La pantalla de cinema com a llar

“Això sí que és cinema, cinema”. Un pensament així, després de veure Here (Aquí), sona altisonant, maximalista i hiperbòlic, però sobretot sona inesperat. Com? ¿Sortint de veure concretament aquesta pel·lícula, rebregada per la crítica, el públic i els distribuïdors i exhibidors dels Estats Units? ¿Sobre un film de Robert Zemeckis, que fa anys que viu amb la inspiració pansida? ¿Parlant d’una adaptació d’un còmic de Richard McGuire precisament inadaptable? Vols dir?

Doncs sí. Cinema, cinema. I això és així per la mateixa raó que l’obra de McGuire era un llibre, llibre: perquè les dues obres aprofiten al màxim i sublimen totes les possibilitats expressives del format en què se’ns presenten. Aquell còmic experimental on cada pàgina mostrava exactament la mateixa casa (o la mateixa localització, segons l’època històrica que fos) i generava un diàleg a través del temps es converteix a la pantalla en un únic enquadrament. A través del muntatge o de pantalles integrades escurant tots els racons del llenç (sí, això s’ha de veure en format gran), veiem al llarg de 104 minuts totes les vides que han ocupat un únic espai, en la majoria de casos la sala d’estar d’una casa. Una autolimitació que obliga a pensar, mil·limetrar i coreografiar extremadament tot el que surt dins el pla: un modus operandi en l’extrem oposat del darrer Ridley Scott, per exemple, que filma pel broc gros amb vuit càmeres. El resultat és, en aquest sentit, enlluernador i fascinant.

Aquest recurs formal tan marcat podria fer de Here (Aquí) una pel·lícula molt per a rates de filmoteca. Però en el contingut també hi ha suc: la història a la qual para més atenció, la que protagonitzen Tom Hanks i Robin Wright, parla de com el rodet del temps va aplanant els somnis i il·lusions d’una família. I, fins i tot, per vincular el film a les converses de l’actualitat, de com condiciona i aixafa les nostres vides el fet de tenir o no tenir una casa.