La Palma romana és més gran del que es pensava

Palma

Tradicionalment sempre s’havia cregut que la Palma romana feia unes sis hectàrees, corresponents al recinte de l’Almudaina, una dimensió que el doctor en Arqueologia Bartomeu Vallori posa en dubte a La ciu tat romana de Palma, una obra editada per l’Ajuntament de Palma en què defensa que la ciutat en època romana mesuraria aproximadament unes vint-i-dos hectàrees i que inclouria, a més de l’Almudaina, els barris de Sant Nicolau, Santa Eulàlia - Sant Miquel, la Calatrava - Monti-sion. Com s’explica? “Perquè l’àrea on es troben altres restes romanes coincideix amb una zona que actualment manté una orientació molt semblant a altres estructures romanes que s’han trobat”, argumenta Vallori. “Palma ha patit moltes modificacions i ha canviat molt l’entramat; hi ha zones que no tenen la mateixa orientació, però es pot explicar que formaven part de la ciutat per fets històrics coneguts”, afegeix.

El doctor en Arqueologia ha fet un treball exhaustiu de documentació i anàlisi, posant en comú totes les troballes fetes des del segle XVIII fins al XXI per poder, així, formar una visió de conjunt de la Palma romana. Fragments rodats de ceràmica, estructures datables de l’època, notícies de troballes antigues, etc. li han servit per fer una proposta topogràfica arqueològica de la ciutat. “L’objectiu del llibre no és només estudiar aquest material, sinó fer una extensió de la Palma romana i les diferents zones que en formaven part: si tenien fòrum, zona portuària, de suburbi, necròpolis...”, explica Vallori.

En l’època republicana i altimperial és on s’havia posat molt més el focus i d’aquest temps és, per exemple, el fòrum, que estaria entorn de l’Estudi General Lul·lià i la Catedral. Però Vallori intenta filar més prim. Ubica, per exemple, una pedrera romana inèdita fins ara a la plaça Llorenç Villalonga; també abocadors als límits de la ciutat, com ara al desnivell que hi ha entre Canamunt i Canavall; i necròpolis a zones com la de la plaça del Coll, “que ens ajuda molt a delimitar la ciutat”, precisa. Hi ha també hipòtesis però que encara no han estat confirmades, com que hi hauria hagut un teatre romà al barri de Sant Nicolau, que va ser segurament una zona portuària. Vallori defensa que Palma s’aproxima molt a la coneguda ciutat “veïna i bessona”, Pol·lèntia, que tenia també una àrea urbana d’unes 22 hectàrees i una dimensió total de 37 hectàrees si s’hi inclouen les zones periurbanes de tota mena.

Vallori denuncia la manca de voluntat que hi ha hagut per preservar les restes d’aquella Palma romana. “És una llàstima que, sistemàticament, quan s’excava alguna cosa que val la pena conèixer i conservar a Palma, la tendència és no conservar-ho o que no s’hi pugui ni accedir, i la pedrera és un cas molt clar: es va excavar i documentar, però després es va tapar i es va fer un pàrquing a sobre”, assegura. “Coses com aquesta són una llàstima, perquè s’hauria pogut museïtzar, com moltes altres zones de Palma”, subratlla.

Auge i decadència

Un punt important de La ciutat romana de Palma és que es planteja per primera vegada una visió diacrònica. És a dir, n’analitza l’evolució, des de la fundació de la ciutat fins a l’època islàmica. En aquest sentit, l’arqueòleg destaca que segurament al segle II dC hi va haver un auge de la ciutat. “Els monuments del fòrum semblen que són d’aquesta època i hi ha zones que s’urbanitzen”, apunta. Més endavant, la ciutat es manté, però als segles III i IV “perd pistonada”.

Se sap que la zona continuava estant habitada perquè hi ha restes de ceràmica i altres proves com que, per exemple, el mur de l’Almudaina està datat d’època tardoromana; però no trobam signes de creixement. “Mentre que en l’altimperial surten estructures clarament datades d’aquesta època, al segle IV gairebé no en trobam”, exemplifica l’autor. Les mateixes fonts islàmiques serveixen per fonamentar aquesta decadència: “Ens diuen que l’ara Madina Mayurca antigament estava habitada, però per molt poques persones”.