Elina Norandi: “El patriarcat és una superestructura que va néixer al neolític”

Elina Norandi va néixer a Montevideo però va arribar de ben petita a Catalunya per l’exili dels seus pares. Va fer el doctorat en història de l’art a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Olga Sacharoff i com aplicar categories de les teories feministes a la crítica d’art. Ara ens presenta un llibre dels que marquen un abans i un després. Cent dues artistes és l’assaig que repassa l’activitat de les dones artistes a Catalunya des del segle XIX fins ara. De Visitació Ubach a Eugènia Balcells. Cada pàgina, una artista i la seva obra. Una aportació de referència perquè, sense cap home, ens convida a repensar el cànon de l’art català. 

Acabes de publicar una obra d’art, mai més ben dit. Cent dues artistes. Per què un llibre només de dones artistes?

— És una de les preguntes que em feien algunes de les artistes més joves que surten al llibre. Es qüestionaven per què hi havia d’haver un llibre que només tractés les dones. Crec que calia donar a conèixer les artistes que van treballar a Catalunya des del segle XIX fins ara i fer-los un reconeixement convertint-les en models per a les dones actuals. Crec que totes ho van entendre i fins i tot una em va dir una cosa que no està malament: “Ah, és un llibre de correcció històrica”.

¿Ara s’ha de reescriure la història de l’art, quan no era igualitària la societat en el moment que passaven les coses?

— No penso que s’hagi de corregir, perquè el que hi ha està bé i, de fet, jo ho vaig estudiar així a la carrera. El que sí que s’ha de fer és estudiar-ho amb altres mirades, amb historiadors i historiadores que fem història des d’una altra perspectiva. En el meu cas, des d’una perspectiva feminista. A la historiografia de l’art tradicional, la gran majoria de dones no hi estaven incloses, i està pendent incloure'ls-hi. 

Quan estudiàvem història de l’art a l’escola, als vuitanta, ni els professors ni els alumnes es qüestionaven per què tots els artistes que vèiem, llevat de Frida Kahlo, eren tots homes... 

— Bé, tu potser sí que vas veure Frida Kahlo, però jo la vaig conèixer molt, molt després. Jo vaig fer la carrera quan eren cinc anys i vaig tenir professors i professores excel·lents, però crec que només una vegada, fent el dadaisme, va sortir el nom de Sophie Taeuber, potser el de Hannah Höch, però no, no... Però és que les professores, que eren molt bones, no s’ho qüestionaven. I nosaltres, les noies, tampoc. És increïble.

¿Això passava perquè hi havia menys dones que pintaven i que esculpien en relació al nombre d’homes, o per què les dones que pintaven i esculpien ho feien pitjor segons els cànons de bellesa de l’època?

— És cert que n’hi havia menys, però que en siguin poques i que no n’hi hagi cap és molt diferent. Perquè jo puc fer perfectament la història de l’art des de l’Edat Mitjana, quan comencem a tenir autories reconegudes, fins ara només amb dones. De fet, ho faig a les meves classes del màster: una petita història de l’art només treballant noms de dones. De dones artistes n’hi ha hagut a tota la història, però la historiografia de l’art les va oblidar. Una més de les moltes estratègies del patriarcat per obviar l’obra femenina.

¿Per tant, no era una qüestió de qualitat, sí una mica de quantitat i sobretot de patriarcat?

— N’estic convençuda. De qualitat, tampoc. És una de les mentides que també ens han dit, que no les estudiàvem perquè eren dolentes i no les podem tenir a les sales dels museus perquè són dolentes. Són dolentes? Per què? Perquè les comparem sempre amb el cànon establert pels historiadors i pel mercat de l’art, que sempre ha estat masculí i, per tant, patriarcal. Però també vull deixar molt clar que el patriarcat no és una cosa només d’homes. Hem de tenir sempre present que al patriarcat hi ha homes no patriarcals i dones patriarcals.

¿Però hi havia una conspiració mundial del patriarcat, pensada i orquestrada, per tapar les obres d’art de les dones? Es van posar tots d’acord?

— No, no és una qüestió de posar-se d’acord. És que el patriarcat és una superestructura que va néixer al neolític, quan es va fer la divisió del treball entre productiu i reproductiu. El patriarcat és una superestructura que es va col·locar per sobre de tots els sistemes polítics, socials i econòmics. I no és una conspiració, era una estructura que establia els comportaments, els rols de gènere. La llei ho establia tot.

¿Diríem que s’esborrava les dones no només de l’art, però també de l’art?

— No només de l’art. Sabem que ha passat el mateix amb les dones a la ciència, amb les dones en tot el que és el saber, no només de les arts visuals, també en la literatura i en la música. Ja ho va dir magistralment Virginia Woolf en el seu llibre La cambra pròpia, com aquesta obra femenina havia estat esborrada i de vegades més que esborrada, reapropiada.

Virginia Woolf deia que si les dones no desenvolupaven carreres creatives era “perquè l’enorme massa d’opinió masculina negativa” ho feia impossible.

— Sí, les que volien crear tenien els homes, pares, germans, marits, crítics dient-los: “No ho saps fer, ho faràs malament”.

L'inici de Cent dues artistes és al 1850. ¿Les dones que pintaven ho feien com una distracció de la burgesia?

— Eren dones burgeses, perquè les proletàries, pobretes, ja tenien massa coses com per pensar a pintar. Eren dones que ja sabem que no podien accedir a estudis superiors. Sí que moltes vegades a aquestes dones burgeses els venia a casa alguna persona a ensenyar-los una mica de pintura, una mica de música, a part del que eren les tasques femenines, com brodar... Però què passava? Que a moltes aquest aprenentatge pictòric se’ls feia curt, i volien continuar i saber-ne més. Si tenien sort, els pares els buscaven mestres més bons. Però no tots els pintors catalans volien tenir alumnes dones.

