Parera, Mendelssohn... i Brahms, a Pollença

PalmaPollença.- El Festival de Pollença ha abaixat el teló. Ha estat una edició memorable, la qual cosa significa que difícilment mai l’oblidarem. Els protagonistes d’aquesta edició ben segur que tindran un lloc d’honor a la nostra col·lecció de figures, les quals hem pogut gaudir, entre d’altres, perquè ja formen part de la història universal de la música, ara també de la nostra en particular, i elevant de bell nou, encara més, el prestigi de l’esdeveniment. Per exemple i prova evident són Il Giardino Armonico, la Camerata Salzburg i Les Arts Florisants, per no haver de fer un llistat amb noms i llinatges de tots els que han intervingut en la temporada en què, després de més de quaranta anys, hem tingut l’oportunitat de tornar a veure l’Orquesta Nacional de España (ONE), amb el seu director titular, David Afkham, al capdavant. Ells varen ser els encarregats de concloure la selecta llista de convidats, de posar el majestàtic punt final. No ho varen fer de qualsevol manera. No es varen limitar a fer una petita exhibició del seu immens repertori, del qual haurien pogut triar a voler. La gran sorpresa va ser l’estrena de l’Obertura Pollença, d’Antoni Parera Fons, per encàrrec exprés i per a l’ocasió de l’ONE. Un colofó extraordinari amb la presència del compositor. Valor segur, el manacorí del món. Amb la seva habilitat, mestratge i sapiència, va recollir tots els trets representatius de la localitat que dona nom a la composició. Pura ortodòxia, però amb el segell Parera. Una circumstància que reflecteix a la perfecció Bàrbara Duran a les notes del programa i que titula Sobre la bellesa de la proporció, en què parla, referint-se a ambdós protagonistes de la cloenda, d’equilibri formal i rara lluminositat interna. Una lluminositat que transcendeix l’escenari i la converteix, sempre, en un regal per als espectadors. Agermanant una mica més, tampoc no s’ha d’oblidar que la peça que va fer famós Mendelssohn va ser una obertura, El somni d’una nit d’estiu.

Després de Parera, Christian Tetzlaff, un altre dels il·lustres visitants, va interpretar el Concert per a violí i orquestra en mi menor. Op. 64, de l’esmentat Felix Mendelssohn, amb la darrera de les seves grans obres simfòniques i sens dubte un repte per al solista. Ell és qui inicia la travessia del primer moviment, Allegro molto apassionato, una autèntica lliçó de com es construeix una estructura incontestable en què podem trobar les influències dels qui el varen convertir en un compositor sense màcula, des de Bach, Haendel i Mozart fins a Beethoven, però sense perdre el seu segell, aportant tota una sèrie d’elements que donen a la composició una pàtina d’originalitat indiscutible. Una peça farcida de dificultats i, per tant, oportunitats per a lluir el virtuosisme del violinista, que hi ha de posar des de la passió que demana el primer moviment fins a la complexitat d’un tercer, el qual exigeix un esforç addicional tant al solista com al vent i a la fusta de l’orquestra. Tetzlaff, Afkham i l’ONE assoliren l’excel·lència de tan seductor entrebanc amb notable solvència.

No era fàcil superar tanta bellesa elevada a la màxima expressió ni tantes emocions. Va ser una primera part del concert probablement immillorable, un altre cop un Mendelssohn, la Simfonia núm. 3 en la menor. Op. 56 Escocesa, amb la qual poguérem gaudir de les qualitats d’una orquestra en plenitud de facultats, a les ordres d’un director que va optar per les subtileses orquestrals en comptes de qualsevol estridència, a la recerca de la mesura perfecta.

Pollença.- Ha acabat el Festival per excel·lència, però al mateix escenari tot seguit arriba el Festival Brahms. Quatre concerts, els dies 4, 10, 17 i 24 de setembre, que expliquen i desenvolupen la versatilitat del compositor. En el primer trobam el Brahms simfònic, amb el Concert núm. 1 per a piano i orquestra i la Simfonia núm. 1, amb Magí Garcías al piano i l’Orquestra dels Encontres Orquestrals de les Illes Balears, dirigida per Bernat Quetglas. Al segon concert hi trobarem la música per a piano, amb Can Çakmur com a solista, interpretant la Klavierstucke 118 i 119, a més de la Sonata D845 en La menor, de Franz Schubert. El tercer concert per a la música de cambra, amb Zuzanna Sosnowska al violoncel i Magí Garcías al piano, interpretant les Sonates per a violoncel i piano, núm. 38 i núm. 99, de Brahms. La cloenda, per al Cuarteto Quiroga, amb els Quartets de corda núm. 1 i núm. 2, naturalment de Johannes Brahms.