De Pau Casals al reggaeton: un viatge a San Juan de Puerto Rico

Barcelona«Tengo que bailar contigo hoy...» Sonen les notes de Despacito, el gran èxit de Luis Fonsi i Daddy Yankee. «Aquesta cançó s’ha convertit en una mena d’himne per a la gent de Puerto Rico» diu el cambrer del club La Factoría, al centre de San Juan. «Ho saps, que el vídeo el va gravar aquí, oi?» afegeix. No, no ho sabia. Però descobreixo que milers de turistes sí que ho saben, i per aquest motiu entren en aquest magnífic local obert el 2013. Un grup de joves inversors van comprar un edifici antic del centre històric i el van convertir en un local amb quatre sales per fer-hi còctels, algunes d'amagades. I tot mantenint l’estètica bohèmia del viejo San Juan, com els habitants defineixen la part antiga de la ciutat. Com si el viejo San Juan, més que un lloc, fos un ésser viu.

Cal estar alerta a Puerto Rico. És una illa perillosa, et pot segrestar. Hi arribes pensant que la quantitat de creuers, plens de turistes nord-americans, pot haver convertit aquesta illa en un lloc sense personalitat, però si camines a la teva per San Juan trigues poc a adonar-te que els boricuas, com es coneixen els porto-riquenys, tenen tanta personalitat que resisteix en una illa fascinant que ha fet de la música un dels seus pilars. Una illa amb menys de quatre milions d’habitants és la terra d’artistes com Marc Anthony, Ricky Martin, Chayanne, Bad Bunny, Rauw Alexandre i, com no podia ser d'una altra manera, els responsables de Despacito, Luis Fonsi i Daddy Yankee.

És una illa orgullosa que ha fet de la resistència una manera de viure. L’arribada dels nord-americans ara fa més d’un segle, que la van prendre als espanyols, no va portar progrés. Washington ha fet mans i mànigues per amagar totes les injustícies comeses pel seu govern, com la massacre de Ponce, quan 19 manifestants van ser assassinats per la policia dels Estats Units després d’una manifestació independentista pacífica, o quan es van permetre experimentar amb fàrmacs anticonceptius amb dones de Puerto Rico sense informar com calia els ciutadans. Els anys 50, quan els científics John Rock i Gregory Pincus van inventar el que podia ser la píndola anticonceptiva, es van fer servir com a conillets d’índies centenars de dones de Puerto Rico a les quals mai es va informar del que se’ls feia. Sumat al fet que Puerto Rico no era ni part dels Estats Units, ni independent, sinó que estava en una mena de buit legal que només provocava pobresa, s’entén que la relació no hagi estat mai gaire fàcil. Alguns dels cossos d’elit de l’exèrcit dels Estats Units més condecorats estan formats per boricuas, ja que fer-se militar sempre és la millor sortida quan no hi ha feina. Mentre milers de joves de Puerto Rico lluitaven al Vietnam o Kuwait, d'altres ho feien per la independència en operacions cèlebres, com quan van ocupar l’Estàtua de la Llibertat de Nova York el 1977 i li va penjar a dalt de tot la bandera de Puerto Rico; una bandera que, durant dècades, Washington va prohibir. Si la mostraves, podies acabar més de 15 anys a la presó. L’autodenominada terra dels lliures és així; es queden la llibertat per a ells i no la permeten als altres.

Potser perquè va estar prohibida, ara la bandera és a tot arreu. A més, és molt similar a la cubana i, per tant, té el triangle blau i les franges, vermelles i blanques. «Si el color blau de la bandera és fort, vol dir que és una bandera oficial. Si el blau és suau, blau cel, vol dir que és una bandera independentista. El blau original era clar, però després van imposar un blau més fort perquè semblés la tonalitat del blau de la bandera dels Estats Units», explica l’Andrés des de darrere del taulell de la magnífica llibreria Laberinto. Aquí venen llibres de fotografies de les manifestacions del 2017, quan Puerto Rico, tip de ser castigat per la mala gestió de Donald Trump, va sortir al carrer. L'illa havia patit dos huracans que havien destrossat barris sencers, però Trump se'n va desentendre. I el governador del moment, Ricardo Rosselló, tampoc estava gaire per la feina, entre acusacions de corrupció i la filtració d’uns àudios amb missatges masclistes i homòfobs. El resultat van ser manifestacions històriques contra el governador, que, per cert, és descendent de mallorquins. Aquestes manifestacions van triomfar –Rosselló va acabar plegant–, i van estar liderades per músics. Artistes com Ricky Martin també va aprofitar aquells dies per reclamar més llibertats per la comunitat LGTBI. Cantants de reggaeton com Bad Bunny o René Pérez, Residente, el cantant del grup Calle 13 també han rebut unes quantes denúncies pel seu discurs polític, sempre crític amb Washington.

