¿Hi ha infants que viuen més feliços sense adults?

La infància sense pares com a possible paradís autogestionat i fràgil és un imaginari que compta amb pocs però coneguts referents cinematogràfics, des d'A les nou cada nit (1967) de Joseph Losey a Nobody knows (2004) de Hirokazu Koreeda, un dels models evidents per a aquesta incursió en la qüestió de part de la sueca Mika Gustafson. Aquí són tres germanes entre els 6 i els 16 anys, la Steffi (Safira Mossberg), la Mira (Dilvin Asaad) i la Laura (Bianca Delbravo), amb la mare absent, que tiren endavant soles un estiu en què aquesta llibertat sembla jugar a favor seu.

Gustafson adopta l'estil naturalista i vibrant propi del cinema dels Dardenne amb un plus d'encant juvenil per transmetre la sororitat entre les tres nenes i alhora perfilar la individualitat de cadascuna amb els seus propis trets generacionals. Hi ha una energia en brut i una poètica úniques en aquest grup de menors tirant endavant soles en la vida, sense les constriccions del món adult. Una trucada dels serveis socials obliga la Laura a emprendre la recerca d'una mare vicària per driblar el control institucional. Creu trobar la figura en una veïna amb qui no tarda a establir una relació particular. En aquests films es viu sempre una mateixa tensió alhora estètica i dramàtica: fins a quin punt s'aguantarà la possibilitat d'un univers infantil sense implicació adulta i de quina manera la resolució de tot plegat pot contradir el plantejament inicial. Gustafson se'n surt prou bé d'aquest dilema final.