En parlar del cul, tothom riu

Palma“En parlar del cul, tothom riu” és una expressió molt mallorquina que no és gaire positiva, més aviat tot al contrari. Seria com el “caca, culo, pedo, pis” dels castellanoparlants. No és el cas, però ben segur que el titular serveix d’esca per pescar algun lector i recomanar-li que, si encara hi és a temps, no es perdí De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, la darrera criatura de la companyia La Calòrica, que avui dissabte es representa a l’Auditori de Manacor i diumenge al teatre Principal d’Inca. El títol d’aquest paper, per tant, no és el que sembla. Vol ser una mica com la resta de la funció, en la qual tampoc res és el que sembla, salvant les distàncies d’eficàcia, enginy i talent, entre moltes coses més, en favor de Joan Yago, l’autor; Israel Solà, el director; Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol, els intèrprets d’aquestes dues obres.

Dues obres és una manera de dir-ho, però en realitat tampoc no és així. El retaule que plantegen els calòrics és un díptic, en el qual els temes dels quals parlen són a les antípodes l'un de l’altre, però no tant. En realitat, tan sols és l’entorn el que canvia o, sobretot, la condició social dels protagonistes, perquè pel que fa a la condició humana les diferències són minses. Ja sabem que els nostres principis sempre van a remolc de les nostres conveniències. Aquesta seria una de les moltes conclusions, la moralina, tot i que segur que en podríem treure una de diferent de cada espectador dels que varen omplir de gom a gom el teatre Principal de Ciutat i acomiadaren la companyia drets i amb un aplaudiment eixordador.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda va transitant per dos escenaris. En el primer comença amb una negacionista, Mònica López, que fa un discurs impecable amb l’argument que sustenten, el més intel·ligent que he escoltat en la meva vida –i que consti que tenim on triar. Canvi de tema. Ara són els integrants de la companyia que lloguen un local per a poder assajar en condicions. Els escatològics problemes domèstics són els elements d’una comèdia esbojarrada amb la merda com a gran protagonista. Dos plantejaments que en principi no tenen res a veure i et deixen amb el dubte de saber cap on partirà la funció i com podran conviure sobre el mateix escenari amb tan sols uns petits canvis del decorat. Sembla impossible, aquesta cucavela argumental, però conviuen i mai no es fan nosa al llarg d’ambdues històries. Això implica que a la segona els intèrprets s’hagin de ficar en la pell de fins a catorze personatges, si fa o no fa, a una velocitat que no dona treva i sempre queda perfectament definit a qui interpreten.

D’entre les moltes situacions que es desenvolupen sobre els dos escenaris, destacaria la reunió de veïnats, sense més estris que la seva habilitat per anar canviant de personatge amb una eficàcia i humor que la converteix en un quadre realista fins a dir basta, però també com va inserint els protagonistes “reals” dins la narració i amb els quals tanca la funció, com una pel·lícula amb trets de documental. I la reunió entre les dues caps de la companyia elèctrica –López i Truyol–, impagable sessió d’hiperrealisme elevat a la màxima potència. O les relacions íntimes entre cadascun dels habitants dels pisos de la finca a punt de caure… O la compra de maria… Ni un segon sense humor, ni una frase que no sigui una càrrega de profunditat que, quan explota, és clar, merda pertot.