Tenia sentit que fossin músics els qui van enfilar-se a camions exigint canvis i més llibertat. La música ha salvat els porto-riquenys i els ha situat al mapa. És una illa beneïda per ritmes com la salsa, que hauria nascut en barris de Nova York fa més de seixanta anys gràcies a joves músics llatinoamericans, molts dels quals porto-riquenys. Un dels qui va fer de la salsa una mena d’art va ser Tite Curet, que va deixar un record tan gran entre els ciutadans de Puerto Rico que li van fer una estàtua just al cor de San Juan, a la plaça d'Armas. La seva tomba sempre té flors. Curet va ser enterrat al cementiri de Santa Maria de Magdalena de Pazzis, un dels més bonics del món, ja que està just a sota del castell del Morro, la vella fortalesa espanyola, just davant del mar. El gran Rubén Blades, que va versionar cançons de Curet, li va deixar una ofrena en ple rodatge del vídeo de la cançó La Perla del grup Calle 13. Tres generacions unides, ja que Curet seria l’avi, el panameny Blades el pare i gent com Calle 13, els nets.

La salsa és un ritme que passa de generació en generació gràcies a músics com Héctor Lavoe o Tito Puente, músics que van viure entre Nova York i Puerto Rico. I és que existeix un pont entre els barris de Nova York i aquesta illa, un pont fet de somnis, llàgrimes i música. Una història de dues terres que s’ha cantat i ballat als Estats Units amb West Side Story, i també amb músics com Ray Barretto, Willie Colón o bandes com El Gran Combo de Puerto Rico i La Sonora Ponceña. Caminar per aquesta illa és caminar acompanyat per la salsa o el merengue, però també pels nous ritmes com el reggaeton, que va néixer a Puerto Rico a finals dels anys 90, amb les seves lletres polèmiques i ritmes eròtics, que ha convertit artistes com Daddy Yankee, Wisin i Yandel, Don Omar, Calle 13 o Nicky Jam en grans estrelles. I del reggaeton en va sorgir el trap llatí, liderat per Bad Bunny, Ozuna o De La Ghetto.

Aquests ritmes moderns sonen molt al barri de La Perla, una zona de cases pobres a prop del cementiri de Santa Maria de Magdalena de Pazzis. Durant anys era la zona més marginal de la ciutat, amb drogues i pobresa. El barri s'havia creat quan s’hi va instal·lar un escorxador en temps de l’Imperi Espanyol. I com que llavors els esclaus tenien prohibit viure dins de San Juan, els que treballaven a l’escorxador van començar a construir cases sobre els penya-segats, sota les muralles de la ciutat. Els últims anys, La Perla ha intentat treure’s de sobre la mala fama gràcies a la música, amb iniciatives per explicar els ritmes locals d’arrel africana, com la bomba o la plena, que neixen de la influència dels esclaus africans que van arribar per treballar a les plantacions de canya de sucre fa segles. Cada cap de setmana, quan el sol es pon, a la plaça central de La Perla s'hi poden veure concerts improvisats de bomba, en què s’ensenya els joves del barri com cuidar el barril, un tambor gran que es toca amb les mans, i en què els músics interactuen amb els ballarins mentre toquen instruments de percussió. La plena, a diferència de la bomba, és cantada i amb instruments de vent, i neix de la necessitat dels esclaus d’explicar la seva vida cantant-la.

