El país que va ser a punt d’heretar Jaume I

PalmaEl regne de Navarra va poder arribar a formar part de l’imperi de Jaume I, però aquesta possibilitat es va frustrar. Ha estat l’única entitat política que –durant poc temps– agrupà els set territoris històrics bascos i, finalment, no es va integrar a la Corona d’Aragó. La seva antiga ensenya, l’Arrano Beltza (Àguila negra), la fa servir actualment com a símbol l’esquerra abertzale (patriota), que considera la comunitat foral navarresa com una part irrenunciable d’Euskal Herria, del País Basc. Cada Diumenge de Pasqua –aquest diumenge–, el nacionalisme basc celebra l’Aberri Eguna (Dia de la Pàtria), instituït pel seu fundador, Sabino Arana. Enguany, a més, el dia abans l’Athletic de Bilbao i la Reial Societat de Donostia juguen la primera final basca de la Copa del Rei de futbol des del 1927.

Bascos, navarresos i illencs estan més vinculats que no podria semblar. D’entrada, 6.568 ciutadans d’aquella zona –1.181 de Navarra i 5.387 de la comunitat autònoma d’Euskadi– viuen a les Balears. A Mallorca també hi ha una Euskal Etxea (casa basca), amb prop de dos-cents membres, que imparteix classes d’euskera a Can Alcover, a Palma; posa paradeta a la trobada de cases regionals del Dia de les Balears, celebra la Korrika (el Correllengua de l’èuscar) i una jornada de glosadors i bertsolaris –que també fan versos improvisats–, a més de dues reunions anuals de socis –amb un bon dinar, com no podia ser d’una altra manera– i un espectacle per tancar l’any. També col·labora amb altres entitats i institucions, “facilitant i donant suport a la realització d’esdeveniments relacionats amb la difusió de la cultura basca”, explica el seu portaveu, Nicolás Ibarra.

Vistes des de fora, les comunitats de Navarra i Euskadi, més els petits territoris de Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa –que, amb el Bearn, de ressonàncies mallorquines, integren actualment el departament francès dels Pirineus Atlàntics– formen un país peculiar, del qual un estudi recent ha confirmat la seva singularitat genètica. S’hi menja i s’hi beu de meravella i els habitants –els que en saben– hi parlen una llengua gairebé prehistòrica –sense parents a l’arbre filològic europeu–, i tenen esports com el de tallar troncs d’arbre (aizkolaris) i el d’aixecar pedres immenses. D’aquest darrer hobbie la pel·lícula d’Emilio Martínez Lázaro Vuit cognoms bascos en parla com d’allò que fan els bascos “per relaxar-se”. Aquest gran èxit de taquilla del 2014 per primera vegada al cinema es va prendre la llicència de fer befa, fins i tot, del conflicte polític, el vessant més violent del qual ja va concloure fa deu anys, amb la renúncia a les armes per part d’ETA (Euskadi Ta Askatasuna, Euskadi i Llibertat).

“No es pot entendre la lluita armada basca”, deia a l’octubre a l’ARA el periodista Antoni Batista, autor d’ETA i nosaltres, “si no la situes en el context històric i simbòlic en què la situen ells. Els bascos diuen: vam lluitar contra els romans, vam mantenir l’idioma, no ens van llatinitzar i vet aquí l’euskera com una de les llengües més antigues del món. Després resisteixen l’Imperi Carolingi. Segles més tard venen les guerres carlines sobre drets dinàstics amb un conflicte nacional que hi subjau. Després ve la Guerra Civil. ETA seria una continuïtat de tot això”. Tot plegat no deixa de ser una mistificació, que inclou interpretacions i fins i tot invencions, però crea una imatgeria concreta.

El territori originari dels vascons era, bàsicament, l’actual Navarra. I no lluitaren contra els romans, sinó que en foren aliats: gràcies a ells, s’expandiren a costa dels veïns celtes. El reialme navarrès només va incloure tot Euskal Herria del segle IX a l’XI; després, cada territori va fer la seva. Biscaia, Àlaba i Guipúscoa s’integraren a la corona de Castella, Lapurdi i Zuberoa a l’Aquitània –i aquesta, a França–, la Navarra peninsular la conquerí Ferran el Catòlic el 1512 i la Navarra ultrapirinenca se l’annexionà el 1620 –fa quatre segles– Lluís XIII de França, amb el Bearn. Aquelles terres les havia aportades el seu pare, Enric IV –que havia estat rei de Navarra abans que de França– i perderen alhora la seva sobirania. 

Els reis gegantins 

El darrer monarca navarrès de la dinastia fundadora del regne, Sanç el Fort –cunyat de Ricard, Cor de Lleó–, signà el 1231 un pacte amb Jaume I pel qual, si un d’ells moria, l’altre heretaria els seus territoris. En una època en què la majoria de la població era més baixa que ara, tots dos eren guerrers molt alts: el forense Luis del Campo calcula en 2,20 metres l’estatura de Sanç, a partir dels seus ossos, i en uns dos metres la de Jaume, de qui Bernat Desclot diu que era “un pam major que cap altre home” –prop de vint centímetres. I, per descomptat, a més, eren parents: Sanç descendia directament de Garcia IV de Navarra, i Jaume, del seu germà bastard, Ramir, primer rei d’Aragó. 

