Paisatge de fill amb pare al fons

BarcelonaGeorge Washington Crosby jeu moribund a la sala d'estar de casa seva. Li queden vuit dies de vida i 188 pàgines per davant. I es pot dir que Paul Harding, l'autor debutant que va sorprendre tothom enduent-se el Pulitzer 2010, sap jugar aquestes cartes. Amb una prosa i un ritme exquisits, el llibre ens guia pels pensaments i visions al·lucinatòries d'un moribund fins que ja no sabem si som vius o morts, dins d'un somni o fora del cap d'en George. Tant li fa, perquè tot és igualment intens i vàlid, tot lliga de meravella i es desplega davant nostre amb naturalitat. Veiem com llisca la vida del pare del protagonista, un llauner ambulant que dóna títol al llibre i que n'esdevé el protagonista gairebé absolut, coneixem la passió d'en George pels mecanismes de rellotgeria -potser el recurs més obvi i, per això, menys eficaç de tots els del llibre-, escoltem els sermons de l'avi metodista i assistim als atacs d'epilèpsia del pare que terroritzaven en George de petit i que, avisem, poden estremir un lector desprevingut perquè són d'un realisme esparverant. Com si se n'hagués contagiat, la prosa del llibre és a estones elèctrica, interrompuda per explosions d'al·literacions poètiques que, com els atacs d'epilèpsia, torben la pau com un llamp. Harding afirma que la bellesa és en els temes, i que la feina d'un escriptor consisteix a fer descripcions exactes, no a intentar fer una prosa bonica. El que no diu és que, si les descripcions són exactes, la prosa surt bonica. Com és el cas. I aquí, gran part del mèrit ha de ser de la traducció esplèndida.

Però no tot és estil, o no només. Travessant el llibre, i donant-hi consistència, hi ha la reflexió sobre el llegat de la consciència i la transmissió d'identitat d'una generació a una altra: "I aquí hi ha el meu fill, que ja es difumina" és una de les maneres més boniques que hem llegit mai de descriure com els pares senten un buit a la panxa la primera vegada que s'adonen que el fill se'ls ha fet gran. El que fa Harding és portar la metàfora fins a les darreres conseqüències, i descriure-ho com si fos una desaparició real, una difuminació progressiva del nen en el paisatge, l'altre gran protagonista del llibre: la naturalesa poderosa i bategant és el marc amb vida pròpia que atrapa els personatges del llibre, els transforma i els torna a alliberar. Res de nou en la tradició literària nord-americana, però Harding hi afegeix un toc lleugerament fantàstic que descol·loca: després de descriure com un teixidor ha fet una baga en el fullatge d'un auró de sucre, i com el vent l'ha afluixada, vet aquí que el pare d'en George, el venedor ambulant que erra pels camps amb un carro i un mul anomenat Príncep Edward, veu com "dos trossos del que sigui que aquest món és fet s'hauran acabat separant" i desitja ser "prou valent per ficar el dit a l'estrip que potser em donarà, només de tocar-lo, la mesura de la calma o del consol".

Es pot dir que 'Llauners' és un llibre valent, un llibre que dóna consol davant la inexorabilitat de la mort, i calma per afrontar la vida. Un llibre per llegir amb el cinturó de seguretat cordat, però per acabar aparcant amb suavitat, davant d'un paisatge perfecte.