Arribem al segle XX i a un fet determinant, que és la revista Feminal, que surt el 1907. ¿És allà on les dones prenen consciència que han d’ocupar l’espai públic?

— No ben bé. És el moment de la segona onada del feminisme. D’aquesta onada, molta gent en diu el sufragisme. Però no només demanaven el vot. Per a mi és molt important pensar que també demanaven l’educació de les dones. Volien tenir accés a l’educació superior. El feminisme de Feminal era un feminisme burgès. Les dones burgeses amb temps i accés a la lectura i als viatges són les que van veure que això passava a París, a Londres, i van portar aquesta idea a Catalunya.

¿La Primera Guerra Mundial és clau, per l’exili d’artistes que venen a Barcelona amb el seu art d’avantguarda?

— Sí, però és que és cert que moltes de les artistes que van venir a Barcelona, com l’Olga Sacharoff, no van tenir contacte amb artistes catalanes. Les artistes catalanes, i sobretot les que sortien a Feminal, no havien arribat encara als llenguatges d’avantguarda. Estaven encara en una pintura molt lligada al segle XIX i entre elles es coneixien, però no van tenir contacte amb les pintores de fora.

En la República hi ha una època d’eclosió i de llibertat artística. Tot això s’estronca, com tantes coses, amb la Guerra Civil?

— Sí. Tota aquesta generació de dones es van comprometre amb les idees de la República i van aconseguir un munt de drets i després tot queda en no-res, en la desolació més absoluta. Moltes van haver d’exiliar-se. Ja ho sabem. És una història molt trista. Per a mi també era molt important que fossin al llibres les artistes exiliades a Mèxic, a Xile... L’editor de la col·lecció, el Joan Ricart, em deia: “Elina, han de sortir-hi, perquè si no les posem continuaran exiliades. És com deixar-les doblement exiliades”. 

T’ha costat trobar 102 artistes?

— No. Al contrari. Em va costar quedar-me en 102.

Se t’ha enfadat gent per quedar fora?

— Em sap greu dir-ho, però sí, alguna sí. I, és cert, perquè per a mi va ser molt difícil triar-les.

Passem de la dona artista a la dona protagonista de l’art. Com a doctora especialista en iconografia, com t’expliques aquesta obsessió dels homes pel nu femení al llarg de tota la història?

— No sé si era una obsessió pel nu femení. No trobo malament que els homes pintessin dones nues, perquè d’aquí han sortit les obres més belles de la humanitat. Em quedo amb la boca oberta davant d’un Tiziano. No ho critico. El que passa és que les dones no han tingut aquesta oportunitat de pintar els nus masculins. Ara ho fan i és una meravella perquè faltava el nu masculí vist des de la dona i des de la mirada del desig de les dones. El que sí que podríem criticar és que moltes vegades aquest nu femení pintat pels homes, òbviament, estava també dirigit als homes, perquè a les dones també se’ls prohibia gaudir d’aquesta bellesa.

Has citat Tiziano. Quan anem a Florència i entrem a la Galeria dels Uffizi, veiem la Venus d’Urbino. Aquella obra estava feta per satisfer la mirada eròtica masculina?

— És clar. Pensa que els nobles, els Mèdici, els mateixos papes, els prínceps i després els burgesos sempre van tenir per costum tenir un gabinet d’aquestes pintures. I, quan venien els convidats senyors, hi entraven a gaudir d’aquestes pintures. L’origen del món, l’obra de Gustave Courbet, era una obra de gabinet d’aquest tipus, una obra d’encàrrec, que realment va néixer en un context pornogràfic. 

Recordem que aquest quadre és un primeríssim pla del pubis pelut d’una dona, a qui no se li veuen ni cara ni mans ni peus. Un sexe que interpel·la directament l’espectador.

— Va ser un encàrrec d’un burgès que volia precisament això, per gaudir-ne amb els seus col·legues i amics. 

Diries que hi havia una frontera difusa entre on acabava l’art i on començava la pornografia?

— Sí, era molt difusa. Però jo no soc partidària de fer judicis ara, amb els ulls nostres, sobre aquestes obres. Això era el resultat del patriarcat, però ara el que ens ha quedat són les obres. El que no faré com a historiadora, i penso que és una mirada molt equivocada, és dir ara que la Venus d’Urbino o L’origen del món no ens serveixen perquè són obres que estaven fetes per... No, no, no. Soc una amant de la bellesa en l’art i penso que aquestes obres són belles i no podem prescindir-ne, no podem quedar-nos sense història. Si la història ha estat aquesta, l’estudiem i la diem, però el que no podem fer és començar a cribar. 

Què et sembla que els catorze principals museus dels Estats Units estiguin retirant obres exposades d’homes per penjar-hi obres de dones?

— Això sí que em sembla bé, perquè les dones no hi eren, a les sales. El millor seria no treure ningú, però tots els museus del món, els catalans també, tenen problemes d’espai. Per tant, si vols penjar una cosa, n’has de treure una altra.

QÜESTIONARI HALSMAN

El cos de la dona ha estat el gran tema de l’art occidental?

Al MNAC i al Macba hi ha prou obra de dones exposada?

Les dones artistes van ser esborrades com a estratègia del patriarcat?

Catalunya ha menystingut les seves artistes més que la resta d’Europa?