Ramon Madaula: "Ser molt patriota em sembla bastant idiota"

PalmaL'actor i dramaturg Ramon Madaula i la periodista Raquel Sans pugen junts a l'escenari per descobrir als espectadors la història de Buffalo Bill, el primer famós de tots els temps, mític explorador i caçador de búfals. Però no només això: és a partir del context que va fer de Buffalo Bill un ídol que Madaula proposa reflexionar sobre la creació dels nacionalismes. Aquest dissabte, 5 de novembre, serà al Teatre de Manacor; diumenge, dia 6, al Principal de Palma.

Per què vàreu decidir explorar el personatge de Buffalo Bill?

— Els primers impulsos sempre són inconscients i no saps mai per què vols parlar d'alguna cosa. El meu pare sempre m'havia explicat que Buffalo Bill havia actuat a Barcelona. Ell no el va veure, però el seu avi, el meu besavi, sí.

És un personatge que va marcar una generació?

— Jo diria que està clar que estem molt marcats per l'imaginari del western. Tots jugàvem a ser pistolers i matàvem indis. L'estètica imaginària del western ens va marcar per malament, tots els nois volíem ser cowboys. Suposo que això és una història que tenia per allà dins.

Tots volien ser cowboys, però... la gent sap qui és Buffalo Bill?

— Gairebé ningú sap qui és. Era un caçador de búfals que va viure en un moment històric: els anys de la Guerra de Secessió i els inicis de la conversió dels Estats Units en una gran potència mundial. A aquest senyor el van fer un heroi nacional. Què va fer? Tenir la brillant idea de fer un circ amb indis supervivents de la guerra, el Buffalo Bill's Wild West. Va ser un precursor del western, abans del cinema. Amb el circ va viatjar per tot el món, i va ser important pel que va venir després: la configuració dels Estats Units com a gran potència, el cinema americà i la cultura de masses. Si bé el seu espectacle va tenir èxit per tot on anava, a Barcelona, va fracassar. Suposo que és la història que vull explicar.

Què se'n sap, de la seva estada a Barcelona?

— Poca cosa. Així com del personatge hi ha moltíssim material, de Barcelona hi ha algunes fotografies... Com que no va tenir èxit el seu espectacle, no en va parlar gaire. És el que m'ha costat més investigar, tot i que també hi ha fabulació, perquè a mi no m'importen ni el personatge ni la seva estada a Barcelona.

Què voleu contar, a partir d'ell, idò?

— Els Estats Units són una nació que es configura amb poc més de 40 anys, des del final de la guerra fins a principis dels anys 20, quan es converteix en gran potència. A Catalunya fa mil anys som una nació històrica, amb llengua pròpia, religió... En aquell moment que Buffalo Bill va desembarcar a Barcelona, Catalunya tenia tot el que no tenien els Estats Units. I avui dia, aquí, encara estem que si som o no som, si ser o no ser... L'obra ve a explicar que les nacions es fan, més enllà de les guerres i els espolis, amb l'imaginari i l'èpica. Tot això es diu amb molta ironia i molt d'humor. Es parla de com aquí no ens ho acabem de creure, de com l'ostentació patriòtica ens fa vergonya. Els aires de grandesa ens avergonyeixen. Ens ha impregnat, a tot occident, el Wild West, tots hem volgut ser John Wayne, però no hem sabut crear el nostre imaginari. Que consti que, a mi, ser molt patriota em sembla bastant idiota.

Heu posat una periodista a l'escenari, Raquel Sans.

— Raquel Sans era ideal i la nostra primera opció. Per sort, ens va dir que sí. Hi ha un tema que no es parla tant, i que és la matança de tribus indígenes de Nord-amèrica. En l'obra surt, això, i es recorda la importància que va tenir la premsa en la conquesta de l'oest. Tenia sentit que fos periodista, i que fos real, no una actriu. A més, Raquel va ser corresponsal a Washington durant quatre anys, i és catalana. Pot parlar amb propietat dels Estats Units i de Catalunya. En la funció hi ha controvèrsies interessants.

Què té de salvatge oest un escenari?

— Tot, l'escenari és un dels únics llocs on no hi ha lleis, i els teatrers ho aprofitem poc. En aquest quadrilàter es pot assassinar, fumar, beure... el que vulguis! L'escenari ha de ser Far West, imaginatiu, poètic... Crec que el realisme dalt de l'escenari queda anacrònic.

A la direcció l'acompanya Mònica Bofill, amb qui ja va treballar amb l'exitosa obra de teatre Els Bugarol.

— Mònica Bofill em treu els tics carques de la meva edat; m’ha ajudat moltíssim, és una companya de viatge fantàstica i tota la posada en escena és responsabiltiat seva. Aquesta vegada, a més, també m'ha ajudat amb la dramatúrgia. I el magnífic espai sonor de Damien Bazin ens transporta directament al salvatge oest.