El paradís que fou un infern

PalmaProbablement, arribaren a ser prop d’onze mil soldats francesos derrotats a la Batalla de Bailèn, però també algunes dones. Varen estar presoners a Cabrera cinc anys, del 1809 al 1814. El que ara és considerat un paradís de la natura, s’ha qualificat com el primer camp de concentració de la història, en condicions inhumanes. Recordam aquella tragèdia quan es compleixen, el 2021, trenta anys de la seva declaració com a Parc Nacional i dos segles de la mort de Napoleó; qui no volgué, o no pogué, rescatar aquells desgraciats.

1808. Bonaparte, a qui s’ha atribuït una ascendència mallorquina no gaire fonamentada, era l’amo d’Europa gràcies a les seves victòries militars. Aprofitant un tractat que autoritzava les seves tropes a creuar la Península per envair Portugal, així com la rivalitat entre Carles IV i el seu fill Ferran, s’apropià també de la corona espanyola, que traspassà al seu germà Josep, i dictà una mal dita –perquè no partia de la sobirania popular– Constitució de Baiona. Aquesta novetat –llevat dels anomenats “afrancesats”, entre els quals hi havia el mallorquí Cristòfol Cladera– no fou ben acollida pel poble: el 2 de maig del 1808 es produí un alçament a Madrid, que seria el començament de l’anomenada Guerra del Francès.

El juliol següent es registrava un fet insòlit: les tropes napoleòniques eren derrotades per primera vegada en camp obert, a Bailèn, això sí, amb la col·laboració inapreciable de l’estiu andalús, i 20.000 soldats queien presoners. Napoleó, conta el professor d’Història Àngel Martínez de Velasco, s’encengué d’ira i afirmà del general vençut, Dupont, que “mai no hi ha hagut ningú tan estúpid, tan inepte i tan covard”. Fou una injecció de moral per als resistents, però, tanmateix, la victòria no era decisiva: l’emperador en persona travessà els Pirineus per recuperar el control sobre la Península.

Així, tot Espanya estava ocupada pels francesos. Tota? No. Perquè restaven lliures Cadis –on es reunirien les Corts que redactaren una Constitució autèntica, la del 1812–, i les Illes Balears, sota la protecció de la poderosa armada britànica, abans rival i ara convertida en aliada contra l’enemic comú. Aquesta situació provocà una allau de refugiats a les Illes, i sobretot a Mallorca: Palma “va doblar els seus habitants, va rebentar per totes les costures”, escriu Baltasar Porcel. Per segon pic, perquè ja havia rebut religiosos i nobles francesos, en produir-se la Revolució del 1789.

Fam, sacrifici i canibalisme

La capitulació de Bailèn, assenyala l’historiador de la política Denis Smith, establia que els presoners serien tornats a França. Però aquest compromís no es complí, perquè es temia que es poguessin reincorporar a la contesa. Foren conduïts a Cadis, on passaren mesos confinats a uns pontons –vaixells desarborats–, en condicions lamentables. Fins que la Junta Central –una mena de govern provisional– va decidir el seu trasllat a les Balears, és a dir, la perifèria: on s’enviava tot aquell de qui volies oblidar-te. Com el ministre Jovellanos, desterrat a Mallorca del 1802 al 1808.

Recull Smith que com que els habitants de les Illes temien que els captius “duguessin malalties contagioses” –una por sense cap fonament–, la Junta Superior de Mallorca va decidir, per “raons d’Estat, una opció que quedava més enllà dels dictats de la llei i sentit humanitari”, confinar-los a la deshabitada i inhòspita Cabrera. Era una opció vergonyosa, ja aleshores, i ho sabien: “Alguns membres del govern local passaven veritable ànsia per la decisió”. El vocal Francesc March la qualificava d’“inhumana i costosa”, ja que, evidentment, se’ls haurien d’enviar queviures.

Els oficials, de moment, tingueren més sort, ja que restaren a Mallorca. Segons l’historiador Miquel Bennàsar, també Menorca acollí presoners francesos i Eivissa “molt pocs, i gaudiren de major llibertat”. La tropa fou desembarcada, la primavera del 1809, a Cabrera, cosa que, en primer moment, els va semblar un alliberament. Però ben aviat s’adonaren de les circumstàncies: un roquerar sense gaire vegetació, ni conreus, ni caça i amb un únic edifici, el castell. Se’ls havien confiscat els seus béns, ja que els atribuïen a saquejos. Havien de formar coes interminables per beure a les escasses fonts disponibles, que van haver de ser posades sota vigilància.

