Paul B. Preciado: “Dirigir una pel·lícula és més difícil que una transició de gènere”

Enviat especial a BerlínQuan el Canal Arte va proposar-li a Paul B. Preciado (Burgos, 1970) fer una pel·lícula sobre la seva vida, la resposta inicial del filòsof va ser un no rotund. “Primer, perquè és com aplanar el camí cap a la tomba, però també perquè la biografia és una manera molt normativa d'explicar una vida: on neixes, on vas a l'escola... No em venia gens de gust”. Preciado va llançar una contraproposta mig en broma: adaptar l'Orlando de Virginia Woolf que, tot i que escrita el 1928, dècades abans de néixer Preciado, ell considera la seva pròpia biografia.

Però res de posar-se ell davant, o si més no, el mínim possible: a Orlando, ma biographie politique, un híbrid de documental i ficció –una pel·lícula no-binària, per tant– que s'ha presentat a la secció Encounters de la Berlinale, una vintena de persones trans alternen la interpretació de fragments d'Orlando amb els seus testimonis vitals i opinions sobre l'experiència trans. “Tenia ganes de donar visibilitat a altres cossos i històries, que la meva ja l'he explicat moltes vegades”, diu el director.

Produïda a França i parlada en francès, la pel·lícula és el debut com a cineasta de Preciado, una “transició de la filosofia al cinema” que no li ha resultat gens fàcil. “Quan escric un llibre faig absolutament el que vull i aquí en canvi m'he d'organitzar amb quinze persones i traduir-ho tot a la imatge –comenta–. Dirigir una pel·lícula ha sigut una transició en molts sentits al cinema, més difícil que una transició de gènere”.

Més enllà de la llei trans

L'estrena del film ha coincidit amb l'aprovació de la llei trans espanyola, que Preciado defensa i considera un avenç, però encara no prou ambiciós. “Estic a favor de l'autodeterminació de gènere, però per mi un objectiu més interessant seria eliminar la inscripció de la masculinitat i la feminitat dels documents administratius: em sembla tan discriminador com posar que algú és cristià, negre o musulmà”, diu.

A Preciado li sembla significatiu de la falta de diversitat de la societat que s'estigui celebrant que aquest any a la Berlinale hi ha tres pel·lícules de temàtica trans “quan hi ha 250 pel·lícules sobre binarisme” i argumenta que, en realitat, el seu Orlando no és una pel·lícula sobre l'experiència trans, sinó sobre “el canvi d'un paradigma d'un règim binari i hetero que defineix el nostre desig i sexualitat amb categories patologitzants del segle XIX”. Resistir-se al canvi i aferrar-se al patriarcat és, diu, com “aferrar-se a una ruïna, una ficció”. I afegeix: “Jo estic del costat del realisme i la natura, perquè la vida és migració i transformació. Són els feixistes els que s'aferren a una ficció delirant”.

La pel·lícula no només fa una relectura moderna de l'obra de Virginia Woolf sinó també de l'autora, a qui Preciado considera “una autora no-binària patologitzada tota la seva vida” que va utilitzar la literatura per explorar allò que li estava vetat al seu temps. “Tampoc vull fer de Virginia Woolf bandera del no-binarisme –matisa, conscient que Woolf és una icona del feminisme tradicional–. Però tots ens podem narrar d'altres maneres. Virginia Woolf s'ha llegit de maneres molt diferents, i no passa res. Una cambra pròpia està molt bé, però un cos propi està millor”.

El cameo de Despentes

A Orlando abunden les noves generacions de persones trans, per a qui Preciado diu haver fet la pel·lícula. “Jo m'he sentit molt de temps sol, fins i tot en la meva manera de parlar no-binària, i de sobte ara hi ha una nova generació amb qui m'entenc”, diu. Una excepció seria l'escriptora Virginie Despentes, que fa una aparició final com a jutge que, “pel poder conferit per la literatura i Virginia Woolf”, allibera els protagonistes de la seva adscripció a un gènere. “La Viriginie ha sigut una gran còmplice en aquest projecte i volia que hi estigués d'una manera o altra –explica Preciado–. És una persona amb qui he viscut 10 anys i que m'estimo profundament, tenim una relació no-binària que va més enllà de ser parella o no, així que era també un homenatge que volia fer-li”.