Pau Vadell: cinc minuts amb Damià Huguet

PalmaAdiA Edicions és l’editorial que va fundar i dirigeix el poeta Pau Vadell (Calonge, 1984) i que, en els seus cinc anys d’existència, s’ha fet un lloc de referència dins el panorama actual de les editorials literàries en llengua catalana. Aquest dijous 3 de gener, AdiA presentarà el seu primer gran títol del 2019: Tenc set de tu i bec ginebra, un volum que aplega els tres primers llibres de poemes de Damià Huguet (Home de primera mà, Cinc minuts amb tu i Carn de vas, publicats originalment els anys 1972, 1973 i 1976, respectivament). La presentació tindrà lloc a les 20 h al Casal de Can Pere Ignasi, de Campos. Es tracta d’una edició exquisida, amb una sobrecoberta que du impreses a l’interior unes dècimes escrites per Miquel Àngel Adrover i titulades ‘Cinc minuts amb Damià Huguet’, i una presentació cuidada fins al detall d’haver reservat al volum el número 40 d’Ossos de Sol, la col·lecció de poesia d’AdiA Edicions.

A més de l’editorial, l’activitat de Pau Vadell es desplega en múltiples fronts. Va ser membre fundador del col·lectiu Pèl Capell, coeditor de l’antologia Pedra foguera. Poesia jove dels Països Catalans i organitzador o participant en incomptables festivals i recitals de poesia. Ha traduït, juntament amb Lucia Pietrelli, els llibres Blues en setze, de Stefano Benni, i La mel, de Tonino Guerra. Actualment és vicepresident per les Balears de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i dirigeix la Casa Museu Blai Bonet, de Santanyí. I és autor de tretze llibres de poesia: Quan salives (Moll, 2005), El cos que habitam (impremta Llorens, 2006), Ciutat de llet (Cossetània, 2007), Sadoll de seny (El Tall, 2008), AKBAR (Documenta Balear, 2009), Convit al silenci (Viena, 2009), El poder i la fortor (Barcelona, 2009), Temple (Edicions del Salobre, 2009), Apèndix City (Documenta Balear, 2010), Carnatge (Lleonard Muntaner Editor, 2012), Sang cremada (Moll, 2014), Traït (Edicions 3i4, 2015) i Esquenes vinclades (Edicions de 1984, 2017), que va merèixer el premi Jocs Florals de Barcelona. Ha estat també guardonat amb els premis Bernat Vidal i Tomàs, Josep Maria López Picó, Miquel Àngel Riera, Vila de Lloseta i Senyoriu d’Ausiàs March.

-El fill d’en Damià Huguet -explica Pau Vadell sobre Tenc set de tu i bec ginebra-, en Biel, em va fer arribar un article d’en José Carlos Llop que parlava de na Magdalena Ballester [la dona de Damià Huguet] i de Cinc minuts amb tu, i així va sorgir la idea de reeditar aquest llibre, que després es va ampliar als tres primers de l’obra d’Huguet. Jo ja tenia un altre projecte, que és una antologia de la poesia d’Huguet, que sortirà cap al mes de maig, a l’estil de la que va fer en el seu moment Joan Mas i Vives, però afegint-hi altres peces, entre elles una tria dels inèdits que es troben en un dels dos volums de la Poesia completa que va publicar l’editorial Perifèrics l’any 2008. Amb les obres completes de vegades sembla com si ja no s’hagués de fer res més després que es publiquin, i no és així. He començat per recuperar aquests tres títols perquè pens que, pel que fa a la generació dels setanta, sovint els primers llibres són els més autèntics, s’hi veu l’escriptura de l’autor encara tendra, o despullada.

-De fet, les obres completes s’haurien de veure com pedreres de les quals es poden anar extraient materials. No haurien de deixar embalsamada l’obra d’un autor.

-Jo estic convençut que Damià Huguet és un gran poeta, a l’alçada dels més bons de la seva època. Ell mateix no es va preocupar gaire de moure la seva obra, i és normal, perquè estava enfeinat en moltes altres coses. Però el cas és que, després de la Poesia completa, no ha sortit res més seu al mercat. I qualsevol autor, quan du més de deu anys fora de les llibreries, mor: en tenim un exemple clar, ara, amb Jaume Vidal Alcover. Pel que fa a Damià Huguet, a finals d’any també reeditarem el seu dietari en prosa Les fites netes en una altra edició de luxe, i hi incorporarem les fotografies de l’autor que acompanyaven originàriament molt dels textos del llibre.

-Sembla que AdiA s’hagi especialitzat en la recuperació de títols de clàssics recents.

-No era la idea inicial, però ha anat així. Va començar amb La carn i el goig, de Miquel Bauçà, que va ser un descobriment inesperat; per al 2019, a més d’en Damià Huguet, tenc previst reeditar dues novel·les de n’Antònia Vicens, Ànima de gos i La santa. Sortiran a la col·lecció Pedreny, dedicada a la narrativa de clàssics vius, mentre que la col·lecció Llimona Verda es concentra en la narrativa actual. Tot i que l’editorial és coneguda sobretot per la col·lecció de poesia, Ossos de Sol. I coeditam, juntament amb Cafè Central, una col·lecció d’assaig i pensament, Ferida Oberta, dins la qual és imminent la publicació d’un nou llibre d’en Xavier Farré, L’auditori de Görlitz. A tot això cal afegir-hi els llibres fora de col·lecció, com el de l’artista Albert Pinya i el Memorial de Setmana Santa, de Blai Bonet, que duen el nom de Fora Mida, perquè no tenen un format definit, cada títol té el seu. En total, són uns 60 llibres a l’any.

