Quan Pardo Bazán va dir ‘xueta’ al menorquí Guàrdia

Palma“Jueu convers mallorquí”, és a dir, “xueta”, que és com tothom els anomena –si bé només als portadors de quinze llinatges concrets–, li va dir Emilia Pardo Bazán al científic i literat menorquí Josep Miquel Guàrdia –cosa que a aquest no li agradà gens–, per haver afirmat que mai no hi havia hagut filosofia a Espanya. De l’escriptora gallega i propietària del Pazo de Meirás, que recentment ha tornat a la propietat pública, es compleix enguany el centenari de la mort: llegia en català, admirava la cultura catalana i l’entusiasmava Ramon Llull. 

Recull la investigadora de la seva obra Noemí Carrasco que la polèmica entre Pardo i Guàrdia fou seguida, a final del XIX, a les pàgines d’El Liberal. Diario democrático de Menorca, i s’originà arran d’un article que publicà el menorquí, Histoire de la philosophie en Espagne, a la Revue Philosophique, el 1890: per a ell, l’aïllament hispànic hauria ocasionat que “la filosofia només fou representada per uns pocs adeptes, meitat savis, meitat teòlegs, dins el regne d’Aragó” –claríssimament, agranava cap a casa. No existia “una Espanya filosòfica ni una filosofia espanyola”. 

Guàrdia (1830-1897), si bé nascut a Alaior, va residir gairebé tota la vida a França i no apreciava gaire el pensament espanyol. De Pardo consta que estava subscrita a la Revue Philosophique i és obvi que les observacions del menorquí no foren del seu gust. Al número 2, de febrer del 1891, de la seva revista Nuevo Teatro Crítico, assenyala Carrasco, aprofitava una polèmica entre Juan Valera i Ramón de Campoamor, sobre poesia, per establir un paral·lelisme amb si a Espanya havia tingut, o no, filosofia: “Em va refrescar la memòria de l’article que no fa molt (...) va publicar el jueu convers mallorquí Guardia, posant com un drap brut els que sostenen que hi hagué tal filosofia espanyola”.  

Com subratlla Carrasco, a Guàrdia, més que la contradicció, li desagradà tal vegada això de “mallorquí” –les relacions entre els illencs no sempre han estat bones– i, clarament, allò de “jueu convers”. En carta a l’escriptora de 4 de maig del 1891 li deia que “ni som jueu, ni convers, ni mallorquí (...) No es fiï gaire de qui li donà informes tan falsos (...) Si és de vilà la mentida, de bergant és la calúmnia (...) I pel mateix esper se servirà de corregir l’error”. 

Pardo Bazán respongué, també per carta, 12 de maig. “Amb summe gust”, li contestava, rectificarà al número de maig del Nuevo Teatro “les dades equivocades”. Ara bé, puntualitzava: “Com en les tres condicions que li atribuí”, jueu, convers, mallorquí, “no va implícita injúria”, no calia parlar de “delictes o taques per a l’honra (...) Dins la nostra societat actual no ofèn el que fa quatre segles es tenia per altament ofensiu (...) No crec haver-lo danyat a vostè el més mínim”. Quan publicava la rectificació, insistia: “No paga la pena d’observar que una persona de criteri tan modern es cregui danyada perquè la suposin de raça israeliana?”.

Llibres en català a Meirás

De veritat, era tan ingènua Emília Pardo, que pensava que a Espanya (i a Europa) l’antisemitisme era aigua passada? Quan, tres anys després, esclataria el cas Dreyfus –contra un oficial d’origen jueu, acusat d’espionatge, però que era innocent– a França, al país de residència de Guàrdia, i que seria defensat pel seu amic Émile Zola? Del cas concret dels ‘xuetes’, podria haver tingut notícia de primera mà de Vicent Blasco Ibáñez –un dels seus amants–, que els dedicà la seva novel·la Els morts manen, si bé aquesta és posterior, del 1908. Però la persecució contra els descendents dels jueus conversos mallorquins –els senyalats pels llinatges– ja era coneguda fora de l’illa, com deixa constància la historiadora Laura Miró: el 1882 diu La correspondència de España que “solen maltractar els xuetes, perquè els suposen descendents de jueus”.

La polèmica, segons ha trobat Carrasco, encara va cuejar a El Liberal de Menorca, que l’1 de juny del 1891 reproduïa totes dues cartes i es referia a la “calúmnia” llançada per Pardo contra “el nostre distingit paisà”. El biògraf de Guàrdia Joaquim Verdaguer Travessí encara es referiria a la “veu ronca i autoritària” de Pardo i els “dos mots tan sols, però rodons, durs, secs: jueu mallorquí”. Aquest Verdaguer de Mallorca –germà de Màrius–, sabia perfectament que suposaven aquelles dues paraules –o una només: xueta–, i l’escriptora gallega, probablement, també. 

