“Tothom sabia que en Pujol hi havia gat amagat”
Manuel Huerga dirigeix ‘Parenostre’, el ‘biopic’ de Jordi Pujol amb guió de Toni Soler

BarcelonaL’última pel·lícula que Manuel Huerga va dirigir amb guió de Toni Soler va ser 14 d’abril. Macià contra Companys (2014), fals reportatge televisiu sobre uns fets vertaders: la fugaç proclamació de la República Catalana i la rivalitat política entre Francesc Macià i Lluís Companys. Parenostre, la nova col·laboració entre Huerga i Soler, reprèn simbòlicament aquell fil amb un tràveling aeri que recorre mitja Barcelona: des del castell de Montjuïc, on va ser executat Companys el 1940, fins al cotxe oficial en què el 2014 es desplaça Jordi Pujol, dies abans de confessar la fortuna oculta a Andorra; és a dir, de la mort física del 123è president de la Generalitat a la mort política i reputacional del 126è.
A Parenostre, que s’estrena aquest divendres, Huerga i Soler aborden des de la ficció la caiguda en desgràcia de Pujol i la seva família, però no amb intenció documental ni periodística sinó com una oportunitat per explorar la complexitat i contradiccions d’un personatge quasi inabastable. “Que sigui una figura tan polièdrica i amb tantes capes era el que ens movia a fer la pel·lícula –explica Soler–. Hi ha un Pujol idealista, un Pujol activista, un Pujol banquer, un Pujol defraudador, un Pujol home d’estat, i tots són certs i es complementen”.
Per al guionista del film –i també productor amb Minoria Absoluta–, “la clau de volta” del personatge està en l’escena que imagina una trobada entre Pujol i mossèn Ballarín, “una persona que estimava a Pujol i, a la vegada, èticament exigent” que li recorda al polític la facilitat amb què es pot confondre “si l’ambició serveix al país o el país serveix a l’ambició”. O, en paraules de Soler, com “l’idealisme porta Pujol a pensar que el millor per a Catalunya és que ell mani”. La seva caiguda, admet el guionista, té una dimensió “tràgica” en el sentit que “es va dedicar en cor i ànima a un objectiu que ell mateix posa en perill perquè el poder genera una sensació d’impunitat”.
Per encarnar un personatge tan conegut, Parenostre pren una decisió arriscada que s’acaba revelant encertada: Josep Maria Pou, un actor de gairebé dos metres, es posa en la pell del protagonista. Huerga reconeix que Pou ja venia inclòs “en el pack” de la pel·lícula quan li va oferir dirigir-la, però assumeix la decisió amb entusiasme. “Em va semblar perfecte perquè així t’estalvies la qüestió de la caracterització –diu el director–. Amb Pou, l’únic que tenim és un gran actor fent un personatge que es diu Pujol. I quan comença la pel·lícula i veus el Pou, ja està. L’espectador sap que és Pujol i no es distreu pensant en si s’hi assembla o no”.
El primer rodatge en plató virtual
L’altra decisió agosarada de Parenostre és rodar tota la pel·lícula en estudi amb els fons recreats digitalment sobre una pantalla de croma, un sistema més habitual en blockbusters de fantasia que en drames realistes de cambra. “És la primera pel·lícula rodada al 100% en un plató virtual a l’estat espanyol”, defensa amb orgull Huerga, que volia evitar que la pel·lícula tingués un aspecte convencional. “Un plató et permet moure parets i portes i ser més creatiu amb la càmera, perquè la pots moure millor”, diu el director, que es defineix com a “cul inquiet” que necessita fer les coses “una mica diferents”. Així, Parenostre es va rodar en només 20 dies, però va necessitar molts mesos de preproducció per crear els fons i ajustar la imatge.
L’artifici es fa evident en l’escena final, quan l’escenari digital comença a desaparèixer a mesura que Pujol es vesteix i es prepara per marxar d’una casa que va despullant la seva naturalesa virtual. Hi ha una certa coherència de forma i fons en el gest: el desmuntatge d’una construcció artificial com a metàfora de la demolició de la imatge i el llegat de Pujol. “Es pot fer aquesta lectura –diu Huerga–. El pla final demostra que tot és mentida o una farsa, tot és teatre. Això de trencar la quarta paret i el metallenguatge m’agrada molt. Si Parenostre hagués acabat amb Pujol preguntant-se quin carrer de Barcelona li hauria tocat a ell, seria una pel·lícula completament diferent”.
Per a Huerga, rodar Parenostre ha tingut un significat especial, però no perquè fos afecte al protagonista sinó perquè el 2010, amb motiu del 80è aniversari de Jordi Pujol, va filmar un documental al voltant d’una llarga conversa entre el polític i Miquel Calçada (Jordi Pujol, 80 anys). Evidentment, entre les dues obres hi ha una gran distància pel que fa a la mirada sobre el personatge. “En aquesta ocasió es tracta d’una revisió del mite –diu–. Jo no el vaig votar mai, eh? Tothom sabia que en Pujol hi havia gat amagat. Però és normal, quan fa 23 anys que estàs en el poder et creus impune”.