Paul Schrader exorcitza a Venècia els dimonis del bel·licisme nord-americà
Netflix desembarca a la Mostra amb films de Jane Campion i Paolo Sorrentino
VenèciaQuatre anys després de presentar El reverend (First reformed) a la Mostra de Venècia, Paul Schrader, figura mítica del Nou Hollywood, guionista de Taxi driver i Toro salvatge, ha tornat a la competició oficial del certamen italià per presentar la magnífica The card counter. Instal·lat, als 75 anys, en una segona joventut creativa, Schrader torna a dirigir la mirada incorruptible i ferotge al pou moral en què considera que està submergida la societat nord-americana. Una crisi de valors que l’autor d’American gigolo dissecciona a través de la figura de Bill Tell, un turmentat veterà de la Guerra de l’Iraq a qui dona vida un inspirat Oscar Isaac, que es reivindica com un dels actors més polivalents del Hollywood actual.
Reeditant la jugada d’El reverend, a The card counter Schrader s’acosta a la figura de l’exsoldat fagocitant les formes austeres de Diari d’un capellà rural del cineasta francès Robert Bresson. Una col·lecció de plans fixos i espais diàfans introdueixen l’espectador en l'ordenada quotidianitat del protagonista, a qui els anys a la presó han convertit en practicant d’una singular forma de vida pseudomonacal, en la qual uns casinos de segona, amb els seus rituals de joc, esdevenen el peculiar monestir de Tell. En aquests temples de l’avarícia i la banalitat –que Schrader filma en fluids plans de seguiment, a la manera de Martin Scorsese, productor executiu de la pel·lícula–, el protagonista es guanya el pa comptant cartes, un talent adquirit a la garjola, i aplicant de forma disciplinada una estratègia d’ingressos moderats. Una existència espartana que s’esquinçarà fatalment amb l’aparició del comandant de Tell a l'Iraq, interpretat per Willem Dafoe. Així, prenent com a referència les pautes d’un cinema transcendental, tocat per la religiositat, Schrader convida l’espectador a recobrar la fe en un art capaç d’exorcitzar els mals del nostre temps combinant el rigor formal, el vigor narratiu i l’emoció pura.
Netflix en clau internacional
Més enllà de Schrader, aquest dijous la competició oficial de la Mostra s'ha convertit en el millor aparador per a dues de les produccions de Netflix més esperades de l’any. Un gest de servilisme inquietant per part del temple italià del cinema d’autor, que va aprofitar per estrenar mundialment els nous treballs de la neozelandesa Jane Campion i l’heroi local Paolo Sorrentino.
A The power of the dog, una adaptació de la novel·la homònima de Thomas Savage, la guanyadora d’una Palma d’Or de Canes per El piano construeix un drama westernià centrat en la guerra freda que protagonitzen dos germans (magnífics Benedict Cumberbatch i Jesse Plemons) que treballen junts en un ranxo de Montana a començaments del segle XX. Estudiant amb mirada crítica, i alguns excessos de preciosisme, els mites fundacionals d’una masculinitat tòxica, forjada en la conquesta del territori mitjançant la violència, Campion busca signes d’esperança en la sensibilitat i enginy dels desposseïts, que potser el dia de demà heretaran la terra.
D’altra banda, a È stata la mano di Dio, Sorrentino dedica a la memòria de Diego Armando Maradona un film autobiogràfic en què el director de La gran bellesa rememora, guiat per la nostàlgia, homenatjant Fellini i caient en la redundància, la seva joventut a Nàpols. Plantejada com una celebració del cinema com a antídot contra els pesars de la vida, È stata la mano di Dio transita des del retrat caricaturesc i hilarant de l’entorn familiar de Sorrentino a un prolongat rèquiem per la mort prematura dels pares del cineasta. Llums i ombres d’un artista autocomplaent.