A la Junta Superior se li havia assignat un milió de reals per a la manutenció: pa, oli i faves, que se’ls enviaven cada quatre dies. Però si hi havia mala mar no hi arribaven, la qual cosa significava, ras i curt, passar fam. Es capturava el poc que hi havia: segons la investigadora Aina Pasqual, es canviava un ratolí per set o vuit faves, i una rata per vint-i-cinc o trenta. Les llavors destinades a la sembra se les menjaren els famèlics presoners, i també, recull el periodista Carlos Garrido, les funestes “patates de Cabrera”, uns tubercles verinosos. L’ase Martí, dòcil, que s’havia convertit en la mascota dels confinats, fou sacrificat, i la seva carn repartida, en porcions miserables. S’ha anotat, com a mínim, un cas de canibalisme.

Hi hagué qui volgué treure profit d’aquella tragèdia: subministradors que barrejaven pedres i terra amb el blat del pa destinat a aquells dissortats. Segons l’historiador Miquel Duran, el bisbe il·lustrat Bernat Nadal, membre de la Junta Superior, es va fer càrrec de “depurar les conductes dels proveïdors” de queviures, “acusats de fer-se rics” amb aquell encàrrec. Nadal també va enviar a Cabrera un capellà, Damià Estelrich, que va compartir amb ells el captiveri, i sobre el qual existeixen versions contraposades, segons les quals es va preocupar sincerament per les necessitats dels confinats, però també els va emprenyar amb els seus prejudicis. Més positiva sembla l’actuació d’Antoni Desbrull, comissionat per gestionar aquell desastre: si bé al·legà odi als francesos per a no acceptar el càrrec, una vegada assumit va fer tot el que va poder per millorar les seves condicions.

Dones com a mercaderia

Els presoners batejaren humorísticament com “Palais Royal” l’esplanada que feren servir com a plaça central del seu assentament. Encara avui es coneix com a “Cova del Teatre” un refugi natural al qual es dedicaren, com a distracció, a posar en escena peces que, probablement, molts se sabien de memòria. Una altra activitat fou l’artesania, que suposava una manera d’aconseguir menjar, tot i que, en teoria, el comerç amb els mallorquins el tenien prohibit: algunes figuretes, pels seus trets, eren manifestament obscenes. Segons Garrido, els confinats, de major a menor grau de civilització, es dividien en “cabrerers”, instal·lats vora el port; “robinsons”, a l’interior; i “tàrtars”, malalts, marginats o delinqüents, a la “Cova dels francesos”.

La publicació el 2019 per la professora de la Universitat de les Illes Balears Isabelle Bes de la novel·la La prisionera del mar (editorial Roca), sota el pseudònim d’Elisa Sebbel, va posar de manifest que també hi havia dones a Cabrera. “A les memòries que he consultat, alguns parlen de les dones com a mercaderia de luxe, i les venien per gairebé res, per menjar”, declarava Bes en aquestes pàgines. Smith en calcula vint-i-una, que suposadament haurien seguit els seus marits, si bé havien perdut els certificats de matrimoni. El capellà Estelrich les hauria comminat a aportar proves documentals, o bé ser traslladades a Mallorca, però elles s’estimaren més quedar-s’hi.

Es calcula que els francesos de Cabrera morien a un ritme de tres diaris, així que desfer-se dels cadàvers fou una tasca primordial. El cronista d’aquella tragèdia Geinsedorf des Gouttes, apunta Garrido, “es demana si l’abundància d’ullastres” a la “Vall dels Morts” de Cabrera “no respon al substrat altament ‘orgànic’” dels finats. La nit de Tots Sants del 1809, recull Garrido, una torrentada, deguda a una intensa tempesta, arrasà el que havia estat el cementeri dels soldats.

A Mallorca, els oficials foren reclosos a Bellver –on encara avui es poden llegir inscripcions com “Vive Napoleon”– i al quarter de la Llotja, però l’odi als francesos, narra Smith, va fer esclatar, el 1810, una greu revolta, amb l’assassinat de presoners, tot i que tant Desbrull com Nadal varen exposar les seves vides per defensar-los. Foren traslladats, també, a Cabrera, on romandrien fins a ser evacuats cap al Regne Unit. D’altres captius acceptaren la proposta de canviar de bàndol i passar-se a l’exèrcit espanyol.

Segons Smith, el juliol del 1810 Napoleó “havia ordenat al ministre de Marina” que esbrinàs si hi havia manera, sense riscos militars, de “rescatar els presoners”. Unes altres tres cartes seves “són indagacions cada vegada més apàtiques sobre les possibilitats d’un rescat”. Tanmateix, no seria fins al 1814, ja derrocat l’emperador, quan serien evacuats els 3.696 supervivents. “L’illot abrupte de Cabrera, on tants de soldats francesos havien mort miserablement durant les guerres del primer Imperi”, rememora Jules Verne a la seva novel·la Clovis Dardentor. “De Cabrera, en record perenne el xiscle aspre de les gavines giravoltant dalt del cel, com si els ogres les enviessin de més amunt per amenaçar-nos”, escriu Porcel, a la pell d’un d’aquells presoners. Un paradís que, per a onze mil francesos, fou l’infern.