La diferència era que Sanç, que no tenia fills, sumava 77 anys, i Jaume, que acabava de conquerir Mallorca, tot just 23. Així que estava prou clar qui d’ells només havia de seure a esperar... Però quan Sanç morí, Jaume no va moure ni un dit per oposar-se al nebot del difunt, Teobald, que va ser proclamat el seu successor. Probablement, no volia més embolics. Fou Sanç qui va fer servir un segell amb l’Arrano Beltza, si bé la bandera navarresa actual procedeix de les cadenes que –diu la llegenda– ell mateix va trencar amb l’espasa a la batalla de les Navas de Tolosa, on combatia amb Pere el Catòlic d’Aragó, el pare de Jaume. També s’ha de recordar que en el repoblament de Mallorca hi participaren navarresos, en concret, a la zona urbana assignada a Nunó Sanç; l’historiador Álvaro Santamaria en registra vuit d’aquest origen, gairebé un 6% del total.

El que sabem del passat no coincideix –evidentment– ni amb el relat nacionalista basc ni amb el relat nacionalista espanyol. El primer, assenyala l’exetarra Kepa Aulestia, “es basà en la divulgació de tota una visió mítica de la història del poble basc en la qual les llegendes i interpretacions interessades (...) acabaven per idealitzar un passat”. S’encunyà el mite de la batalla d’Arrigorriaga, es magnificà l’escaramussa de Roncesvalles i l’escriptor basc francès Joseph Augustin Xaho (1811-1858) s’inventà, directament, Aitor, el suposat pare de la pàtria. Tanmateix, aquesta idealització i mitificació és el que fa qualsevol nacionalisme, com va fer l’espanyol amb l’anomenada reconquesta i la conquesta d’Amèrica, per posar-ne dos exemples. I això mentre que, per altra banda, resulta que Navarra és la terra veritablement originària dels bascos, cosa que resulta inadmissible a molts de navarresos: els passa el mateix que als illencs que no poden sentir que se’ls digui que el que parlen és català –que ho és.  

Carlisme i concert econòmic

A diferència dels territoris de la Corona d’Aragó, que varen perdre les institucions pròpies després d’apostar i perdre per l’arxiduc Carles d’Àustria a la guerra de Successió del segle XVIII, bascos i navarresos optaren pel guanyador –Felip V–, i així conservaren l’autogovern fins a mitjan segle XIX. El govern centralista trobà l’excusa desitjada per tombar-lo amb les guerres carlines: tot i que els liberals bascos també eren partidaris dels furs –la seva legislació tradicional–, foren suprimits. Només es va mantenir el concert econòmic, que consisteix en el fet que, a diferència de la resta de l’Estat, el qual recapta els imposts i després reparteix el que pertoca –és un dir– a cada autonomia, allà les diputacions forals –elegides per sufragi universal, no com la resta de diputacions de l’Estat– cobren i lliuren al govern central una part del que recapten per a les despeses comunes. Es va mantenir el concert a Àlaba i Navarra fins i tot durant el franquisme, perquè donaren suport al cop del 1936, i es va tornar a Biscaia i Guipúscoa el 1981, amb l’autonomia. 

“Als arguments d’ETA”, assenyala Aulestia, “ha estat present el record manipulat de les guerres carlines i de la Guerra Civil, com a manteniment per defensar la violència”. És la pretesa línia que enllaça els seguidors d’una opció dinàstica amb l’esquerra ‘patriota’ –que es pot entendre com un oxímoron: “Els treballadors no tenen pàtria”, deia el Manifest comunista del 1848. De fet, la bandera carlina –les aspes de Borgonya– la fa servir ara la ultradreta espanyola.

La baula entre dinàstics i esquerra abertzale correspon al Partit Nacionalista Basc (PNB), fundat el 1895 per l’excarlí Sabino Arana (1865-1903), qui, justament el Diumenge de Pasqua del 1882 –d’aquí l’origen de l’Aberri Eguna–, hauria experimentat la inspiració –per dir-ho així– que la seva vertadera causa havia de ser la independència del País Basc, al qual es referia amb el neologisme ‘Euzkadi’, creat per ell mateix. Sabino i el seu germà Luis dissenyaren també l’ikurriña, inicialment concebuda només per a Biscaia. Les expressions racistes d’Arana han suposat una mina d’or per als posteriors detractors del nacionalisme basc –quan en aquell moment el supremacisme era, per desgràcia, habitual entre els europeus. Però el cert és que el seu partit, tot i ser catòlic i de dretes, va ser fidel a la II República i ha exhibit des de llavors una ininterrompuda trajectòria democràtica.  

El 1923, fa gairebé un segle, es creà Galeusca, una aliança de nacionalistes gallecs, bascos i catalans, que als nostres temps s’ha estès a altres àmbits, com la federació d’associacions d’escriptors en aquestes tres llengües, o els simposis històrics del mateix nom, la quarta edició dels quals se celebrà a Palma el 2017. Aquests àmbits serveixen perquè els pobles de la perifèria de l’Estat amb llengua i cultura pròpies es puguin trobar i dialogar. Com aquella herència, fallida, del rei en Jaume.