Pau Riba: "Soc un gran partidari del silenci"

A Formentera, la vida de Pau Riba va canviar totalment. La seva manera de veure el món, de percebre els fets, no ha estat mai més igual des de la seva estada a l’illa. Allà va descobrir “que les flors s’obren de dia i es tanquen de nit”, hi va provar l’LSD –el motiu principal que el va dur fins a l’illa– i també hi va gravar, ara fa 50 anys, un dels seus discs més especials: Jo, la donya i el gripau. Potser no és el més trencador i provocador (que ja ho és, parlam de Pau Riba) del creador polifacètic català, però és bell, psicodèlic, un punt oníric, amb sentit còsmic. Diu l’autor que és una “joia musical i irrepetible”. Les cançons que inclou tornaran a sonar allà on van ser creades, a Formentera, el pròxim dissabte 17 d’abril en el marc del festival Barnasants.

“Són 50 anys i s’ha de celebrar. Aquest és un disc molt apreciat i valorat. Hem estat assajant el concert amb la banda. Hi tocarà el meu fill petit, en Llull, que és bateria i fa poc ha fet els 18 anys”, explica Riba des de l’altra banda del fil telefònic en una conversa amb l’ARA Balears. Parla amb entusiasme dels seus anys a Formentera, on va instal·lar-se l’any 1971, després d’haver conegut el 1969 les delícies àcides i naturals d’aquell paradís. “Jo era un urbanita. Tot i haver nascut a Palma, abans de tenir dos anys ja vivia amb la família a Barcelona. Només havia conegut l’asfalt”, conta, encara fascinat per la descoberta de la naturalesa que li va regalar l’illa. Des de llavors ha perseguit la utopia hippie, mai ha “abandonat” la natura i confessa que no ha pogut tornar a viure en una ciutat. Ara viu en una masia del segle XIV a Tiana, envoltada d’una finca enorme, suficientment allunyada del poble. Sap que és el hippie oficial de la cultura catalana, però li és indiferent; ell fa la seva. “Quan algú necessitava un hippie a la televisió, pensaven amb mi. He estat molts anys fent aquest paper. Però jo continuo considerant-me hippie, no me’n retracto”.

Un disc irrepetible

A Formentera hi va arribar amb Mercè Pastor. Eren parella i van instal·lar-se en una casa sense electricitat. Van tenir el seu primer fill, Pauet, en un part natural; ho van celebrar amb amics, rodejats de gent estimada. Així, de manera “casolana i familiar, però conscient” va sorgir Jo, la donya i el gripau; un treball dedicat a Pastor –la donya– i a Pauet –el gripau–, que feia poc que havia nascut.

El músic recorda que va exigir a la casa de discos fer enregistrar les cançons in situ, al mateix lloc on s’havien escrit. Com que no hi havia electricitat, van utilitzar un magnetòfon (un Nagra) que s’usava en el cinema per gravar so. “Va ser tota una aventura. Vam utilitzar el pou com a caixa de ressonància i en la gravació se sent el soroll d'ambient del lloc. Ara una abella, ara algun animal”, explica. Això fa que el disc sigui un treball “únic i irrepetible, una joia musical, amb una energia molt concreta”, diu Riba. Els músics Toti i Martí Soler i Xavier Riba també van participar en aquest enregistrament. També hi fou el fotògraf Mario Pacheco, que després va ser fundador de la discogràfica Nuevos Medios. “Tinc molt bon record de tot allò, foren uns anys crucials”. 

Els números, especialment els rodons, solen espantar la gent. No és el cas de Pau Riba, que no vol ni sentir parlar de retirar-se: “Penso morir en un escenari”, diu convençut. “Arriba un dia que tens una edat que tot el que has fet comença a fer 50 anys”, amolla, com si volgués treure valor a l’assumpte. Pau Riba té 72 anys i no està preocupat per la seva salut, tot i que és “precària”: “A partir dels 65 et comencen a fallar coses, minven les energies. Tinc una salut de persona gran, com tothom de la meva edat”, puntualitza. 

Segueix fent feina. No fa ni dos mesos que ha publicat el llibre Història de l'Univers, editat per Males Herbes; una publicació d’autor, divulgativa, poètica, suggerent. Hi explica l’origen de l’Univers des d’una mirada personalíssima i hi defensa una tesi sobre la qual ha estat pensant en aquests darrers temps: “Fins ara érem animals racionals, però des de fa cert temps som animals amb màquines, i això ho ha canviat tot. Hi ha més ratolins d’ordinador o de camp? Els humans intentem incorporar la raó a la màquina i aconseguir que funcionin per si soles. Si penso què pot passar si les màquines adquireixen la raó, jo em foto a córrer”, diu l’artista.

Influència familiar

Els avis paterns de Riba eren poetes: Carles Riba –“un intel·lectual que feia poesia elevada, abstrusa”– i Clementina Arderiu –“molt més popular, assequible per més lectors”. L’àvia materna va morir al part i no la va conèixer, però l'avi matern, Pau Romeva, també era un literat; era traductor i feia diccionaris. “Estava condemnat a ser un lletraferit”, assenyala el poeta. Recorda que, en cert moment, va haver de desmarcar-se de ser el net de Carles Riba i reivindicar-se com a persona amb potencial i personalitat pròpia. Fins que, a certa edat, va intentar expressar-se fent una poesia com la del seu avi: “La gent diu que no són els meus millors poemes”, se’n riu.

Riba és el hippie oficial, però també el rocker incansable, el del folk psicodèlic, l'artista polifacètic que pinta, canta i escriu poesia. I també és el músic que no escolta música, confessa, i que prefereix el paisatge sonor d'allò que l'envolta o el silenci. "He escoltat molta música, però ja no ho faig. Soc un gran partidari del silenci. Si hi hagués un club del silenci, en seria el president", augura.