Cinema

¿Hi ha infants que viuen més feliços sense adults?

La primera ficció de Mika Gustafson recull l'encisadora energia en brut de tres germanes que conviuen sense pares

'Paradise is burning'

  • Direcció: Mika Gustafson. Guió: Mika Gustafson i Alexander Öhrstrand
  • 108 minuts
  • Suècia, Itàlia, Dinamarca i Finlàndia (2023)
  • Amb Bianca Delbravo, Dilvin Asaad i Safira Mossberg

La infància sense pares com a possible paradís autogestionat i fràgil és un imaginari que compta amb pocs però coneguts referents cinematogràfics, des d'A les nou cada nit (1967) de Joseph Losey a Nobody knows (2004) de Hirokazu Koreeda, un dels models evidents per a aquesta incursió en la qüestió de part de la sueca Mika Gustafson. Aquí són tres germanes entre els 6 i els 16 anys, la Steffi (Safira Mossberg), la Mira (Dilvin Asaad) i la Laura (Bianca Delbravo), amb la mare absent, que tiren endavant soles un estiu en què aquesta llibertat sembla jugar a favor seu.

Cargando
No hay anuncios

Gustafson adopta l'estil naturalista i vibrant propi del cinema dels Dardenne amb un plus d'encant juvenil per transmetre la sororitat entre les tres nenes i alhora perfilar la individualitat de cadascuna amb els seus propis trets generacionals. Hi ha una energia en brut i una poètica úniques en aquest grup de menors tirant endavant soles en la vida, sense les constriccions del món adult. Una trucada dels serveis socials obliga la Laura a emprendre la recerca d'una mare vicària per driblar el control institucional. Creu trobar la figura en una veïna amb qui no tarda a establir una relació particular. En aquests films es viu sempre una mateixa tensió alhora estètica i dramàtica: fins a quin punt s'aguantarà la possibilitat d'un univers infantil sense implicació adulta i de quina manera la resolució de tot plegat pot contradir el plantejament inicial. Gustafson se'n surt prou bé d'aquest dilema final.

Tràiler de 'Paradise is burning'