Crítica

Paisatge de fill amb pare al fons

'Llauners', de Paul Harding (Edicions de 1984, 2012) és un llibre valent, un llibre que dóna consol davant la inexorabilitat de la mort, i calma per afrontar la vida. Un llibre per llegir amb el cinturó de seguretat cordat, però per acabar aparcant amb suavitat, davant d'un paisatge perfecte.

Paisatge de fill  amb pare al fons
Marina Espasa
22/03/2012
2 min

BarcelonaGeorge Washington Crosby jeu moribund a la sala d'estar de casa seva. Li queden vuit dies de vida i 188 pàgines per davant. I es pot dir que Paul Harding, l'autor debutant que va sorprendre tothom enduent-se el Pulitzer 2010, sap jugar aquestes cartes. Amb una prosa i un ritme exquisits, el llibre ens guia pels pensaments i visions al·lucinatòries d'un moribund fins que ja no sabem si som vius o morts, dins d'un somni o fora del cap d'en George. Tant li fa, perquè tot és igualment intens i vàlid, tot lliga de meravella i es desplega davant nostre amb naturalitat. Veiem com llisca la vida del pare del protagonista, un llauner ambulant que dóna títol al llibre i que n'esdevé el protagonista gairebé absolut, coneixem la passió d'en George pels mecanismes de rellotgeria -potser el recurs més obvi i, per això, menys eficaç de tots els del llibre-, escoltem els sermons de l'avi metodista i assistim als atacs d'epilèpsia del pare que terroritzaven en George de petit i que, avisem, poden estremir un lector desprevingut perquè són d'un realisme esparverant. Com si se n'hagués contagiat, la prosa del llibre és a estones elèctrica, interrompuda per explosions d'al·literacions poètiques que, com els atacs d'epilèpsia, torben la pau com un llamp. Harding afirma que la bellesa és en els temes, i que la feina d'un escriptor consisteix a fer descripcions exactes, no a intentar fer una prosa bonica. El que no diu és que, si les descripcions són exactes, la prosa surt bonica. Com és el cas. I aquí, gran part del mèrit ha de ser de la traducció esplèndida.

Però no tot és estil, o no només. Travessant el llibre, i donant-hi consistència, hi ha la reflexió sobre el llegat de la consciència i la transmissió d'identitat d'una generació a una altra: "I aquí hi ha el meu fill, que ja es difumina" és una de les maneres més boniques que hem llegit mai de descriure com els pares senten un buit a la panxa la primera vegada que s'adonen que el fill se'ls ha fet gran. El que fa Harding és portar la metàfora fins a les darreres conseqüències, i descriure-ho com si fos una desaparició real, una difuminació progressiva del nen en el paisatge, l'altre gran protagonista del llibre: la naturalesa poderosa i bategant és el marc amb vida pròpia que atrapa els personatges del llibre, els transforma i els torna a alliberar. Res de nou en la tradició literària nord-americana, però Harding hi afegeix un toc lleugerament fantàstic que descol·loca: després de descriure com un teixidor ha fet una baga en el fullatge d'un auró de sucre, i com el vent l'ha afluixada, vet aquí que el pare d'en George, el venedor ambulant que erra pels camps amb un carro i un mul anomenat Príncep Edward, veu com "dos trossos del que sigui que aquest món és fet s'hauran acabat separant" i desitja ser "prou valent per ficar el dit a l'estrip que potser em donarà, només de tocar-lo, la mesura de la calma o del consol".

Es pot dir que 'Llauners' és un llibre valent, un llibre que dóna consol davant la inexorabilitat de la mort, i calma per afrontar la vida. Un llibre per llegir amb el cinturó de seguretat cordat, però per acabar aparcant amb suavitat, davant d'un paisatge perfecte.

stats