Pasqual Calbó i Caldés (Maó, 1752 – 1817), al Museu de Menorca
Tal vegada allò que defineix millor la figura de Pasqual Calbó i Caldés, de qui avui es compleix el dos-centè aniversari de la mort, és el seu caràcter polifacètic
Comissionat Any Calbó 2017Tal vegada allò que defineix millor la figura de Pasqual Calbó i Caldés, de qui avui es compleix el dos-centè aniversari de la mort, és el seu caràcter polifacètic –hi ha qui en diu polièdric, una de les característiques del diamant– en qualsevol dels aspectes personals i professionals del seu Grand Tour vital, ple de grans contrastos i d’innombrables cares, que a la vegada es complementen en un tot brillant. Des d’una primera perspectiva, va ser l’artista, dibuixant i pintor de les grans i petites composicions de temàtica mitològica, al·legòrica o religiosa, de les obres de gènere de la vida quotidiana i festiva, dels retrats i dels paisatges, en qualsevol tècnica tradicional o moderna i sobre qualsevol matèria: llapis, tinta, aiguatinta, sanguina, pastel, aquarel·la sobre paper, oli sobre tela, planxa de metall, ivori i argent, tremp i grisalla sobre guix i mur. Des d’un altre punt de vista, va ser el mestre de dibuix, geometria i arquitectura i l’autor d’un gran compendi de vint-i-una obres didàctiques sobre geometria pràctica, arquitectura civil i militar, perspectiva, física experimental, gnomòtica, etc., per esmentar només les disciplines que Calbó cita breument en el qüestionari que Joan Ramis i Ramis li havia passat poc abans de morir inesperadament el 12 d’abril de 1817, avui fa dos-cents anys.
Pasqual Calbó i Caldés va situar la geografia de la Menorca raptada –per britànics, francesos i espanyols– entre l’Europa neoclàssica dels seus anys de formació acadèmica i l’Amèrica exòtica de la seva independència i emancipació. Si d’una banda el mestre i tractadista dels últims temps es va moure pels principis de la Il·lustració, va ser perquè l’inquiet artista havia viatjat des del barroc menorquí i venecià, passant pel classicisme normatiu romà i vienès, fins al preromanticisme de l’aventurer que s’embarca en un vaixell mercant, com a sobrecàrrec però sense cap altra mercaderia que el llapis i el pinzell, cap a Amèrica.
Després d’un immens treball de recerca, investigació, sanejament, restauració, catalogació i actualització als temps moderns, la directora del Museu de Menorca, Carolina Desel González, i els comissaris Cristina Andreu Adame i Guillem Sintes Espasa ens conviden, amb aquesta completa i elegant exposició –amb les dues sales dedicades a la seva obra artística, amb l’espai del claustre ple d’estendards d’amistat i estimació i amb el gabinet del professor Calbó, el gabinet de les 'Obres Didàctiques' del professor Calbó–, a descobrir el retrat d’un personatge que, amb la mirada d’avui, se’ns fa novel·lesc, digne d’una peça teatral i de pel·lícula, com n’han estat protagonistes molts dels personatges que, de fet, va conèixer o tractar: l’emperadriu Maria Teresa, l’emperador Josep II, el canceller d’Estat Wenzel Anton Kaunitz, l’ambaixador comte Giacomo Durazzo i la seva esposa Ernestine von Weissenwolf, els músics Wolfgang Amadeus Mozart, Christoph Willibald von Gluck, Joseph Haydn i Niccolò Jommelli, el físic i matemàtic Ruggero Giuseppe Boscovich, l’agent imperial Francesco Brunati, l’ambaixador cardenal François-Joachim de Pierre de Bernis, el papa Pius VI, els cardenals Alessandro Albani, Giovanni Archinto i Francesco Caraffa di Trajetto, l’agent informador Giacomo Casanova, el pintor Anton Rafael Mengs –deixeble de l’arqueòleg i historiador de l’art Johann Joachim Winckelmann–, el també historiador de l’art i deixeble Christian von Mechel, els pintors Domenico Corvi, Pompeo Batoni, Joseph Marie Vien, l’estudiant Jacques-Louis David.
El dibuixant i pintor de la cort de Viena, el pintor maonès que havia retratat prínceps, comtesses, ambaixadors, frares, abats i cardenals, músics, científics, governadors, lletrats, consellers i els membres –cavallers, senyores i fills– pertanyents a les famílies benestants de la burgesia, per a qui també havia pintat i decorat els palaus, es va acabar convertint així mateix, en aquells últims anys de serenor després de l’experiència americana, en el pintor de les escenes festives del poble i en el dibuixant de les feines dels joves menestrals menorquins, per a qui havia obert l’estudi i havia escrit les 'Obres Didàctiques'.
L’exposició d’art i dels tractats, de la mà una dels altres, ens permetrà, fins al gener de 2018, a més de reconèixer, homenatjar i commemorar Pasqual Calbó i Caldés, conèixer, valorar i difondre el ventall de llum, color i moviment que travessa el prisma universal de la seva figura i de la seva obra.