La Palma d'Or de Canes és una excel·lent dissecció de la descomposició d'un matrimoni (i del patriarcat)

En la flamant guanyadora de la Palma d'Or d’enguany a Canes tot gira al voltant d'un fet que mai veurem: la caiguda de Samuel Maleski, pare de família i escriptor frustrat, des d'una finestra del seu xalet. A partir de l’enfonsament d'aquesta masculinitat en crisi, que podria ser un suïcidi o un assassinat, Justine Triet (autora de la sorprenent La batalla de Solferino) construeix un rigorós drama judicial tan pendent del que mostra com del que deixa fora de camp –al cap i a la fi, aquest és un film sobre la construcció subjectiva de la realitat– i en el qual no sols puja a l'estrada la possible assassina, sinó també una parella en avançat estat de descomposició.

La pel·lícula utilitza certes estratègies canòniques del cinema de judicis –els diversos punts de vista i posicions de càmera amb què es filma el procés, que subratllen la naturalesa múltiple de la veritat– per després subvertir-les en posar el focus no sobre els esforços de l'advocat o el fiscal, sinó en el retrat polièdric i íntim de l'acusada i del seu entorn familiar, que té com a centre emocional el fill adolescent i amb discapacitat visual –fabulosa troballa de guió– del matrimoni. L’acusada és Sandra Voyter, novel·lista d'èxit i personatge femení ple de punxegudes arestes, que ha comès, almenys, un crim imperdonable: no encaixar en el perfil normatiu d'esposa i mare. La prodigiosa Sandra Hüller (Toni Erdmann) la interpreta a partir d'una combinació desconcertant d’oposats –entre l'opacitat i la determinació, entre la distància gèlida i l'esfondrament emocional– que evidencia no només la complexitat del personatge sinó, sobretot, les diferents visions (i prejudicis) que els altres llancen sobre ella.

Triet, autora també del guió, sembla plantejar que, davant la caiguda simbòlica del patriarcat (i de la noció tradicional de família), de la qual és culpable la Sandra, allò perquè realment se la jutja és per atrevir-se a ocupar un espai d’autoritat tradicionalment reservat als homes.