Els paradisos artificials de Joana Gomila

PalmaCossiols, ball de bot i postals descolorides amb palmeres indianes i la Seu al fons. Així és l’imaginari de la músic Joana Gomila. Una Mallorca que sembla nostàlgica però que tan sols és un record esgrogueït. Però si a Folk Souvenir, el seu penúltim disc, o a Sa Mateixa (l’artefacte teatral que compartia amb na Lali Ayguadé) Gomila s’endinsava en el folklore i la tradició oral illenca, a Paradís, el seu darrer àlbum, el folklore és un rerefons, una remor d’aigua.

Joana Gomila, cantant manacorina formada a l’Esmuc de Barcelona, fa gairebé vint anys que no viu a Mallorca: “Quan venc pens que viure aquí és un privilegi: la calma, el biorritme, la mar, la gent... Mallorca és un paradís, pens, però quan hi pas molts de dies seguits m’hi desubic”. Haver nascut en una illa, explica, l’ha marcat igual que no viure-hi i tornar-hi els estius.

Metàfora del passat i del present

Uns estius que la cantant passa a s’Illot, on “hi ha un passeig d’hotels i souvenirs davant la mar, i darrere aquests hotels hi ha un dels poblats talaiòtics més importants de Mallorca”. Una metàfora del passat, del present i d’allò que deixam: “Quan pensava en aquest disc, en Paradís, també pensava en l’herència que ens quedarà i que el nostre llegat, el dels mallorquins, serà el ciment”. El paradís de Gomila és s’Illot, amb els hotels i la mar blava, són les cales verges i també els contrastos, “Mallorca, Manacor, pot ser cosmpolitament rural, pot semblar Berlín”. Potser per això la cantant afegeix sintetitzadors i samplers a un disc que canvia de sonoritat sense perdre la seva essència.

Del folklore a l’electrònica. Gomila arrisca i es mostra amb un so cada cop més expansiu i transgressor. La de Manacor aprofundeix en la recerca i l’experimentació que va donar impuls al seu debut, i a la vegada n’eixampla el llenguatge sonor incorporant-hi cançons de composició pròpia, doblant-ne l’ambició i sortint de la zona de confort.

L’illa ha estat el motor d’una investigació que ha culminat en un disc a duo amb la pianista Laia Vallès. “Quan vaig endinsar-me en el disc vaig veure que volia parlar de l’illa que som cada un de nosaltres, de la delimitació i de com ens relacionam creant arxipèlags entre les persones”. I a Paradís, l’arxipèlag el formen, no només Vallès, sinó també Jaume Manresa, Joan Miquel Oliver, l’escenògraf Joan Miquel Artigas i l’artista Catalina Julve. Tots de Manacor.

El paradís, raconets per fugir del brogit

El risc dels paradisos i el risc d’una illa finita, com molt bé explica el documental Tot Inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes, pot ser el de convertir-los en un infern, en una caricatura d’ells mateixos. “Hi construïm hotels per contemplar i habitar el paradís i aleshores aquest paradís desapareix. Perquè el paradís no és una qüestió estètica, no és la foto d’Instagram amb la mar blava transparent de fons”. El paradís de la compositora és una Mallorca que oscil·la entre els raconets per fugir del brogit i el renou de Magaluf o l’Arenal.

Ara bé, tal com explica l’ecologista Margalida Ramis, del GOB, els darrers anys tot ha anat a pitjor: “Abans fèiem accions concretes, campanyes com ‘Salvem es Trenc’, per exemple, i ara el problema és global, l’illa no pot assumir més gent. Mallorca està massificat”. Gomila, del mateix parer, creu que per preservar els paradisos, d’aquí i d’arreu, necessitam fer-nos primer de tot un plantejament individual sobre el fet de viatjar. “Pensam en viatjar en termes molt romàntics, com si viatjar ens fes persones més completes i com si viure experiències entorn el viatge ens fes més viscuts i plens”, relata. “No obstant això, potser abans els viatges tenien un punt iniciàtic, però avui dia per 20 euros voles a Londres, però només hi vas dos dies perquè no tens pressupost ni temps i penges una foto a les xarxes per dir “hi he estat”, o bé vols anar a llocs no massificats, llocs especials, autèntics. que acabarem per massificar. No ens agraden els guiris, però nosaltres som guiris constantment.”

Paradís és ser una illa i ser d’una illa i també la recerca d’altres illes o companyes de viatge. Fer família, fer arxipèlag. El disc també és una reflexió sobre no crear paradisos artificials que només existeixen a les plataformes digitals. Però, i sobretot, Paradís és un provocació, un toc d’atenció cap a una generació de mallorquins que hereta una terra de ciment, barrejada amb la mar blava, les panades i les tonades: “Tot allò de Mallorca que rebutjava quan era adolescent és el que ens quedarà: turistes, carreteres, hotels, souvenirs... Perquè l’herència no es tria, ve donada. Des de la cultura, la música, el circ, el teatre... hem de poder generar debat i dubtes, però perquè les coses puguin canviar primer les hem de voler veure i n’hem de voler parlar col·lectivament”.