Palma, capital (per uns dies) del cinema documental d’autor
El festival Majordocs reuneix directors internacionals amb projectes que aposten per la reflexió
PalmaEl temps que passa, la introspecció, els llaços familiars que es descomponen i es componen, la migració, la mirada distant sobre la violència a través de les imatges. Aquests, i més, són alguns dels eixos sobre els quals posen la mirada les pel·lícules documentals d’autor que s’han pogut veure aquesta setmana a Palma en el marc del festival Majordocs, que compleix la tercera edició. Així, Ciutat s’ha convertit en el punt de trobada de cineastes que treballen des d’una perspectiva més intimista, sovint abstracta i reflexiva. En la secció oficial, hi competien els títols de vuit cineastes, i l’ARA Balears ha pogut parlar amb alguns d’ells.
La filosofia del Majordocs és la de convidar l’espectador a frenar, a la pausa; per això s’autoanomena ‘festival lent’, i proposa una experiència desaccelerada. Alguns d’aquests cineastes, com el basc Aitor Merino, que ha presentat Fantasía, sí que consideren que el documental d’autor proposa “contemplar la realitat amb una mirada més reflexiva i calmada”. Això, diu, enmig d’un panorama audiovisual que “cada vegada abarca més àmbits” i “envaeix més la nostra vida”; “el cinema documental d’autor és una petita illeta on poder frenar”, apunta el basc. D’alguna manera, desaccelerar és el que ha fet en el seu documental, en què exposa les imatges d’unes vacances que va fer amb la seva família en un creuer (els seus pares i la seva germana), que es va ajuntar de nou després d’estar molts anys allunyada físicament. “Va ser un retorn a la infància, un retorn a la joventut dels meus pares, als anys que visquérem tots quatre. Va ser un viatge mentre, fora, el temps continuava passant”, explica.
Cinema per reflexionar
L’argentina María Álvarez no pensa igual que Merino. La directora d’El tiempo perdido opina que el cinema documental d’autor és com tots: “Hi ha propostes que poden ser, en la meva opinió, molt superficials. I, en canvi, hi ha ficcions que aposten per unes imatges o un guió més reflexiu o introspectiu”. La seva pel·lícula mostra un grup de persones que fa 18 anys que es reuneixen en un bar de Buenos Aires per llegir una i una altra vegada el llibre A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Considera que, malgrat tenir com a eix central una obra que no tothom s’atreveix a abordar, el viatge que proposa “el pot fer tothom”, però que s’han de tenir “les ganes i la paciència de fer-ho”.
La reflexió és una qüestió d’actitud. Ho demostra la proposta de la francesa Éléonore Weber, There will be no more night, construïda a partir d’enregistraments de vídeo de les forces armades nord-americanes i franceses a l’Afganistan, l’Iraq i Síria. L’espectador hi veu des de la posició dels pilots dels exèrcits aeris. “Les imatges mostren violència i mort, però sense mostrar-ho. A mi em sorprèn, i això és del que parla el meu treball, com generen el desig de veure més, d’arribar al final. Les imatges fan la mort i la violència suportables, ens n’allunyen. En som només espectadors”, diu la directora.
A Geòrgia hi ha un home que compra arbres centenaris, alguns tan alts com edificis de 15 pisos. Encarrega que els arrenquin per col·leccionar-los al jardí privat de la seva mansió; un caprici que es carrega el paisatge. És a Taming the garden, de la cineasta georgiana Salomé Jashi, que s’explica aquesta història: “Per a mi, és una excusa per parlar d’altres coses, com la migració forçada o el capitalisme. No sé si és una metàfora, però la meva intenció és que la gent, a partir del muntatge, faci el seu propi viatge. No creu que les històries siguin el més crucial per fer un bon documental: “Cada cosa, cada espai, té el seu valor. M‘interessen els microcosmos, veure com es connecten amb ambients més amplis. És més una qüestió d’atmosfera, d’emocions i de metàfores que es poden generar a partir d’allò que creus que val la pena mostrar”, diu.
Sobre com les imatges i la creació artística ajuden una família a sentir-se dins un refugi a casa en parla The Earth is blue as an orange, el documental de la cineasta ucraïnesa Iryna Tsilyk que va guanyar el premi de direcció de documental de cinema mundial al Sundance l’any 2020. Aquest premi, diu, li ha obert moltes portes al seu país i a Europa, i ressalta la gran quantitat de dones documentalistes ucraïneses: “D’uns anys ençà s’ha vist un canvi. Els cineastes joves tenen suport institucional, i és curiós veure com, en l’àmbit del documental, hi ha un percentatge més alt de dones”, apunta.
De Menorca a Barcelona
El menorquí Macià Florit firma Pedra pàtria, títol premiat recentment al festival Alcances53 de Cadis. El film neix per respondre una pregunta: per què en Macià va tenir l’impuls de fugir a Barcelona i en Lau, el seu germà, va voler quedar a Menorca si tots dos s’han criat al mateix entorn? “No hi he trobat resposta, però la pel·lícula m’ha servit de mirall per entendre aquesta inquietud meva”, diu el director. Els dos tenen una manera diferent de relacionar-se amb el seu lloc d’origen, però els uneix l’estima i el respecte per la terra que els ha vist créixer. “Vull continuar explorant la vinculació entre el cinema i la manera que tenc de filmar amb el meu lloc d’origen”, apunta el menorquí.