Perquè la contradictòria Pardo Bazán, comtessa i feminista, conservadora i separada, era bona coneixedora de la cultura i de la llengua catalanes, fins al punt de llegir en català i de traduir al castellà el poema de Joaquim Rubió Enyorament, segons ha documentat la catedràtica de literatura Marisa Sotelo. L’arxivera Mercedes Fernández-Couto calcula que l’1% dels 8.000 llibres que guardava a Meirás i que ara són a la seu de l’Acadèmia Galega –uns 3.000 més encara resten a la que després fou residència del dictador– estan en la nostra llengua, uns 80, entre els quals “Flors de Mallorca, poesies de autors vivents premiades les mes en los Jochs Florals de Barcelona” (Palma, 1873). No semblen molts, però és el mateix percentatge que en gallec, el seu idioma natal. 

Sotelo puja els volums ‘catalans’ de la biblioteca de Pardo Bazán fins a prop de 200, si s’hi afegeixen els d’autors o temàtiques de Catalunya en castellà –així com Meteoros, poemas y cuentos de Joan Alcover– i deixa constància del seu interès per aprendre l’idioma i de la seva admiració per la literatura catalana. Un bon grapat dels volums li arribaren dedicats pels seus autors, entre els quals obres de Narcís Oller –a qui s’atribueix un affaire amb l’escriptora–, Joaquim Verdaguer, Santiago Rusiñol, Joan Lluís Estelrich i les Líricas de Miquel Costa i Llobera. Víctor Català –Caterina Albert– li dedicà, signant en català i en masculí, sengles exemplars d’Ombrívoles, Solitud i Drames rurals. “Ignor el seu vertader nom”, assegurava Pardo, “però les seves novel·les curtes (...) revelen un vigor gens comú en observació i expressió”. 

Llull, ‘Quixot’ mallorquí 

Deu anys abans de la polèmica amb Guàrdia, el 1881, Pardo Bazán s’adreçava a l’erudit Marcelino Ménéndez y Pelayo –conservador, però dels pocs intel·lectuals espanyols defensors i admiradors de la cultura en català–, agraint-li “la seva indicació respecte de Ramon Llull” i demanant-li “quines obres modernes s’han escrit sobre ell”, ja que estava redactant el seu Sant Francesc d’Assís: segle XIII. Menéndez y Pelayo, qui considerava Llull “pensador profund i original”, “vertader enciclopedista” i “egregi poeta i novel·lista”, havia revelat com les heretgies que s’atribuïen al Doctor Il·luminat les havia falsificades l’inquisidor Nicolau Eimeric. Pardo li remetia part del seu text esperant la seva aprovació, amb instruccions que després l’havia de lliurar al diputat liberal mallorquí Mateu Gamundí, a qui feia servir de correu: “Que amb una carta meva es presentarà a recollir-lo”. 

Al Sant Francesc, Pardo dedicava un capítol de l’apartat dels filòsofs franciscans a Llull, de qui destacava “la personalitat moral i intel·lectual” i a qui qualificava de “cavaller errant”, “Quixot místic” i “poeta visionari de Mallorca” que “ens va donar lliçons d’alta política, que per al nostre mal no hem aprofitat”. El considerava “filòsof insigne” i creador d’una “màquina de pensar” –de fet, ha estat reconegut com a precursor de la informàtica. “Treballs de molts i molts erudits escriptors deixaren patent, no tan sols el valor del sistema filosòfic de Ramon, sinó de les seves obres literàries”. 

Pardo Bazán tornà a Llull, a qui de bell nou qualificà de “Quixot”, a la seva conferència del 1892 Els franciscans i Colom, en la qual citava un fragment de la seva obra 

Quaestiones per artem demonstriativam seu inventivam solubiles, on el mallorquí dedueix que, si el flux i reflux de les aigües de l’Atlàntic és un arc que se sosté per un costat a les costes d’Europa i l’Àfrica, per força “la part oposada del Ponent se suporta en un altre continent que no veiem ni coneixem”, passatge que “més que clar devem anomenar resplendent”, deia Pardo, i conclusió que considerava “miracle intel·lectual”. 

Pardo recollia el relat que Llull, en els seus viatges, hauria deixat alguns dels seus llibres a Gènova, Itàlia, i aquests podien haver restat a la que després seria la casa de Cristòfol Colom; ja que, suposadament, un Esteve Colom, genovès, hauria reclamat el cos del mallorquí, quan fou martiritzat a Bugia, per dur-lo a enterrar a la seva ciutat. Ella no ho creia, ja que si “s’hagués guiat per l’admirable intuïció profètica” lul·liana, Colom hagués parlat obertament d’un continent nou, i no d’una suposada nova ruta cap a les Índies.

Com és sabut, Pardo Bazán mai no fou admesa a la Reial Acadèmia Espanyola, aleshores vetada a les dones i des de la qual se li indicà que el seu cul –certament, ample– no cabia a les seves butaques. Un segle més tard, l’Acadèmia ha retut homenatge de desgreuge, en una jornada literària coordinada per la mallorquina Carme Riera, a aquesta escriptora amb tants de vincles amb el nostre àmbit.