“En Pau des Cans” i “al cel el vegem”: encara dones el condol així?

Palma“Al cel el vegem”, “t’acompany en el sentiment” i “que pugueu pregar molts d’anys per ell” són tres de les formes més repetides que es diuen als familiars del mort, en passar per davant dels endolats. També hi ha qui diu “en pau descans”, que no vol dir altra cosa que desitjar a la persona que se n’acaba d’anar que descansi en pau. Hi ha un acudit antic, o més ben dit, un coverbo, en què qualcú diu, mostrant aflicció, “en pau descans…”, i l’altre li entima de manera irònica “en Pau des Cans? En Pere de ses Cusses!”. El cert és que totes aquestes formes han perdut vitalitat, perquè els hàbits funeraris han canviat i, avui dia, no es fa funeral a tothom. Són moltes les persones que diuen adeu als seus familiars al mateix tanatori, sense necessitat de cap acte religiós. En conseqüència, ja no hi ha banc d’endolats a qui haver de consolar. Sigui com sigui, d’aquí a poc serà Tots Sants, dia primer de novembre, i l’endemà és el dia dels Morts, que és dia 2. Recordem idò algunes formes i expressions que es relacionen amb la mort i els ritus que l’acompanyen (o l’acompanyaven).

“Consolar”. A alguns pobles consolen abans del funeral, però en la majoria ho fan després. Consolar consisteix en el fet que les persones que assisteixen a un funeral passen d’una a una i en filera, pel primer banc de l’església, on seuen els endolats, és a dir, els familiars de més a prop del mort en qüestió. L’objectiu és fer una capada i un murmuri gairebé imperceptible amb les expressions abans esmentades. És a dir, “en pau descans”, “al cel el vegem”, “t’acompany en el sentiment” o “que pugueu pregar molts d’anys per ell”. L’objectiu és que les persones que van a consolar siguin vistes pels consolats, és a dir, els endolats. Qui consola espera que el dia que ell mori o qualcú dels seus parents, els ara consolats i els seus familiars esdevenguin llavors consoladors, gràcies a un mutu intercanvi de favors socials que no està escrit enlloc. “Si vols que et facin cas, tu també n’has de fer!”, se sent a dir sovint als funerals.

Homes a una banda, dones a l’altra. Tot i que en el cas de Mallorca això començà a canviar a principis dels anys noranta, fins aleshores, els homes consolaven els endolats i les dones consolaven les endolades. Ja sabeu que tradicionalment a les esglésies hi ha la banda dels homes (que mirant de cap a l’altar queda a la dreta) i la banda de les dones (que és la part esquerra). Per cert, les monges, que també són dones, s’asseien sempre a la part esquerra. Ja fa moltes de dècades que les dones ocasionalment s’asseien a la part dels homes, sobretot en dies de festa religiosa, per estar devora les seves parelles. A les misses dels dies feiners, però, quan no hi solia haver homes, les dones s’asseien a la part que l’església de manera tradicional els havia reservat. Un cop una dona era viuda, ja no solia travessar mai més el passadís per asseure’s a la part dels homes. Tota aquesta disposició segons el gènere, tenia una determinada repercussió als funerals: que homes i dones en dues fileres separades, però paral·leles, avançaven pel passadís central de l’església fins a arribar als primers bancs. Llavors, les dones giraven cap a l’esquerra per consolar les endolades, assegudes, mentre que els homes giraven cap a la dreta per consolar els endolats, que generalment estaven drets, llevat que fossin homes molt majors amb poques forces per aguantar estoicament una multitud de capejades. Llavors, homes i dones se’n tornaven cadascun pels passadissos laterals de l’església. Les dones sortien pel portal major, mentre que els homes ho feien pel portal lateral, situat a la seva banda, i per això conegut com a “portal dels homes”.

Junts, homes i dones. Com hem dit, aquesta pràctica va desaparèixer a principis dels noranta. I a la majoria d’esglésies s’adoptà la forma segons la qual homes i dones junts avancen per un passadís lateral, consolen homes i dones (encara asseguts segons la separació tradicional) i se’n tornen per l’altre passadís lateral. I clar, això és un gran avenç social, perquè antigament podia passar que, si la persona que volies consolar era home, i tu eres dona, no en tenies la possibilitat. En conseqüència, era absurd anar al funeral, l’objectiu principal del qual era ser vist.

‘Pésame’ i condol. Consolar és una acció que es fa al funeral, però donar el condol es pot fer en qualsevol moment, no necessàriament a dins una església. Significa acompanyar qualcú en el sentiment o mostrar-li que la pèrdua d’aquella persona a nosaltres també ens sap greu. Tot i que condol és la paraula genuïna catalana, a Mallorca ja fa dècades que començà a utilitzar-se l’expressió castellana ‘pésame’. Així, és habitual sentir a dir: “Al funeral no hi vaig poder anar perquè aquell dia no em trobava bé, però quan hi vaig estar, vaig anar a ca seva i vaig donar el pésame a tots quants són de la família”. Donar el condol també significa plànyer qualcú per la pèrdua d’una persona estimada. En aquest context, no s’ha d’entendre el verb plànyer com a sinònim d’escatimar, sinó com a sinònim de mostrar dol o compassió, és a dir, de compadir-se. Així, en l’exemple “si vols que et surtin bones, a la pasta de les panades no els has de plànyer l’oli”, vol dir que per fer la pasta gustosa, s’hi ha de posar oli ben a bastament. En canvi, de significat diferent serà aquest retret: “Som molt desgraciat, però tu no em planys gens”. Això vol dir que, de les meves desgràcies, tu no te’n compadeixes, no ets capaç de posar-te al meu lloc, o com es diu modernament “no empatitzes amb mi”.