Pau Riba, lliure i etern
Ha plogut sobre el meu cap
i ha crescut herba molt fresca,
i he sortit a passejar...
En Pau Riba se’n va amb un farcell ple d’una lírica extraordinària, tan extraordinària com ell mateix. Amb els seus peus sense sabates, amb el seu cap descabellat, i aquesta mirada tendra i incisiva. Una mirada pròpia. Mai li senties un comentari que anés a abeurar a un lloc comú. T’escoltava i et deia sempre alguna cosa que no t’esperaves. Era fet de moltes capes, de molts matisos. Amb una marca personal que el convertia en una persona fora del ramat, molt particular i diferent.
Vaig conèixer les seves cançons quan jo era molt jove i m’impactava escoltar l’home estàtic que la tristesa tenia corprès. En aquests darrers anys en què El matí de Catalunya Ràdio, amb la Laura Rosel al capdavant, ens ha convidat a en Pau Riba, a en Jaume Sisa i a mi mateixa a divagar a la secció de les Dives, l’he pogut conèixer molt millor. I les seves intervencions sempre em sorprenien.
Sempre l’he vist com un eremita que, un cop a la setmana, ens visitava a la gran ciutat per compartir amb nosaltres el seu cosmos. Un univers personalíssim, plagat d’un vocabulari que li servia per modelar la realitat. I que, en els últims temps, va fer una mica més amable l’inevitable desenllaç, que ell va afrontar amb un somriure, donant-nos a tots una lliçó de vida.
Aquest cop, en Pau Riba ha sortit a passejar i sembla que ja no torna. Però sobre la seva taula de treball hi queda aquest sismògraf que un dia ens va explicar que utilitzava per escriure les cançons i que funcionava així: “Agafes un llapis, l’enganxes a la punta d’un sismògraf, i que sigui el vent qui escrigui totes les pertorbacions per les quals passa un ésser humà”.
Pau Riba, lliure i etern!