-No ho tenc contrastat, però crec que la crisi, paradoxalment, va ser favorable a l’eclosió d’editorials independents en català.

-La crisi va fer que les grans editorials deixassin de publicar molts llibres de qualitat per centrar-se en apostes més segures, i això va deixar espai perquè altres editorials recollissin aquestes propostes que quedaven fora, només perquè es considerava que eren de risc, i es demostrà que tenien públic. Jo diria que d’uns anys cap aquí es llegeix molta més poesia que mai, però també més atomitzada, més repartida entre molts segells editorials. I també se’n ven més: hem de pensar que un poeta com Carles Riba publicava en el seu moment edicions de 300 exemplars. Ara, l’edició digital simplifica i agilitza molt la publicació, i permet que més lectors accedeixin als llibres. En el meu cas, al cap de l’any puc haver llegit més de 500 llibres de poesia, entre els quals en llegesc de publicats per altres editorials i els originals que llegesc com a jurat de premis o que m’arriben a l’editorial. Cada any rep entre 100 i 150 llibres de poesia d’autors que volen publicar a AdiA, i això que a la web de l’editorial hi ha un avís que diu que no es llegeixen els originals no sol·licitats!

-Això sí que és viure envoltat de poesia. O immergit en la poesia, no ho sé.

-Jo sol dir que visc amb la poesia, per la poesia i de la poesia [riu].

-La Casa Museu Blai Bonet tampoc no atura.

-Continuam amb les activitats ja iniciades, els cicles Versud i D’on venen els versos, i aviat donarem a conèixer un projecte gran, la Poeteca, que incorporarà tot el fons de Mag Poesia [la pàgina de l’Escola de Magisteri dedicada a la poesia, impulsada i realitzada per Antoni Artigues Bonet], a més d’altres fons documentals, i treballarà per la seva difusió. I ara es liciten les obres per a la restauració de la casa on va néixer Blai Bonet, que es convertirà en seu de la fundació que du el seu nom i que acollirà una residència d’escriptors.

-Després hi ha la tasca com a vicepresident per les Illes Balears de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

-A més de les activitats públiques, l’AELC fa una tasca sindical per als escriptors que potser no és tan coneguda ni valorada, però que és important. Feim molta feina amb Brussel·les en el tema de protecció de drets d’autor, un àmbit que, amb les xarxes socials i les noves tecnologies de comunicació i difusió, ha canviat moltíssim. Pensa que l’AELC representa tants o més escriptors que moltes associacions de llengües estatals, i el que veiem és que, sempre que un autor té un o altre problema professional, acudeix a l’associació. Una altra fita important per al 2019 serà la participació de Barcelona i la literatura catalana com a convidades a la fira internacional del llibre de Buenos Aires.

-Però vostè també és un poeta!

-Sí! Al febrer surt el meu nou llibre, Terra llarga, amb Labreu, que és com una editorial cosina germana de Barcelona, amb la qual AdiA comparteix molts autors. És anterior a Esquenes vinclades, però la publicació va quedar postergada quan vaig guanyar els Jocs Florals, per no acumular dos llibres en massa poc temps, i ara l’estic revisant i reescrivint. És un homenatge a Francesc Garriga, un poeta admirable, d’una gran coherència, que va estar seixanta anys insistint en un mateix discurs, gairebé diria que en un mateix poema, aprofundint-hi. Era també una persona que sempre volia estar a prop dels joves. Als de la nostra generació diria que ens va ensenyar a retallar, a entendre que sovint sobren coses als poemes. Tenia un fort esperit crític i et deia les coses sense embuts, però això era boníssim. Tenc l’anècdota que va llegir el meu primer llibre i va demanar les meves dades a la Universitat Autònoma de Barcelona perquè es va voler posar en contacte amb mi. No els hi varen donar, però afortunadament ens vàrem acabar trobant per altres camins. Ah, i també public aviat una traducció de poemes de Josep Maria Llompart al castellà, a l’editorial Calambur, dins de l’Any Llompart.

- Terra llarga segueix els paràmetres estètics d’Esquenes vinclades? Una mica com en el cas de Francesc Garriga, fa l’efecte que la teva poesia és també una espècie de discurs continu, en què un poema du al següent i un llibre a l’altre, sense interrupcions.

-Terra llarga és un llibre arrelat al sud, fa cinc anys que torn a viure a Mallorca i en l’estil he volgut aprofundir en el lèxic, a l’inrevés de la tendència de simplificar-lo per facilitar la lectura, sobretot als lectors de Barcelona. Crec que això només ens du a l’empobriment lingüístic, i he volgut anar-hi expressament a la contra. Pel que fa al discurs he volgut donar-hi un to una mica més reflexiu i més positiu. Tenc la sensació que tothom està enfadat, sembla que ningú pugui veure ningú, i jo diria que tant de malestar no és bo, no serveix per a res. Jo vull anar pel món un poc més feliç i desprendre una mica de simpatia.