Antonina Canyelles: “Si patís per escriure, no escriuria. No som tan pardala”

PalmaConversar amb Antonina Canyelles (Palma, 1942) és escoltar una veu que sembla venir de les profunditats del sentit comú, un esperit lliure i polissó que no vol saber res ni del bé ni del mal. Amb el seu darrer poemari, Xampú xampany, editat una vegada més per Lapislàtzuli, torna a demostrar que un parell de versos li basten per fer diagnòstics tan precisos com brutals. “Quan era petita / em pensava / que dèiem / les oracions / en castellà / perquè Déu / era de Madrid”. El presenta dimecres, dia 19, a la llibreria Quars, en un acte que espera que sigui “una cerimònia sense homilia”.

Passa amb tota la vostra obra, però amb Xampú xampany, especialment: es coneix que us ho passau molt bé quan escriviu.

— A mi escriure em diverteix. Hi ha poemes que em duen molta feina, les dobles intencions no són tan senzilles, però em diverteix molt. I no trob que escriure sigui fer un ou de dos vermells, tot i que dins aquest ambient veus uns egos… Per mi escriure és com fer qualsevol altra cosa. N’hi ha que fan sabates, n’hi ha que cuinen i jo faig poemes.

Per alguns autors, però, l’escriptura és patiment.

— Molts, n’hi ha, que pateixen! I pateixen molt per escriure! Jo record quan vaig guanyar el premi Marià Aguiló, l’any 1979, que Maria Aurèlia Capmany ja m’ho va demanar, si jo patia, i li vaig dir que no. Si jo patís per escriure, no escriuria. No som tan pardala. [Riu]

Tanmateix, als vostres versos se’n parla, de patiment. Mal sigui des de l’humor, sovint sembla que ens voleu fer saber que estau enfadada amb el món.

— És clar que hi estic, i de cada vegada hi estic més. Mai m’hauria pensat que arribaríem on som, i això que jo sempre he estat molt realista. Però jo, que vaig estudiar treball social, veure aquesta treballadora que han assassinat tres al·lots… Hi ha coses que jo ara no em puc plantejar, que no puc entendre. I tampoc vull, jo ja no hi puc fer res. No tenc edat per combatre, l’únic que puc fer és deixar quatre coses escrites.

Quatre coses que tenen alguns objectius ben clars. En el cas de Xampú xampany, per exemple, Jesucrist. “A Jesucrist li plomes / la divinitat / i te’n queda / un collonera / amb anses. / Sobre les quals, / tot sia dit, / va edificar / la seva Església”. Aquest és només un dels poemes que li dedicau.

— I veuries tu si me’l trobàs, li esclafaria el gaiato [riu]. Saps què ens varen donar de branca amb això, i nosaltres ens ho crèiem. Tot eren “sacrificios”. Si tenies set, havies d’esperar a beure “por sacrificio”. Però és que hi ha coses que ni te les plantejaves, llavors.

Com per exemple?

— És curiós que no ens qüestionàssim per què no podíem estudiar en la nostra llengua, per què als llibres no hi havia un sol poema en català. Era com si ens haguessin sanat, com si tot allò que tenia a veure amb la cultura i l’educació fos d’una manera i no pogués ser de cap altra. En la dictadura, tan sols no sabíem que el mallorquí era català. Sabíem que ens enteníem amb els catalans i amb els valencians, però no et posaves a pensar pel teu compte en formes dialectals… Ens varen tenir molt enganats, molt, i jo això no ho puc oblidar.

Quan us en vàreu adonar, de tot això?

— Quan a 22 anys vaig entrar als escoltes i vaig començar a comprendre que teníem una cultura i una identitat. El mateix passava amb la guerra, que sabíem que l’havíem passada, però no teníem molt clar com havia anat tot. Hi havia homes molt prims, primíssims, i la gent reia poc, però no tenies amb què comparar-ho i, per tant, no et semblava tan estrany. Si no sabíem ni què era la serra de Tramuntana ni on era Migjorn. Això sí, els rius i els afluents d’Espanya, ens els sabíem tots!

Hi parlau molt, en aquest llibre, de les coses que sabíeu o pensàveu, de les coses que us ensenyaven d’infant. I n’hi ha algunes que deixau constància que no han canviat: “Hi ha dones / tan hàbilment / maltractades / que fins i tot / són felices”.

— És cert que n’hi ha, i jo en conec. Jo sempre he estat feminista sense dir-ho, com ma mare, que també ho era i tampoc no ho deia. Venc d’una família de dones valentes, jo. Ma mare tenia unes ties que a 18 anys varen partir a França, a 18 i mig xerraven francès i a 19 ja tenien un comerç. I la meva padrina jove, l’any 1926, menava un Ford. I era seu.

Ara que hem passat el 8-M, el feminisme d’avui dia com el veis?

— Trob que cadascú ha de fer el que vulgui, però hi ha tants feminismes que jo, la veritat, no ho entenc. Jo crec en la igualtat, en tenir els mateixos drets tots, i no tenc molt més a dir més enllà d’això.

Els vostres poemes demostren que la capacitat de síntesi és una de les vostres qualitats. Tanmateix, no sempre us surten en un primer impuls. Sou de treballar-los a foc lent.

— N’hi ha que se’m resisteixen, que hi he de tornar un dia i un altre per canviar qualsevol cosa, potser una paraula. Però quan veig que ja no hi ha res a fer i que no m’agraden, els esqueix. Procur no reciclar-los. Un pic en vaig tenir un que se’m resistia molt i no el vaig voler llançar. No hi havia manera d’acabar-lo fins que ho vaig fer, sis anys després. I una persona que havia llegit tot el poemari on sortia em va venir a dir que hi havia un poema que tenia un acabament estrany. Era aquest! [Riu]Val més deixar-ho anar. És com quan has menjat i estàs satisfet, que saps que si fas dues cullerades més no et cauran bé.

Una vegada publicat Xampú xampany, ja pensau en un altre poemari?

— Ara que he acabat aquest llibre és com si no en sabés, d’escriure. Com si no tingués ni una paraula, no sé què m’ha passat. I mira que llegesc i escolt música, a veure si m’estimul, però no hi ha manera. Potser ja no tenc res més a dir.

Què llegiu?

— Quasi sempre llegesc Anne Sexton, que m’agrada més que Sylvia Plath. Sylvia Plath era més de vuits i nous i matrícules d’honor, però Anne Sexton estava com una cabra, com jo. També he llegit el darrer de Blanca Llum Vidal, que m’ha agradat molt, i torn a llegir Rodoreda. Ah, i la darrera traducció d’Ezra Pound.

I de música, què escoltau?

— Música clàssica, en general, i també alguns de la meva generació, com Patti Smith i Paul Simon. Sempre ha estat la meva vida, llegir i escoltar música, tot i que jo hauria d’haver estat rica [riu].No hauria tingut cap trauma, eh? De ser rica i no fer res. Mira que sempre he fet molta feina, però també m’ha agradat molt no fer res. En sé molt, de perdre el temps. Però ara tenc els doblers justos per l’esperança de vida que tenc, no puc viure més enllà d’això o em quedaré sense res. [Riu]