al corrent d’allò que passava a l’exterior. Sobretot, de la conflictivitat religiosa que aleshores sacsejava Europa: l’afectaven, conta Despuig, “les execrables novetats de Luter i Calví”, els dos reformadors més destacats. Segon Alcover, “Déu li revelava les coses absents de la seva cel·la i del convent”: sabia el que passava a Ciutat, a la resta de Mallorca i a la monarquia hispànica. L’escriptor Guillem Vidal Oliver observa en ella “una cara erudita que, curiosament, no transcendí a la tradició popular”.

Narra Cano que el llavors virrei Guillem de Rocafull, l’home amb més poder de Mallorca, visitava amb freqüència la monja al seu convent “per consultar-li assumptes, tant els que concernien el govern del regne com els personals”. La seva dona, Antonia Morales, la considerava com de la família. Al bisbe Diego de Arnedo el va ajudar amb la tasca, gens fàcil, que tenia el prelat de reformar l’Església mallorquina, seguint les directrius del concili de Trento.

Del talent i la capacitat de Catalina Tomàs en donen testimoni les dues úniques cartes que se’n conserven, cap al 1572, adreçades al cartoixà Vicenç Mas. Afirma Josep Maria Llompart que les feministes d’avui podrien sentir-se ben representades en aquests textos: “Ni la pageseta beneitona, ni la monja miraclera, sinó una dona intel·ligent, assenyada, realista, rica de vida espiritual. I, a més, a més, una excel·lent escriptora”.

“Procurau”, escriu Catalina Tomàs, “de guardar-vos de parlar i de conversar amb persones inquietes perquè no us ne restarà sinó distracció d’esperit i torbació”. Ara en diríem persones ‘tòxiques’. Certament, els bons consells de la santa de Valldemossa els podríem aplicar, perfectament, als nostres dies. El mateix Mas la qualificà, per la seva lucidesa, de “secretària de l’Altíssim”.

Catalina Tomàs va morir el 5 d’abril del 1574, fa 450 anys, quan només en tenia 42. Era Setmana Santa. Les seves darreres paraules foren: “En les teves mans encoman el meu esperit”, com les de Jesús a la creu. El seu trànsit va commoure tot Mallorca, i milers de persones hi volgueren ser presents. Moria la dona i naixia el mite.