I el patró fou tal cosa

La celebració de Sant Jaume havia desaparegut de Manacor feia dècades. El boom turístic dels setanta i la tradició dels manacorins d’anar al Port són dos elements importants que ho expliquen. Des de llavors, la festa recuperada que ha agafat més força i que hom identifica més amb la capital de Llevant és Sant Antoni. Però, ai las!, on queda la festa per al patró manacorí que no és altre que Sant Jaume? Fa sis anys, diverses persones es reuneixen per recuperar-la. Això, després d’haver fet el lipdub de la campanya ‘Mallorca m’agrada’ –de l’Obra Cultural Balear–, en què participen totes les colles de cultura popular de la ciutat mostrant aquest Manacor tan ple de vida i gent activa. Es creu una bona idea fer un seguici en el qual en prenguin part totes, com ja succeeix a altres bandes del país, fet que resulta realment impactant. Manacor té gegants, castellers, cossiers, indis, moretons, nanets, dames... tots són convidats a la festa, ja que abans de la guerra civil espanyola sortien totes les figures tradicionals per celebrar el dia del patró, jornada ‘fundacional’ de la ciutat: “Sant Jaume era per a Manacor el que és el trenta-u de desembre per a Mallorca”. Fet aquest apunt històric, centrem-nos en com es desenvolupa tot plegat. Moltes colles declinen la convidada, però gegants, castellers, xeremiers i banda municipal decideixen participar-hi. L’Obreria de Sant Jaume –comissió organitzadora– no perd l’esperança que la resta s’hi acabin sumant. Temps al temps, la festa és jove.

Tot nou, res rar

Un dels principals objectius és no fer “una festa vulgar”. No fa per Manacor. De fet, si el lector acudeix a algun dels actes del programa de festes, només hi veurà finor i bon quefer. Entre l’elegància i el clar protocol –escrit–, el visitant tindrà la sensació de trobar-se enmig d’una festa oficial. I no ho és, tot i que l’Ajuntament hi col·labora. Els organitzadors cercaven fer una festa per al poble, que no fos “un museu”, adaptant al present elements passats, que vestís. Així, les festes de Sant Jaume cerquen aquest component rigorós i, si se’m permet la llicència, diríem que és filooficial. Hi ha dues icones destacades de la festa. Una són els cavallers, que ja existien en la festa originària i que eren nobles. Avui en dia són gent treballadora que té cavalls –a Manacor, el trot té molts adeptes– i que mostrà molt d’entusiasme a l’hora de participar en la festa. Realment, hi aporten molta elegància i magnificència; el seu protocol és totalment nou. L’altre element folk és de nova creació i és, per únic, el gran protagonista: la mulassa. Es tracta d’una bèstia de fibra de vidre feta per Sebastià Riera Pocoví i vestida per Carme Rosselló. És el tercer any que surt, acompanyada dels mulassers, que la menen i hi ballen, al so de la banda, músiques d’Antònia Bassa creades per a l’ocasió i temes populars. La mulassa s’inspira en una tradició antiga de passejar una mula pel poble i sortejar-la. Com que no s’estava d’acord amb això, es reinterpreta i s’adapta als nous temps. Més enllà d’aquests dos elements, també s’ha de destacar la ‘Crida’, una mena de pregó que escrigué l’amic Toni Riera –manacorí llegit i absolut– i que cada any serà interpretat per una persona diferent. Serveix per donar el sus a les festes. En tot cas, tot té una connexió amb el passat, no hi ha res percebut com a estrany; tots els elements “beuen de la tradició manacorina”. No és percebuda com una ‘neofesta’, per dir-ho en termes informals, però compleix una sèrie de requisits en termes organitzatius i ideològics que fa que puguem situar-la en el mateix fenomen. En aquest sentit, allò que s’ha de destacar és que neix de la base, amb la voluntat de ser integradora, que tothom hi participa de manera altruista i que resta totalment oberta a noves incorporacions i canvis. Així mateix, els impulsors no volien que es vinculàs aquesta festa a la seva ideologia, ja que havia de ser “per a tot el poble”. Tohom s’hi havia de sentir implicat i, per a això, també es parla amb l’Església i el Consistori.

Un programa complet

A diferència d’altres festes que tractam en aquesta secció, les de Sant Jaume tenen un programa, és a dir, no són un sol dia. Això, apunten els organitzadors, és potser una vacuna contra la massificació. La crida a la festa, les corregudes del cós, el córrer l’anell o l’encamisada són algunes de les cites més importants del programa, que dura una setmana. L’encamisada, que se celebra la vigília del sant, és segurament el dia més destacat. Toca anar de blanc i veure passar la cercavila. Música, castells, cavalls, el penó, la mulassa... en una emocionant desfilada propera, gens estantissa. Els regidors de govern passen desapercebuts. Grans i petits s’acosten tant com poden a la bístia borda de fibra de vidre. Omplen la plaça de la Bassa amb aquell regustet santantonier. “Ja queda menys de mig any”, pens. Si no hi ha poble, no hi ha festa. I el poble hi és, fidel i orgullós de la capital de Quíbia, país d’essències mal asfaltades i gent enginyosa i patriota. Manacor demostra una vegada més que té la proximitat d’un poble i la potència d’una ciutat. Amb Sant Jaume, Manacor ‘capitaleja’ en aquesta Mallorca tan necessitada de ciutats amb caràcter, grans, plenes i referents.