Paula Bonet: "He de protegir la meva obra perquè és el que em dona el màxim plaer"

BarcelonaL'artista i escriptora Paula Bonet (Vila-real, 1980) presenta a partir de dimarts la seva primera exposició institucional a Barcelona al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall, una mostra que es pot visitar fins al 19 de gener i que marca un punt d'inflexió en la seva trajectòria. Respecte a la imatge que sovint es té d'ella, més aviat reduccionista, Bonet adverteix: "La Paula il·lustradora gairebé no la conec, soc pintora. La Paula il·lustradora és un moment en què vaig fer uns dibuixos i després vaig tornar a entrar en la pintura, i, així i tot, aquests dibuixos estaven plens de pintura".

En un fragment de la novel·la L'anguila (2021) fa referència a una pintura d'El rapte d'Europa, un tema mitològic que avui és molt problemàtic perquè en realitat fa referència a una violació. Què n'hem de fer, de pintures com aquestes, i com hem d'abordar artistes controvertits com Pablo Picasso i Paul Gauguin?

— Només hi ha una opció: acostar-nos a aquestes pintures sabent a quines pintures ens acostem i tenint molt en compte el context. La ideologia de la destrucció no la considero. La cancel·lació no la considero. Per exemple, entenc perfectament qui va ser Picasso, però recordo que el primer cop que em vaig emocionar amb una obra d'art va ser veient en directe el Guernica. Probablement va ser el primer moment, i això que estudiava belles arts, que vaig entendre què era realment pintar, perquè l'havia conegut per primer cop de petita en una reproducció molt dolenta a la botiga de mobles dels meus pares. Allò era terrible i em provocava un desassossec que intentava explicar a la meva família, i ells em deien: "Bé, és que això és l'art, l'art provoca emocions". I jo pensava que a mi només em provocava neguit. Però quan per primer cop veig en directe el Guernica, que em pensava que era una pintura de tintes planes, vaig veure que tenia regalims i amb una càrrega matèrica excel·lent. I, sobretot, el que més em va sorprendre va ser que vaig veure un cos pintant allò, la part física de la pintura. Aquella pintura em va colpir. Vaig sentir l'acte creatiu que molts anys abans havia fet un senyor que, evidentment, sí que va abusar del poder que li donava el seu estatus, el seu gènere, la seva edat i la seva càtedra, igual que Lucian Freud, Paul Gauguin i tants altres. És dificilíssim respondre a aquesta pregunta, però evidentment s'han de revisar les cartel·les, ens hem de voler educar i ens hem d'acostar a l'art també amb aquest coneixement.

Aleshores, creu que d'alguna manera l'artista i l'obra es poden separar?

— Això és tan difícil, que no puc dir-ne res concloent. Només puc parlar de la meva experiència i que, com a pintora, hi ha certes obres que seria terrible que no existissin, per l'aspecte tècnic. És molt interessant veure com, un cop es revisa i s'analitza el context d'aquestes obres, parlen perfectament de què es veia com a normal, què era el sentit comú i de com tot acaba sent una construcció social.

Considera l'exposició a Can Framis un final de cicle. Per què?

— Quan vaig publicar L'anguila i vaig fer l'exposició a CreatiBEty, pensava que era un projecte que havia transitat, que estava resolent i que, per tant, estava deixant enrere i que ja podia treballar en el següent. I aquests últims tres anys he començat molts altres projectes, però l'anguila continuava bategant, s'anava imposant tota l'estona. I per a mi va ser interessant fer una cosa que dic a les meves alumnes que han de fer: no han de donar res per fet, sinó que han d'estar atentes al que va passant i permetre que el projecte muti i et porti a uns altres llocs, perquè molts cops penses que vols parlar d'una cosa i estàs parlant d'una altra. I és el pas del temps el que t'explica de què volies parlar o cap on anaves. Llavors, després d'intentar treballar en altres projectes, vaig ser conscient que tenia tanta necessitat d'allunyar-me de L'anguila que m'imposava una manera de treballar que mai he fet servir.

En quin sentit?

— L'anguila em feia sentir que m'havia aniquilat, que com a autora m'havia aniquilat, que en la relació amb la meva obra m'havia aniquilat, que en la relació amb el que és fora de la meva obra m'havia aniquilat. I finalment vaig entendre que és que no estava tot dit. A més, havia enfrontat aquell projecte amb por, i el temps m'havia fet veure com em podia desfer d'aquella por. Així que aquesta revisió de L'anguila ja està feta des d'aquest lloc de saber que la meva veu és meva, que jo soc qui decideix des d'on parlar i com parlar. He pogut entrar novament al taller sense saber quan en sortiria i he pogut equivocar-me i trencar moltes pintures. La pintura és un llenguatge de la pèrdua, treballem capa a capa, i no estic gens a prop de res digital o de cap tecnologia que em permeti tornar a l'enrere. Quan decideixo seguir, sé que estic sacrificant el que acabava d'aconseguir. Aquesta anguila m'ha donat molt de plaer, perquè m'ha fet sentir que em permetia mirar de cara una sèrie de temes que no volia seguir treballant. El tema t'escull, aquest és el problema. I gràcies a aquest atreviment, o aquest deixar-me anar, sí que sento que aquest animal, que sobreviu a pesar de tot, que s'adapta a qualsevol mitjà i que torna al lloc on va néixer per reproduir-se i morir, ara sí que està tornant a aquest lloc on va néixer i s'ha reproduït. He fet aquesta pintura última, que és l'única que té títol, Júlia, perquè és la conclusió de la meva relació amb les maternitats i les no maternitats. He entès també durant aquests anys que em vaig veure abocada a aquest mandat social de les maternitats, quan realment no volia ser mare; per això no m'ha calgut fer cap mena de dol, és un tema del qual he pogut parlar molt tranquil·lament, des de l'obra, amb lectores...

