Paolo Sorrentino busca la bellesa i Miguel Gomes la troba

Enviat especial a CanesLa insultant bellesa de la Partènope, protagonista del film Parthenope de Paolo Sorrentino, és un mur tan càlid i temptador com opac. “En què penses, Partènope?”, li pregunten tots els homes, incapaços de desentranyar el seu misteri. Sorrentino intenta resoldre'l durant els 138 minuts de la pel·lícula amb què el director retorna al Festival de Canes i a les seves tres grans obsessions: la joventut, la bellesa i la ciutat de Nàpols, originalment anomenada Partènope, com la sirena mitològica que cantava a Ulisses a l’Odissea. I així neix també la de Sorrentino, en el mar que envolta la gran casa d’una família benestant napolitana per a qui la bellesa de la noia serà més aviat una maledicció.

Sorrentino torna a la seva ciutat, sí, però ja no és per escriure una emotiva carta d’amor a Nàpols com a l’autobiogràfica Va ser la mà de Déu (2021), sinó per examinar el problema de la bellesa que encarna Celeste Dalla Porta, actriu debutant d’una fotogènia increïble que el director italià filma amb un esteticisme exacerbat que frega l’anunci de perfum. Ni el germà de la noia és immune a l’atractiu que desperta en els homes, i la tragèdia que anuncia aquest desig prohibit marca l’existència de la protagonista, que buscarà respostes en l’antropologia, a la qual dedicarà una brillant carrera acadèmica. No hi ha molta més trama a Parthenope: més que l’evolució d’un personatge, Sorrentino està interessat a filmar Porta en escenes que van del sublim al grotesc i del grotesc al ridícul.

L’aparició de John Cheever –interpretat per Gary Oldman– aporta un grapat d’aforismes enginyosos ("El desig és un misteri, i el sexe el seu funeral", "La bellesa és com la guerra, obre portes"), però no deixa de ser un cameo sobredimensionat i prescindible, tant com l’escena de la fusió sexual entre dues famílies mafioses, l’homenatge a una vella diva del cinema –tot apunta a Sofia Loren, que va passar la Segona Guerra Mundial a Nàpols, però Sorrentino ho nega– o el delirant segment eclesiàstic. En què pensa, Sorrentino, al convertir la Partènope en una presència ornamental de la seva pròpia pel·lícula? Tampoc ho sabrem mai.

De viatge amb Miguel Gomes

S’esperava amb molt interès el debut a la competició oficial del portuguès Miguel Gomes, nom clau del cinema d’autor dels últims 15 anys i fins ara al marge de la projecció que atorga la primera línia d’un festival com Canes. Grand tour segueix la pista del passat colonial europeu, com ja feia Gomes a l’extraordinària Tabú (2012), però, en lloc de viatjar a l’Àfrica, el destí és el sud-est asiàtic de 1918 (Rangun, Bangkok, Saigon, Manila...), on el director entrelliga imatges documentals de vocació etnogràfica amb una història mínima d’amor: en la primera part del film, un diplomàtic anglès fuig de la seva promesa, saltant de ciutat en ciutat, i en la segona veiem com ella, incansable, el persegueix d'un lloc a l'altre.

En la línia del cinema de Chris Marker, Gomes experimenta amb el documental i la ficció de manera que no hi ha tensió entre unes imatges i les altres, sinó que la poètica de les unes ressona i amplifica la bellesa de les altres. No importa si és una sínia propulsada per la força d’uns treballadors que s’hi juguen la vida, la coreografia caòtica d’una rotonda de Manila o l’home que es desploma a la cadira entre llàgrimes després de cantar My way en un karaoke: els fragments de realitat de Grand tour tenen vida i emoció, i els de ficció el romanticisme i l'encant del cinema clàssic, acolorit per l’artifici dels anacronismes que habiten la pel·lícula amb total naturalitat. No és el treball més accessible del portuguès, però té l’ambició artística i el diàleg amb la història del cinema que un espera de la competició oficial del festival més important del món.