'Paranoia Agent': potser la millor sèrie d'anime de la història

BarcelonaMolt abans que el Negan de The Walking Dead, ja hi havia el Noi del bat de Paranoia Agent, el misteriós jove que escampa el terror a la prefectura de Tòquio sobre uns patins daurats i armat amb aquest element del beisbol. Filmin acaba d'incorporar al seu catàleg aquesta sèrie de culte amb escàs recorregut a les nostres pantalles (només es va emetre a la franja nocturna de Cuatro i a Canal Nou), malgrat que és una obra d'un dels directors més reverenciats de l'animació japonesa, Satoshi Kon. Estrenada el 2004, Paranoia Agent presenta uns continguts més agosarats i pertorbadors dels habituals en les sèries d'anime programades a les televisions d'aquí, dirigides sobretot a un públic adolescent.

Satoshi Kon va morir el 2010 però va deixar com a llegat un dels corpus més influents de l'audiovisual contemporani. S'ha escrit moltíssim sobre fins a quin punt Origen (2010) de Christopher Nolan beu del seu film Paprika (2006), i de com la molt visionària Perfect Blue (1997) és la referència indispensable d'El cigne negre (2010) de Darren Aronofsky. A Paranoia Agent, la seva única sèrie televisiva, demostra que aquest format és un territori fèrtil per explorar idees i aprofundir en conceptes que no es poden desenvolupar de la mateixa manera en un film.

Un retrat desassossegat de la societat japonesa

El punt de partida de Paranoia Agent podria ser el de qualsevol thriller. Un noi sense identificar ataca amb un bat de beisbol la Tsukiko, dissenyadora en ple bloqueig creatiu després d'haver creat un ninot de molt d'èxit, el quisso rosa Maromi. El noi del bat no tarda en atacar més persones, mentre un parell de policies intenten esbrinar-ne la identitat. En certa manera, la sèrie recull la influència de Seven de David Fincher i dels films del també japonès Kiyoshi Kurosawa a l'hora d'utilitzar el thriller no com a proposta per plantejar un misteri que s'acaba resolent, sinó com a excusa per oferir un retrat desassossegant de la societat en què transcorre. Aquí, solucionar l'enigma no suposa cap alleujament.

Perquè cap altre director com Satoshi Kon ha recollit les dissociacions emocionals i mentals de la societat japonesa del canvi de mil·lenni. La seva filmografia recorre el vessant més alterat i reprimit d'una cultura d'aparença triomfadora, serena i riallera, tot dissolent la frontera entre el món real i l'experiència subjectiva. No és casualitat que a Paranoia Agent la Tsukiko sigui la creadora d'en Maromi, una d'aquestes mascotes kawaii estil Hello Kitty que representen l'auge de l'estètica cuqui en aquest país. Maromi no és un mer amulet bufó, sinó que condensa el sentiment de vulnerabilitat i alhora la ràbia reprimida de la majoria de protagonistes i d'una societat sotmesa a un rígid control de les emocions. D'episodi en episodi, també es capgira el sentit de les agressions del noi del bat. Com intueix el policia jove, per a la majoria de les víctimes l'atac ha suposat un alliberament, una mena de desllorigador de l'atzucac emocional en què es trobaven.

A més de jugar amb diferents estètiques de l'animació d'acord amb la subjectivitat d'alguns dels personatges, Paranoia Agent és una d'aquelles sèries que convida a revisitar-la contínuament per copsar-ne els múltiples detalls i connexions que poden passar inadvertits en un primer moment. Sobretot en el cas dels dos millors episodis. El desè, Melosa Maromi, que ens endinsa en una estructura autoreferencial per explicar la creació d'un episodi de sèrie animada com si fos un slasher. I el vuitè, Happy Family Planning, una obra mestra que funciona de manera quasi autònoma i de la qual, com amb el cinema de M. Night Shyamalan, és millor no saber-ne res abans de veure'l.