Rússia
Cultura 01/09/2024

El meu país estimat (20 anys de la massacre de Beslan)

310 persones van morir després que les forces especials russes assaltessin una escola segrestada per terroristes a Ossètia del Nord

Ielena Kostiutxenko (Traducció de Miquel Cabal Guarro)
8 min
Familiars en l'enterrament d'un nen mort durant l'assalt a l'escola de Beslan, a Ossètia del Nord, el setembre de 2004.

L’1 de setembre és un dia de festa, i m’agradava. És el primer dia d’escola. Les criatures van formant al pati, totes mudades, mentre els pares s’ho miren. La canalla porta flors per als mestres. L’alumne més alt de l’últim curs porta a coll la més petita de l’escola, que fa dringar una campaneta: el primer timbre del nou any escolar.

L’1 de setembre del 2004 va tenir lloc l’atac terrorista més terrible que hi ha hagut a Rússia. El segrest a l’escola de Beslan, una petita ciutat d’Ossètia del Nord. Els terroristes van tancar a l’escola les criatures, els pares i els mestres, un total de 1.128 persones. Van reunir tots els ostatges al gimnàs i van posar-hi explosius. El primer dia van executar 23 homes. […] El tercer dia hi va haver dues explosions, i va començar l’assalt. Les forces especials van disparar contra l’escola amb llançagranades i llançaflames, van obrir foc amb tancs. A l’assalt van morir 310 persones, 186 de les quals eren criatures.

El dia de la presa d’ostatges, Anna Politkóvskaia va agafar un avió cap a Beslan. Havia treballat molt a Txetxènia i volia provar de negociar amb els terroristes. En el vol va quedar inconscient. L’havien enverinada, però l’avió va fer un aterratge d’emergència i es va salvar. Llavors va sortir cap a Beslan la meva col·lega Ielena Milàixina. Les autoritats havien mentit dient que els ostatges eren 354. Milàixina va ser la primera d’escriure que n’hi havia més de mil.

Nóvaia Gazeta va obrir una corresponsalia a Beslan, on els nostres periodistes es van anar rellevant durant molts anys. Amb la seva feina va començar a sortir la veritat. Es va saber que la nit del 3 al 4 de setembre de 2004, abans que els investigadors es posessin a treballar, algú va extreure cossos, runa i roba de l’edifici i ho va llençar tot a un abocador. Per això no es va poder determinar la causa exacta de les explosions amb què havia començat l’assalt. Iuri Savéliev, expert en explosius i membre de la comissió parlamentària sobre el cas, va establir que les explosions havien estat provocades per granades termobàriques i de fragmentació, llançades des de l’exterior. Els veïns van trobar tubs de llançagranades als terrats dels voltants, on hi havia els franctiradors del Servei Federal de Seguretat.

El sumari de Beslan encara és secret. Col·legues meus van aconseguir una part de la documentació […] i van entrevistar tothom que estava segrestat al gimnàs. Va quedar clar que l’objectiu principal de l’assalt no era salvar els ostatges, sinó simplement aniquilar els terroristes. El Tribunal Europeu dels Drets Humans va confirmar aquesta conclusió. No se sap qui va donar l’ordre d’assaltar l’escola. Però difícilment va poder ser ningú més que Putin.

Recordo els dies del segrest. A ningú no li passava pel cap un assalt, només negociacions, només salvar les vides dels infants. Però no hi va haver negociacions. Putin va dir: Rússia no negocia amb terroristes, els aniquila. Recordo les imatges de l’assalt: les televisions occidentals les emetien en directe. Recordo criatures que sortien corrent de l’escola sota el foc creuat. Corrien i queien. Me’n recordo i no ho oblidaré mai. L’assalt va deixar al descobert l’essència mateixa de la Rússia de Putin. Pots pagar l’aniquilació de l’enemic amb vides de criatures, i no serà mai un preu massa alt. Teníem aquesta veritat davant dels ulls, ho omplia tot.

