Jan Cornet: "La pandèmia ens ha fet veure com anàvem amagant i acumulant tensions"

PalmaJan Cornet és actor (La piel que habito, Estoy vivo, Cuéntame cómo pasó...), però ja fa temps que rumiava posar-se darrere les càmeres i intentar plasmar les idees i imatges que tenia al cap. Ho va fer fa un any, durant el mes de juliol, i d'aquells dos dies de rodatge n'ha sortit Latitud, el primer curtmetratge escrit i dirigit per Cornet. S'hi explica la tensa relació entre un pare i un fill. Aquest dijous l'ha estrenat a les Illes Balears en el marc del Festival de Cinema Internacional de Menorca, que s'està fent aquesta setmana a Maó i Ciutadella.

Latitud és la primera producció audiovisual que dirigiu. En quin moment decidiu passar a estar darrere les càmeres?

— Ja fa temps que ho tenia en ment. He rodat molt com a actor i sempre m’ha interessat tot el què passava darrere les càmeres. Quan estem rodant ens centrem molt en la interpretació i tenim poc contacte amb els processos i el funcionament de l’equip. Sempre que ho veia em venien ganes de fer-ho. També tenia il·lusió per viure una experiència més artística. Crec que el treball en equip és un dels motius pel qual molts actors, en un moment donat, ens llancem a l’aventura de dirigir, per la curiositat.

Com diríeu que ha anat aquesta primera experiència?

— Molt bé. Hi ha coses que flueixen més i n’hi ha que ho fan menys, però, en aquest cas, hi havia moltes ganes i poca pressió. Soc actor, he dirigit Latitud i tinc ganes de continuar dirigint, però no tenia la pressió que em fa tenir la meva professió. No m’ho vaig posar fàcil, perquè vam rodar en plena pandèmia. El cas és que ho he produït jo i les condicions eren les meves. A més, vaig tenir molta sort, perquè coneixent tanta gent del sector vaig rebre molta ajuda i em vaig sentir molt acompanyat. La gent s’hi va implicar molt, i l’equip tècnic i artístic és molt potent. Va ser tot molt ràpid, però vaig gaudir molt del procés.  

Què us va passar pel cap en veure el resultat?

— Soc molt, molt exigent, però en vaig quedar molt content i orgullós. Quan fas una cosa que surt directament de tu, de dins, i la construeixes des de zero, la satisfacció és molt forta. Està molt bé que, com a actor, una pel·lícula vagi bé o et donin un premi, però no té res a veure amb això. Estic molt content del resultat i de com s’està movent el curtmetratge. Acabem de començar el recorregut, i per a mi ser aquí és un plaer.

La pandèmia surt al curtmetratge, tot i que no explícitament. El context pandèmic el va empènyer i motivar a emprendre aquesta aventura?

— Jo tenia una altra idea, molt més ambiciosa i difícil de rodar, però estava currant molt i no tenia temps  ni energia per aixecar el projecte. La pandèmia va fer que tot parés, i ens va obligar a pensar què volíem fer realment. Amb aquesta situació, la història d’un amic em va marcar: ell havia d’anar a cuidar el seu pare, que viu a la mateixa ciutat, amb qui tenen una relació complicada. Em semblava curiós que vivint a la mateixa ciutat no es veiessin. A partir d’aquesta premissa, vaig anar desenvolupant la història.

D’alguna manera, Latitud evidencia com la pandèmia ha tret a la llum tensions i les parts més fosques d’algunes relacions.  

— Sí. La pandèmia no és protagonista en el curtmetratge, però actua com a catalitzador d’algunes emocions. És clar que ens ha posat al costat del precipici i ens ha donat l’oportunitat de replantejar-nos moltes coses, malgrat que això hagi costat haver-li de veure les orelles al llop. Em semblava interessant parlar del que ens ha passat a tots, del fet de veure com anàvem amagant i acumulant tensions.

En un moment del curt, un dels personatges diu "Algo bueno sacaremos de todo esto". Això es deia molt al principi, durant el confinament més dur. Jan Cornet pensa que n'aprendrem alguna cosa, de tot això que ens ha passat i hem viscut?

— Sí, jo crec que sí, que alguna cosa està fent a la societat. Però és com tot, quan hi ha un punt de consciència, la inconsciència apareix; quan hi ha una cosa molt positiva, el moviment negatiu no vol deixar d’existir. Jo soc positiu i estic segur que anirem veient coses bones. La pandèmia ens ha posat en un lloc incòmode.

Com va passar els primers mesos de confinament?

— Jo soc un privilegiat. Vaig estar a casa, amb la meva parella, sense problemes econòmics. Va ser una pausa. Jo he tingut sort, però hi ha gent que ho ha passat molt malment. Tots hem vist la mateixa pandèmia, però no l’hem viscuda igual. Penso que ha ajudat que sorgeixin sentiments més humans, moviments que tenen a veure amb la generositat i la solidaritat.

Ser actor us ha ajudat que la gent confiàs amb vós a l'hora d'apuntar-se a fer el curtmetratge o us sentiu més en el punt de mira?

— No he sentit cap pressió més enllà de la que em posava a mi mateix. He fet un curtmertatge petit, no és cap superproducció. Volia viure l’experiència. Estic preparant un llarg, i volia saber si era capaç de plasmar les imatges que tenia al cap, si podia explicar el que volia. M’ha servit per dir que si m'envolto d’un equip i una història que connecti, tot funcionarà. El curtmetratge jo el vaig pagar i el vaig dirigir perquè així ho volia. Tot el que estem vivint ara és un extra.

Quin és el feedback que ha tingut, de moment, Latitud?

— Ha passat una cosa que m'interessa bastant, i és que la gent es posicionava amb el pare o amb el fill. Està bé, perquè vol dir que he aconseguit el que volia, que era fer un mirall, però no un judici. El curtmetratge, d'alguna manera, parla de la necessitat que tenim de veure’ns, i crec que això fa que el fet de veure'l amb amics i gent sigui significatiu.