Un 'Parsifal' de primera al Liceu

Vista al Liceu el 2011, el gran teatre barceloní ha tornat a programar enguany la producció que Claus Guth hi va presentar de Parsifal. El regista alemany explica, i bé, el relat d'aquest "festival sacroescènic", de vegades fins i tot seguint fil per randa les didascàlies del llibret wagnerià i d'altres donant claus d'interpretació incontestables per la seva manera d'argumentar-les. Guth es fixa en Parsifal per captar l'atenció de l'espectador, despertar-li totes les seves simpaties i, al final, capgirar-li el sentit de la mirada i convertir-lo en un monstre totalitari. Es produeix aquí un dels moments més esfereïdors del muntatge, un cop de gràcia teatral dels que encongeixen el cor, tant per la màgia amb què es resol com per la contundència del discurs. Mentre Kundry travessa l'escenari amb una maleta de cartró i com a presagi de l'èxode dels qui no tindran un lloc a l'Europa dels dictadors (la referència al judaisme de Kundry s'insinua en aquest espectacle), Amfortas i Klingsor es consolen a l'avantsala del no-res, constatant l'absurditat del sofriment viscut. Guth, en definitiva, dessacralitza l'obra, la despulla de misticisme, però hi dialoga i n'extreu una tesi inapel·lable.

La concepció cinematogràfica de l'espectacle es trasllada igualment a l'escenografia giratòria de Christian Schmidt, que permet llegir el muntatge amb els equivalents visuals (primers plans, muntatge en paral·lel, tràveling), malgrat les característiques pròpies de tota caixa escènica, o a la il·luminació de Jürgen Hoffmann, clau per crear el clima pessimista inherent a l'última partitura wagneriana.

Nivell musical de somni

En aquesta ocasió, el Liceu ha programat un repartiment de primera, una veritable conjunció astral digna dels millors teatres europeus, capitanejada per la batuta de Josep Pons, detallista i amb excel·lent rendiment de l’orquestra titular. Parsifal és l’òpera de Wagner amb més fragments orquestrals aïllats del cant i, a més, conté exquisides miniatures cambrístiques (per exemple, l’escena entre Kundry i Parsifal al segon acte), cosa que permet un treball minuciós que s’ha notat, amb excel·lent rendiment dels músics de l’orquestra titular. La bona feina també s’ha notat amb el cor, reforçat amb la Coral Càrmina tot i que la secció femenina del cor del Liceu segueix sent una pedra a la sabata davant de la qual caldria posar remei ben aviat.

La de Nikolai Schukoff no és una veu objectivament bonica, però el tenor austríac desplega tota l’artilleria del personatge titular al servei de la seva evolució i amb una projecció i emissió impecables. Va tenir com a companya d’escenari una Elena Pankratova que ho va donar tot com a Kundry, amb la robustesa wagneriana requerida per al paper i amb un segon acte senzillament antològic. Esperem molt de la seva Turandot la temporada vinent.

No va decebre René Pape en la pell d’un Gurnemanz de manual, amb tots els matisos del text i amb la rodonesa del seu timbre de baix, sense oblidar un fraseig immaculat, especialment al primer acte. En canvi, l’Amfortas de Mathias Goerne va deixar veure algunes inseguretats en l’assumpció del rol per part d’un dels barítons més estimats a casa nostra i de qui no recordarem com a especialment brillant la seva interpretació del rei ferit.

El baríton rus Evgeny Nikitin va fer un Klingsor rodó, mastegant la maldat del personatge i donant-li igualment els accents patètics que, d’alguna manera, són coherents amb la idea dramatúrgica del muntatge de Guth. I la veterania de Paata Burchuladze va funcionar com a Titurel, si bé la veu ha perdut l’esmalt i la rotunditat de fa alguns anys. Excel·lents les intervencions dels escuders i de les noies flor i bona intervenció del Cor Infantil Amics de la Unió.