Però l’Estat no volia que ho recordéssim, tot això. Els mitjans de comunicació estatals deien: en l’assalt de Beslan les forces especials han patit baixes i, per tant, són uns herois. Van rebatejar el carrer de l’escola com a carrer dels Herois d’Operacions Especials. D’aquesta manera la nova veritat quedava fixada al mapa. Era habitual parlar de Beslan com d’una tragèdia sense cap altre culpable que els terroristes morts. Després se'n va deixar de parlar. I la gent se’n va oblidar. Només Nóvaia Gazeta va continuar escrivint sobre Beslan. […] Sabíem que l’oblit i la indiferència sempre s’acaben pagant. Cada any un dels nostres corresponsals hi anava per recordar aquells tres dies de setembre, per escriure sobre una ciutat que continuava viva després d’haver sofert el que no es pot suportar.

Una imatge de la commemoració del cinquè aniversari de la massacre de Beslan.

El 2016 em va tocar anar-hi a mi. Passejava per Beslan i xerrava amb la gent. La ciutat estava molt quieta, la calorada d’agost corria pels carrers. Escrivia un text sobre els somnis dels ostatges i els familiars de les víctimes. […] El vaig enllestir i el vaig enviar a la redactora. Havia acabat la feina. Però la gent em demanava: "Es quedarà amb nosaltres, aquests dies?" Els tres primers dies de setembre, els familiars de les víctimes s’apleguen a les ruïnes del gimnàs, hi va tota la ciutat. En realitat la pregunta era: "Vol compartir el dolor amb nosaltres o només ha vingut per feina?" Vaig demanar permís a la redacció per quedar-me a Beslan. Me’n van donar.

El primer de setembre vaig anar a les ruïnes de l’escola. El gimnàs estava atapeït de gent. Per les parets, centenars de fotografies descolorides, els adults miraven de posar-se a la vora de la foto de la seva criatura. A terra, una catifa de clavells vermells, espelmes enceses arran dels murs. La gent portava joguines, deixaven ampolles d’aigua destapades perquè les ànimes dels morts poguessin aplacar la set d’una vegada. Els de les televisions estaven alineats a les parets. Esperaven la delegació oficial, uns funcionaris amb flors. Tot d’homes musculats amb camisa es passejaven pel gimnàs: policies vestits de civil.

Vaig veure enrenou entre la gentada, els policies hi van córrer de seguida, van formar un mur. M’hi vaig acostar a mirar què tapaven. Hi havia cinc dones, moltes ja les coneixia, havíem xerrat. S’acabaven de treure les jaquetes o les bruses. Portaven unes samarretes blanques on amb retolador negre havien escrit: "Putin, el botxí de Beslan". Els policies arrambaven les dones a la paret. Elles no deien res. Llavors les càmeres es van posar en moviment: el president d’Ossètia del Nord havia entrat al gimnàs amb el seu seguici. Les càmeres evitaven les dones de la samarreta blanca. No havien d’entrar al plànol.

Vull dir el nom d’aquelles dones.

Emília Bzàrova. Tenia els dos fills, el marit i la sogra a l’escola. Li van matar l’Aslan, de nou anys.

Janna Tsírikhova. Ella i les dues filles eren ostatges. Li van matar la Ielizaveta, de vuit anys.

Svetlana Marguíeva. Ostatge amb la seva filla Elvira. Se li va morir als braços.

El·la Kessàieva. La seva filla Zarina era entre els ostatges. La van ferir, però va sobreviure.

Emma Tagàieva, germana de l’El·la. Li van matar el marit, en Ruslan, i els dos fills: l’Alan, de setze anys, i l’Aslan, de tretze.

Un policia va dir a l’Emma en veu baixa: "Ets una vergonya per la nostra república". Un altre va dir: "Sou una colla de males bèsties". Cada vegada s’hi apinyaven més policies, volien empènyer les dones fora del gimnàs. I l’El·la es va posar a cridar: "A qui voleu espantar? A mi, em voleu espantar? Res no serà pitjor que el que he passat". Altres familiars de criatures mortes es van començar a posar al costat de les dones. […] Els policies vacil·laven, no es decidien a retòrcer els braços d’aquelles dones davant de totes les mirades.

