Bartolomé Seguí: “A Palma tenc la sensació que som dins un decorat”

PalmaBartolomé Seguí està en aquella edat en què “no ets vell, et continues sentint relativament jove, però vas a festivals i ja moltes vegades ets el més gran del grup”, diu el dibuixant. Es reconeix com a boomer, part d’aquesta generació que té la jubilació a tocar, comença a veure morir molts dels que han estat els seus referents, viu la vellesa dels pares, pateix la mort d’algun amic... Des d’aquest moment vital ha creat Boomers (Salamandra Graphic), que es presentarà a la llibreria Rata Corner de Palma el 9 de febrer. Feia més de vint anys que Seguí no escrivia guions. En aquest retorn en solitari, recupera els personatges de Lola y Ernesto, un àlbum publicat per entregues a la revista de còmics El Víbora a finals dels vuitanta, del segle passat.  

En aquella època, els protagonistes eren joves i vivien a Barcelona. Ara, ronden els seixanta i tenen com a principal escenari Palma. L’essència, però, és la mateixa: escenes costumistes en què, a través de personatges comuns, l’autor reflexiona “sobre les realitats de la gent que m’envolta i els temes que ens preocupen”, conta. El col·lapse mediambiental, el consumisme desenfrenat, l’apatia política i les conseqüències del turisme de masses en són alguns. Però sobretot hi predominen els pensaments sobre el pas del temps, que es mira amb més acceptació que no pas enyorança: “No volia que fos un còmic massa nostàlgic ni tampoc una autobiografia, sinó una mena d’autoficció”, assenyala. Així i tot, creu que és l’obra “més íntima de totes les que he publicat”. “És un llibre –continua– sobre aquesta consciència que el temps t’ha passat pel damunt, que continues viu, però els cartutxos per fer una bona jugada a la vida ja són menys”.

Així, Lola, Ernesto, Héctor, Rita, César... es veuen a les vinyetes en sobretaules de vi i tabac en què parlen, des de la naturalitat i l’humor, de la sexualitat amb cossos que ja no són hegemònics, de les parelles que continuen després de dècades, de cercar una vellesa més cooperativa per evitar les residències... Moltes vegades, se senten –com diu Ernesto– “apàtrides temporals”, vivint una època que, en part, ja no és la seva.“Sents que vas quedant orfe de molts ambients i referents locals, que el teu temps com a protagonista d’un lloc ha passat”, explica l’autor. Això li ocorre amb Palma, on va créixer: “Tens la sensació que ja no ets el target de la teva pròpia ciutat”. Al còmic, mostra una urbs pleníssima de turistes, comerços dedicats a ells i l’alemany com a idioma majoritari al carrer. “A Palma, tenc la sensació que som dins un decorat i em feia ganes retratar això”, assegura.

Les imatges de Ciutat són realistes, els racons gentrificats del centre són fàcilment identificables. Per fer-ho, va passar uns dies fent fotografies als llocs de la seva infància (“que reconeixes, però de cop i volta ja no hi són”), i els va recrear en dibuix. Aquesta és la primera vegada que fa una obra completament en digital. “M’ha permès aprofitar millor la documentació i l’eina li ha donat aquest acabat, amb la línia més neta”, detalla. La presència del passat en el present també es plasma a través de la música, que va sonant de fons en diferents escenes: quan Ernesto és al cotxe o a la dutxa, o quan es troba amb els amics en alguna terrassa de bar. “És una mena d’homenatge a les cançons que escoltava en aquella època”, exposa Seguí, que també empra la música “perquè et retrotreu a coses concretes del passat, tal com fan les olors”. Livin’ thing d’Electric Light Orchestra, Bright side of the road de Van Morrison i Shelter from the storm de Bob Dylan són alguns dels temes que sonen al llarg del còmic.

La pandèmia i la feina a casa

Seguí va escriure el llibre en plena pandèmia i això també es reflecteix en els dibuixos, on es veuen PCR i mascaretes, i fins i tot la mort d’un conegut a causa del virus. “Han estat uns anys en què han passat moltes coses: el coronavirus, la crisi que ha vingut després... Hi havia tema per escriure”, diu el dibuixant. El confinament no el va patir tant “perquè la meva feina ja és bastant d’estar tancat”, remarca. De l’ofici, també en parla des d’una mirada crítica. Ernesto, com ell, fa el que li agrada –dibuixar–, però fins a quin punt aquesta vocació que fa anys que s’ha convertit en ofici deixa espai per a altres coses?“La feina està molt bé –reflexiona–, però en aquesta edat també ho relativitzes més tot. Jo encara ara faig alguns dies de 12 hores de feina i potser hi ha coses que són més importants”.

Malgrat tenir una carrera consolidada i uns treballs reconeguts amb diferents guardons –com el Premi Nacional de Còmic–, “saps que si en un any no fas res la gent s’oblidarà de tu”. Valora haver pogut dedicar-se a allò que li agrada, però també posa sobre la taula el fet de no poder aturar: “Sempre hi ha la pressió de donar el 110%. Després d’una feina no hi ha un descans, sempre n’hi ha una altra esperant. Això sempre ha estat així. Alguna cosa falla”.

El que sí que ha canviat radicalment des que va començar és el món del còmic. D’aquell boom de revistes (Cairo, El Vívora, Madriz...) només en queda el record. En aquest sentit, el dibuixant conta que “tenia l’avantatge que anaves amb els originals a l’editorial i podies anar publicant mensualment”. A més, recorda que amb una pàgina gairebé podia pagar la mensualitat de l’estudi on vivia a Barcelona. “Ara has de publicar novel·la gràfica directament sense haver vist abans pràcticament un euro”. El reconeixement dels dibuixants sí que ha anat en augment. “Quan vaig arribar a Barcelona –recorda–, deies que dibuixaves tebeos amb la boca petita. No teníem prestigi ni pes. Ara la cosa és totalment diferent”. Per ell, el fet d’haver tingut estils molt diversos ha estat un avantatge: “M’ha permès fer coses molt diferents”. Actualment, està acabant l’edició il·lustrada de Malaherba, de Manuel Jabois.

Diu haver tingut sort de “sempre tenir un editor disposat a publicar-me”, i fer-ho sense condicionants: “He fet sempre el que he volgut, sense estar pendent ni de modes ni de pressions”. Mira cap enrere i n’està content: “Qualsevol expectativa que pogués tenir s’ha complert. Què es pot demanar més?”.