Pasolini convida a una orgia al Liceu

Estrenada l’estiu de l’any passat al Teatre Arriaga de Bilbao, arriba ara al Liceu la penúltima òpera d’Hèctor Parra (la darrera, Justice, es va estrenar al gener a Ginebra). Sensible a una lectura exigent i sense concessions, el compositor català ha optat per Orgia, la primera de les peces teatrals de Pier Paolo Pasolini. Un text dur, implacable, que permet reflexionar sobre el descontentament humà davant del desencís de la burgesia i a partir d’una sexualitat destructiva, però que cal llegir més enllà del sexe: la crítica a la societat contemporània, la voluntat de retornar a un món preindustrial, precapitalista i atàvic pels camins de la tendresa però imposant una paradoxal violència destructiva i regeneradora travessen de punta a punta un text ben sintetitzat per Calixto Bieito, director escènic de la proposta.

El resultat és un espectacle fred, tallant però a la vegada tendre, de grans contrastos i que traspua intel·ligència i sensibilitat a parts iguals. Tot plegat, capitanejat per la música de Parra, d’una gran saviesa i exigent pel seu llenguatge atonal, però que inclou subtils referències a Jacopo Peri, Claudio Monteverdi o Johann Sebastian Bach. Qui sap si darrere d’aquestes opcions hi ha la idea verdiana del “torniamo all’antico e sarà progresso”. En tot cas, la partitura és densa, excel·lentment orquestrada (el fossat del Liceu ha doblat la inicial disposició de Bilbao) i molt ben escrita per a la veu, especialment la part baritonal, d’exquisit lirisme.

La magistral direcció de Bieito aprofundeix en el sentit últim del text i és minuciosa pel que fa al treball actoral. Potser per això, i atès el component cambrístic de la peça, la gran sala del Liceu no ajuda a aproximar-se als mil-i-un matisos d’aquesta petita gran meravella que és Orgia, de la qual només es fan dues representacions al Liceu; la segona el 13 d'abril. Orgia és una obra, en definitiva, que desafia les convencions autocomplaents en què ocasionalment cau l’espectacle operístic. Ho hem dit manta vegades: com a art, l’òpera du inherent una funció social. I de vegades ha d’interpel·lar, incomodar o fins i tot molestar per tal que l’espectador prengui una distància crítica respecte de la temàtica que se li proposa. En el cas d’Orgia, hauria estat fàcil caure en opcions grolleres o escabroses, cosa que hauria suposat una traïció a Pasolini. Per contra, s’opta per la intel·ligència, però allunyant-se de la voluntat de fer pessigolletes a l’espectador. Per si no havia quedat clar: no s’ha d’anar a veure Orgia com si anéssim a veure, posem per cas, La bohème.

Òbviament, les dificultats interpretatives s’imposen, però l’equip aplegat a l’escenari del Liceu se’n surt i amb nota, així com una orquestra ben preparada i dirigida per Piere Bleuse, i a un dia de la versió en concert al Liceu d’una altra pàgina sense concessions com és El castell de Barbablava de Béla Bartók.

El trio vocal integrat pel baríton Christian Miedl i per les sopranos Aušrinė Stundytė i Jone Martínez ha demostrat compenetració, coneixement de causa i implicació en l’obra de Parra. Bon nivell tècnic, prestació actoral i convenciment interpretatiu han travessat una hora i vint minuts d’intensitat musical i teatral, seguida amb atenció per un públic que va acabar ovacionant la partitura, els intèrprets i el compositor.