Les van arrestar quan ja eren a fora. Les van colpejar. A la Svetlana li van clavar un cop a l’esquena que la va fer vomitar. A banda de les cinc dones de la samarreta blanca, també van arrestar la Zemfira Tsírikhova, que es va negar a deixar la seva germana quan ja se l’enduia la policia. La Zemfira era entre els ostatges amb dos fills. El petit, l’Aixànik, el va matar la metralla del projectil d’un llançacoets d’assalt. Se li va morir als braços. Tenia vuit anys. També em van arrestar a mi: intentava gravar la detenció. I van arrestar la meva col·lega Diana Khatxatrian, que no va voler parar de gravar.

Ens van deixar anar, però es van endur les dones al jutjat. I els jutges de Beslan les van jutjar. Per dos càrrecs: manifestació no-autoritzada i resistència a les demandes legítimes de la policia. Elles van demanar que els commutessin la multa per treballs comunitaris: no tenien diners per pagar el deute amb l’Estat. La Svetlana tenia l’esperança que l’enviarien a fer feines al cementiri, on té enterrada l’Elvira, la seva filla de dotze anys. L’Emma va respondre tranquil·lament al jutge: "No em pensava que em calgués permís per anar a l’escola i estar-m'hi una estona. M’hi van matar la família, allà. Era el més preuat que tenia en aquest món".

Asseguda al judici, no em podia creure que allò estigués passant. Que algú pogués jutjar aquelles dones. Però el judici es va fer. I es va dictar sentència. Les van declarar culpables. A la nit van sortir en llibertat i se’n van tornar cap a l’escola, a la vora dels retrats dels seus éssers estimats. Per parlar-hi.

L’endemà vaig anar a passejar un altre cop per la ciutat, i em va semblar una altra. Se m’acostaven policies, funcionaris, agents del Servei Federal de Seguretat. Molt a poc a poc, vocalitzant, gairebé síl·laba a síl·laba, m’explicaven que calia mirar-se les coses d’una manera més positiva, que les dones que havien anat a judici o bé eren unes ximpletes i les havien enredades, o bé eren unes provocadores, i que eren una vergonya per a la república. […]

Una imatge de la commemoració del cinquè aniversari de la massacre de Beslan.

Marcant els enemics de l'estat

Tothom m’aconsellava que deixés la ciutat "de seguida". No me’n vaig anar. L’endemà, quan era a l’escola amb les dones que havien jutjat, uns homes vestits de civil em van prendre el telèfon i la llibreta i em van empènyer al carrer. Un noi amb una samarreta que deia ANTITERROR em va ruixar amb colorant verd. Així és com es marquen els enemics de l’Estat a Rússia. A la Diana també li van prendre el telèfon. La policia va fer veure que no veia els assaltants. Ens van prendre declaració i se’n van anar.

La cerimònia havia de tenir lloc al cementiri. No hi vam poder entrar: ens va atacar el pare d’una nena morta a l’assalt. Li havien dit que ens havíem dedicat a pertorbar l’ordre a l’escola i que havíem insultat la memòria de les víctimes [...] Em va clavar un cop al cap, a la templa. El traumatisme va resultar greu, però no me’n vaig adonar fins l’endemà, quan no recordava qui era ni on era. Havia tingut temps d'arribar a Moscou: el cap de redacció em va trucar perquè tornéssim de seguida, quedar-nos a Beslan era perillós.

Abans del vol uns policies se’ns van acostar a la Diana i a mi i ens van tornar els telèfons: n’havien esborrat totes les dades. "Ens sap greu que us n’aneu amb una mala impressió", va dir el més jove. "No us ho prengueu gaire malament, torneu algun dia". No he tornat mai més a Beslan. Però encara penso en aquelles dones, me’n recordo cada dia. […] El meu país els va matar les criatures i les va tractar de criminals perquè no ho van voler oblidar. També recordo els periodistes que deixaven les dones fora dels plànols de les seves càmeres. No hi ha manera d’oblidar les cares que feien. De concentració, molta concentració. La cara d’algú que fa la seva feina.

[Aquest text forma part del capítol 10 del llibre El meu país estimat, de la periodista Ielena Kostiutxenko, publicat en rus per Meduza, a Riga, el 2023. La versió en anglès va ser considerada un dels llibres de l'any per The New Yorker. L'editorial La Segona Perifèria el publicarà en català a principis de 2025, traduït per Miquel Cabal Guarro. El fragment es publica a l'ARA amb l’autorització de The Foreign Office.]

stats