Patricio Guzmán : “Si jo fos català ja estaria fent el documental sobre el Procés”

BarcelonaUna de les obres capitals en la història del documental polític és La batalla de Chile (1972-1979), monumental reconstrucció en tres parts de la revolució social i posterior enderrocament del govern d’unitat popular de Salvador Allende. El seu director, Patricio Guzmán (Santiago de Xile, 1941), es va veure obligat a fugir del seu país després del cop d’estat de Pinochet per poder acabar-la i, des d’aleshores, no ha deixat d’explorar els traumes d’un poble amb moltes ferides obertes i preguntes per respondre. Fins al 28 de febrer, la Filmoteca repassarà la filmografia del cineasta xilè.

A Catalunya s’està vivint un moment històric i convuls, potser similar al que vostè retratava a La batalla de Chile. S’han fet documentals, però la majoria de caràcter periodístic. Com hauria d’acostar-se el cinema al procés català?

Fer una pel·lícula requereix un estudi previ, una anàlisi de la situació i buscar un mètode de treball. Pots filmar institucions, persones, moviments socials... Cal desplegar les possibilitats que ofereix el context, des de l’entrevista personal al retrat col·lectiu, i començar a filmar.

¿Vostè creu que el procés català tindrà un documental?

Per descomptat, en tindrà més d’un. Si jo fos català ja l’estaria fent. I cal fer-ho amb la màxima objectivitat però sense ser objectiu. Si tu ets independentista, fes una pel·lícula en què s’expliqui per què vols la independència. La teva opinió no en pot quedar fora. No som un òrgan expressiu neutral. Si la nostra actitud davant del fenomen en queda fora, la pel·lícula perd el seu cor, la seva força. No som periodistes. En el cinema documental no hi ha objectivitat possible. Som personals i subjectius. Però el que és interessant de La batalla de Chile és que hi surt gent dient coses amb les quals no estic d’acord, però això dona al film una lluita de contraris. Si tot és pla, si tot és el discurs d’esquerra, seria una llauna. Es van fer pel·lícules així a l’època i eren insuportables.

A Xile, el passat encara fa mal. A més de ser l’àlbum de família dels països, com vostè sempre diu, els documentals poden curar ferides? O el seu deure és reobrir-les?

De vegades passa que, sense voler, reobres ferides quan mostres certes coses. Però això escapa a la teva voluntat. Amb La batalla de Chile hi ha molta gent, vells i joves, que han entès què va passar en aquell moment, perquè després del cop d’estat va arribar un oblit que va durar vint anys i després es va prolongar vint anys més. Ningú parla dels detalls i els textos d’història ho simplifiquen tot perquè estan escrits per la dreta. Només queda una boira que el documental pot ajudar a escampar.

A Catalunya l’oblit no sembla una opció. Hi ha milers d’imatges i textos que ens ho recorden constantment. ¿Canvia això la posició que ha d’adoptar el documental?

No. Tu has de posar-te sempre en posició de sorpresa davant la realitat. És la realitat la que et porta, la que empeny. Tot i que les imatges hagin circulat per tot arreu, ets tu qui després reorganitza aquest camp visual i elabora un discurs. És com Morir en Madrid, de Frédéric Rossif, que explica la Guerra Civil amb 20 o 30 arxius i quatre coses que va fer ell. O com algunes pel·lícules que va fer Chris Marker sobre Cuba. S’ha de posar el cor en els ulls i arribar tan lluny com sigui possible. La batalla de Chile és diferent, vaig tenir sort perquè ningú més ho estava fent o perquè tenia un bon equip, no ho sé. Coses que passen.

El botón de nácar, el seu últim documental, segueix el fil que uneix un botó trobat al mar, el genocidi dels indígenes de la Patagònia i els desapareguts de la dictadura. Quin seria el fil que uniria els seus films?

Primer jo, una sensibilitat personal. Després, no perdre mai de vista el tema central, que és el país. Jo mai vaig poder oblidar-me de Xile. I tot i que he viscut més temps fora que dins, el meu propòsit i la direcció no han canviat. Això també pot ser una limitació, esclar. He hagut de rebutjar ofertes per dirigir pel·lícules. Què haig de dir jo del Front Polisario? No soc periodista. No tinc la vocació d’anar on hi ha la notícia, sinó d’explicar les coses que m’interessen com a membre d’un poble.

A Nostalgia de la luz prenia el desert xilè com a geografia de la paradoxa i a El botón de nácar contemplava la relació contradictòria de Xile amb el mar. ¿La tercera part de la trilogia serà sobre els Andes?

Sí, anirem a la serralada. Són 4.000 quilòmetres que en la part central és molt alta, gairebé 7.000 metres. És bellíssima però alhora és un mur. Xile està encerclat: per un costat té 7.000 quilòmetres de costa i per l’altre aquesta serralada. I t’adones que hi ha diferències enormes de mentalitat amb l’Argentina. L’Argentina és un poble bulliciós, que es comunica, molt europeu. Xile, en canvi, és introvertit, trist, la gent no parla gaire... Perquè no saben què dir. És un poble estrany.

Vostè va estudiar a l’Escola Oficial de Cinema de Madrid. ¿Va mantenir vincles amb els cineastes que hi va conèixer?

Sempre he recordat el grup d’alumnes amb qui vaig estudiar, tot i haver perdut el contacte. El personatge central era Víctor Erice, amb qui vaig treballar després en una productora de publicitat. Quan vaig tornar a Xile, ens escrivíem. Jo li deia: “No saps com trobo a faltar estar amb tu menjant xurros amb xocolata”. I ell responia: “Tu ets idiota. Com pots estar enmig d’una revolució pensant en menjar?” [riu].