Pasquale Grasso Quartet encisa a la tercera jornada d’Alternatilla Jazz Festival

PalmaDesprés de la nit d’èxit del teatre Principal d’Inca amb Andrea Motis, Roberto Fonseca, Nailé Sosa i Yandy Martínez, era complicat aconseguir estar a l’altura. Però si hi havia algú que podia donar la cara i tornar a encisar el públic era Pasquale Grasso i els seus grans acompanyants: Joan Terol a la bateria, Marko Lohikari al contrabaix i Luigi Grasso, germà de Pasquale, al saxòfon. 

Aquesta vegada al teatre Xesc Forteza, els de Pasquale han començat fort amb Shaw ‘Nuff, un tema enèrgic que ràpidament ha posat en valor al saxo del seu germà Luigi. De fet, la seva compenetració sobre l’escenari s’ha deixat veure ràpidament, i és que Pasquale ha explicat que des de ben petits han fet música junts. Ara, estan separats, Pasquale a Nova York i Luigi a Hamburg, però els dos saben treure bé el suc del seu jazz. 

A Pasquale Grasso se l’ha vist molt còmode i agraït amb el públic, com ja va fer el primer dia d’Alternatilla Jazz Festival. Fins i tot, s’ha animat a explicar que una de les primeres gravacions que va aconseguir tenir al seu petit poble italià va ser un disc del gran Coleman Hawkins on hi havia la seva cançó preferida, Bean and the boys, tema que han interpretat a continuació deixant patent la bona connexió que hi té. 

Un altre tema que realment ha agradat al públic ha estat Prelude To a Kiss, una cançó que vertaderament aconsegueix crear aquella sensació exacta d’abans d’una besada, començant amb una sinuosa guitarra de Pasquale Grasso, tènue i curiosa, com si dues cares avergonyides s’acostassin. Llavors, apareix el saxo de Luigi Grasso, encès, com si es tractàs de les mirades que es troben. Mentrestant, les baquetes de Terol només llisquen la caixa i els plats, carregant l’atmosfera que aguanta Marko Lohikari amb un contrabaix que té veu pròpia. Tensió agradosa, de temperatura càlida i de pell suau. Un tema que són minuts d’una sensació que no et deixa escapar per una besada que qui sap si arribarà. Per alguna cosa la cançó es diu Preludi de la besada. 

Una hora i 20 minuts de plaer i de tenir les mans vermelles d’aplaudir. Pasquale Grasso Quartet, sens dubte, ha deixat una rialla a la boca del públic que no haurà acabat la set de continuar escoltant bon jazz aquests dies.