"I am a Catalan", 50 anys després: "Pau Casals és molt popular però poc conegut"

Poques personalitats i pocs noms com el de Pau Casals assoleixen un consens tan general. El van elogiar des d'Albert Einstein fins a John Fitzgerald Kennedy, passant per l'escriptor Josep Pla o el violinista Eugène Ysaÿe. Avui fa 50 anys del seu famós concert a les Nacions Unides, on va estrenar l’himne que havia compost, amb lletra de W.H. Auden, per a l'organisme internacional. L’acte es va celebrar a la seu de l’Assemblea General a Nova York, i el mateix dia Casals va rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides de la mà del llavors secretari general, U Thant, en reconeixement de la seva trajectòria vital de compromís amb la pau, la democràcia i la llibertat. El seu discurs d’agraïment, que va ser totalment improvisat, perquè no sabia que li donarien la medalla, continua emocionant.

Va començar dient "I am a Catalan" i va recordar que Catalunya havia tingut el primer parlament democràtic, molt abans que Anglaterra. "Va ser al meu país on hi va haver les primeres Nacions Unides. En aquell temps –al segle XI– van reunir-se a Toluges per parlar de la pau, perquè els catalans de llavors ja estaven en contra de la guerra", va dir el músic. Aquell 24 d'octubre del 1971 tenia 94 anys i deu mesos, i va interpretar El cant dels ocells. La Generalitat i la Fundació Pau Casals celebraran els 50 anys del discurs del violoncel·lista a l’ONU amb un concert al Palau de la Música avui, 24 d’octubre, de la Franz Schubert Filharmonia i el Cor de l’Orfeó Català. Mig segle després, però, què en queda del llegat de Pau Casals?

Popular però no conegut

A Catalunya hi ha 400 municipis que porten el nom de Casals en algun carrer o plaça, hi ha el Museu Pau Casals al Vendrell i el Museu Pablo Casals a San Juan de Puerto Rico, el festival de Prada, el festival Casals de Puerto Rico, el festival Internacional Pau Casals al Vendrell i el Guardó Internacional Pau Casals per a Joves Violoncel·listes. També la Diada Pau Casals i el Premi Pau Casals. Fins i tot hi ha un cràter a la Lluna batejat amb el seu nom.

"A Catalunya Pau Casals és molt popular, però això a vegades és enemic del coneixement", diu el director de la Fundació Pau Casals, Jordi Pardo. "És popular però poc conegut. Hi ha molta feina per fer. Se'n coneix el nom però poca cosa més; no és com a França amb Berlioz o a Alemanya amb Bach, i això en part és culpa del model educatiu i d'un finançament cultural que per càpita està per sota de Portugal", assegura Pardo. El director de la fundació lamenta també el poc vincle entre els que avui es formen com a músics i un dels més grans violoncel·listes de la història: "El 64% dels estudiants de l'Esmuc no han posat mai els peus al museu", assegura.

Casals va donar una nova dimensió i prestigi a la pràctica del violoncel, va ser un dels "grans" de la música, però també va tenir un ferm compromís amb el país i amb la pau. "Aquesta doble dimensió el fa únic, va ser un lluitador real per la pau", diu Pardo. Va fundar, abans de l'esclat de la Guerra Civil, l'Orquestra Pau Casals i l'Associació Obrera de Concerts. Casals estava convençut que després de la Segona Guerra Mundial els aliats farien fora Franco. Quan no ho van fer, es va negar a tocar en cap país que reconegués la legitimitat de Franco: "Va ser el sacrifici més gran de la meva vida", va escriure anys més tard. El del 1971 va ser el tercer concert que feia a les Nacions Unides. El primer havia sigut el 24 d’octubre del 1958, on també va reclamar la pau entre les dues grans potències del moment immerses en la Guerra Freda. Va ser el concert amb més difusió radiofònica de la història.

Casals va canviar la història de la música però també de molta gent: a centenars d'exiliats republicans a qui va ajudar o als milers que van escoltar l'oratori del Poema del pessebre, que, amb Joan Alavedra, va convertir en un missatge de pau que va recórrer el món sencer. "Casals havia viscut la Tercera Guerra Carlina, la Primera i la Segona Guerra Mundial, i la Guerra Civil. Per a ell, la guerra era la contraposició de la música, perquè la música era una experiència que treia el bo i el millor de cada persona", conclou Pardo.