Un violí màgic al Palau de la Música
Patricia Kopatchinskaja desplega una expressivitat i un detallisme senzillament admirables en el concert de Stravinsky
- Programa:
- 'Berliner messe', d'Arvo Pärt
- 'Concert per a violí en re major', d'Igor Stravinsky
- 'Simfonia núm. 9, del Nou Món', d'Antonín Dvorák
L’Orquestra Simfònica de Bamberg és una formació que a Barcelona hauria de despertar no poques simpaties, pel fet de ser l’hereva de la formació que va ser al fossat del Gran Teatre del Liceu com a acompanyant de la companyia de Bayreuth que el 1955 va protagonitzar el mític Festival Wagner. La gravació de Die Walküre feta en aquell moment al teatre ja testifica la qualitat sonora del conjunt orquestral bavarès.
Més enllà de la història, la plantilla actual presenta un so compacte, ben cosit i ideal per a obres com la Simfonia del Nou Món de Dvorák, que va ocupar la segona part del concert de dijous. Hi ajuda, i molt, la precisa i distesa direcció del moravià Jakub Hruša, nascut a Brno el 1981.
El màxim interès de la vetllada, tanmateix, requeia en la violinista moldava Patricia Kopatchinskaja (Chisinau, 1977), una virtuosa de pedra picada, al servei d’un dels concerts més difícils del repertori, el de Stravinsky, en re major i escrit el 1931 encara sota l’aurèola del neoclassicisme que tan bé dibuixa una etapa fonamental del compositor rus.
Kopatchinskaja, vestida com si anés a ballar a l’estrena de La consagració de la primavera, és molt més que una virtuosa, perquè es fa seva l’obra i dialoga permanentment amb l’orquestra (un bravo especial per al magnífic concertino). I desplega, a més, una expressivitat i un detallisme senzillament admirables. En casos així, costa molt resistir-se a aplaudir entre els quatre moviments que integren l’obra (de fet, més d’un va estar-hi temptat) i al final l’ovació va ser la que mereixia la violinista moldava.
Iniciava el programa una obra d’Arvo Pärt que, tot i que servidor és fan del músic estonià, no passarà a la història: la Berliner messe, una composició del 1990 que resulta excessivament monolítica, tot i la brevetat de les seves cinc parts. La prestació de l’Orfeó Català va ser correcta, però no va tenir la seva millor nit: excés de tensió a les veus agudes (especialment femenines) i poca precisió en algunes entrades –sobretot al Kyrie inicial– no van convertir l’actuació en memorable, tot i l’esforç davant d’una partitura que és complexa.