La major part de turistes, però, baixen al barri de La Perla, ja que va ser on es van rodar moltes parts del vídeo de Despacito, amb uns plans fets amb un dron en què apareix Luis Fonsi i la model local Zuleyka Rivera –guanyadora de l'edició del 2006 de Miss Univers–, sobre les roques que separen el mar de les modestes cases de La Perla. Convertida en una de les cançons més escoltades de tots els temps, aquest tema va ajudar a acabar de convertir una zona marginal en un lloc visitat per milions de persones. Els joves locals han omplert els murs del barri amb missatges com «el barrio de Despacito» per acabar d’atreure clientela als bars que s’han anat obrint a la zona.

A Puerto Rico es balla. Els joves ho fan a La Perla, però els jubilats ho fan al parc de Las Palomas, a l’altra banda del casc antic, on cada vespre hi ha músics tocant salsa. Poder veure com persones grans que viuen en una residència propera s’hi acosten per moure els malucs, a vegades amb l’ajuda d’un bastó, no deixa de ser un cant a la vida preciós. Ballar per sentir-se viu, per reivindicar una manera de ser, per allunyar les penes. Com es fa també cada diumenge a la plaça de Las Delicias de Ponce, la segona ciutat més gran de l’illa, on es manté viva la tradició de ladansa porto-riquenya, un ritme creat pel compositor Juan Morel Campos que, inspirant-se en els balls de saló d’Europa, els afegia una mica de ritmes llatins. La tradició diu que aquesta dansa s'ha de ballar vestit elegant i que les dones han de portar un ventall. En funció de si l’obrien o si el tancaven, donaven a entendre si estaven solteres i disposades a ballar. A finals del segle XIX, les coses s’insinuaven. Ara, amb el reggaeton, les coses són més explícites.

Puerto Rico és una illa plena d’històries. Un dels casc antics més bonics del continent, amb esglésies, carrerons i cases. I barris més nous com Santurce, que porta aquest nom perquè estava pla de bascos, com els pares de l'actor Benicio del Toro. Actualment, és un barri modern inundat d'art urbà. Històries, algunes cantades i d'altres escrites, com la novel·la més famosa del país, La guaracha del Macho Camacho, de Luis Rafael Sánchez, un llibre que gira al voltant d’un embús a la carretera, mentre sona una cançó, aquesta guaracha, per la ràdio. Luis Rafael Sánchez, que va militar en l’independentisme boricua, va voler escriure un llibre en què la lectura tingués ritme, ja que era conscient del que significava la música per a la població local.

El llegat de Pau Casals

Potser per aquest motiu no deixa d’emocionar que un dels noms més respectats quan es parla de música i Puerto Rico sigui un català, Pau Casals, que s'hi va exiliar durant el franquisme; i també és on havia nascut la seva mare, i on va morir ell. Fa anys hi havia un museu dedicat a Casals en un edifici de la cèntrica plaça de San José, però, mentre s'espera si es troba un nou espai, l’espai museïtzat amb records del compositor català és a la segona planta de la biblioteca Carnegie, a l’avinguda de la Constitución, la gran arteria de Puerto Rico, construïda pels nord-americans imitant els carrers de Washington, amb un capitoli i les estàtues de tots els presidents que han visitat l’illa. Casals es va comprar una caseta en una zona apartada, a la platja d’Isla verde, on va continuar treballant tota la vida; una zona, per cert, que ha canviat molt, ja que hi van fer l’aeroport just al costat. On més es recorda el músic del Vendrell, però, és a la preciosa sala simfònica que porta el seu nom, on cada any s'organitza el festival de música clàssica que ajuda molts joves locals a trobar un futur en aquest món professional.

El llegat català a Puerto Rico encara és prou evident. Només cal anar al cementiri i veure els cognoms a prop de la tomba de Tito Curet. O investigar les nissagues que van crear imperis gràcies al rom, la major part d’elles catalanes, com els Bacardí o els Serrallés. Abans d’acomiadar-se de l’illa, però, cal tastar una mallorca, com es coneixen les ensaïmades farcides herència de les famílies que van arribar des de Felanitx o Palma. Les més conegudes son les de la Cafetería Mallorca, un local centenari presidit per una gran fotografia de Palma. Els seus fundadors van deixar un record més bo que no pas els Rosselló, la nissaga originària de Lloseta que va veure com un dels seus, en Ricardo, acabava dimitint com a governador general, forçat per un poble que no li va tolerar que fos homòfob, racista i corrupte. A vegades, el poble triomfa. No sol passar, però quan passa, se celebra amb rom i ballant.