Les lectores són les del llibre Roedores: cuerpo de embarazada sin embrión (2018), que va publicar després de partir dos avortaments involuntaris?

— Sí, el llibre em va portar a viatjar molt, sobretot per l'Amèrica Llatina, i vaig acabar parlant amb moltíssimes persones que després de les presentacions em venien a explicar les seves experiències. Roedores era un crit, un cop, dir què està passant, per què girem l'esquena a tants assumptes com pot ser un avortament involuntari, per què ens hem convertit en un context que viu desinformat? Recordo que quan vaig viure els avortaments involuntaris en un principi tot apuntava que era perquè ja tenia 38 anys i era massa gran per ser mare. Per desconeixement, pensava que no podia sortir al carrer amb un projecte que és una queixa perquè no podia ser mare quan volia ser mare, com una enrabiada d'una nena. I la informació hi era, passa que vivim en un context que ens vol sense informació, sense poder. Així com em costa molt parlar de violències, perquè això sí que encara sento que hi ha una ferida oberta [declina parlar de l'assetjament que ha patit], amb les maternitats i les no maternitats puc escoltar qui sigui i soc empàtica, perquè no sento cap mena de dolor ni de frustració. També volia tancar simbòlicament aquest cicle i per això he pintat la Júlia, que ara tindria 8 anys. D'alguna manera, aquesta Júlia també és entendre que l'he de deixar marxar.

Parla de tenir una veu pròpia i d'entendre com fer-la servir. Li ha costat molt trobar la seva veu?

— Al final, la clau està sempre en el context. És molt difícil no estar influenciada per aquest context i no voler, de tant en tant, treure la poteta per ser complaent. I aquí hi ha molt de perill. Igual que amb les maternitats parlem d'un mandat social, també hi ha una sèrie de normes de les quals no es parla, però que s'imposen d'alguna manera. I si vols ser acceptada en un món tan complicat i difícil com és el de la pintura, al final molts cops hi acabes caient. El que em fa feliç és que quan vaig acabar belles arts i vaig començar a entrar al món de les galeries, vaig veure que no tenia cap necessitat de ser acceptada i que si intentava ser acceptada perdria la meva autonomia, el meu plaer, la meva veu.

Aleshores ja era conscient que tenia una veu.

— La veu sempre està en construcció. No m'ha costat trobar la veu perquè és una cosa que ha estat sempre allà bategant i que li he anat fent cas a pesar de tot, perquè també m'ha portat problemes de petita, d'adolescent, problemes familiars... I segurament m'ha allunyat de llocs on m'hauria agradat estar. El que sí que m'ha costat entendre és que la veu s'ha de cuidar, que li has de permetre que muti, que aquest procés és una cosa molt individual i s'ha de treballar molt bé aquesta soledat: no te l'has de trobar, aquesta soledat, l'has de construir. Però al mateix temps ens necessitem els uns als altres. Cal trobar l'equilibri entre ser un ésser social i aquesta necessitat que tinc des de molt menuda de recollir-me i de construir-me des de dins.

¿Els problemes familiars els va tenir perquè volia ser artista?

— Sí, però això li passa a tothom. Ara tinc un taller i quan comencem amb les presentacions dels grups, que són d'un màxim de deu persones, un percentatge elevadíssim diuen que volien fer belles arts però no van poder fer perquè s'esperava una altra cosa d'ells. El context ens està dient que estudiar belles arts és una pèrdua de temps o una cosa que es vincula a un divertiment. I, esclar, a mi em va costar molt fer entendre a la família que pintar és pensar, és mirar, i que des de la pintura també es poden canviar les coses.

Per què va tenir la necessitat de crear el taller, la Madriguera?

— La Madriguera és un espai que vaig començar a construir pensant que m'estava construint, això que dèiem abans: veure què pintes i després veure què ha passat. Pensava que m'estava construint un refugi i estava clonant físicament un taller de gravat que vaig conèixer a Xile als 20 anys, on vaig arribar fugint... El meu inconscient salvant-me de certes violències. I llavors, ara arribo a un taller de gravat i què hi veig... Primer, que a Girona tot érem dones, i de moltes edats i moltes classes socials diferents. I veig que puc compartir el que normalment només he compartit amb noies de la meva edat amb dones més grans, que ja tenen una vida més consolidada que la meva, i amb les quals em puc relacionar d'una manera quasi maternofilial, però amb l'art pel mig. Això per a mi va ser preciós, poder sentir aquesta abraçada. Em va interessar la part col·lectiva del taller. Volia tenir aquí, a Barcelona, allò que m'havia salvat als 20 anys. I ha passat una cosa preciosa, que és que, de sobte, ja no és el meu espai. He hagut de marxar-ne i crear-me un espai privat al costat, perquè no pots pintar si no tens aquesta soledat, un espai on potser estàs un matí asseguda en una cadira mirant com s'està assecant una pintura o no fent res. Tinc la sort de tenir les dues coses. I el més preciós del taller compartit és que hi imparteixo tallers, però ara mateix hi ha cinc persones aprenent les unes de les altres i a mi no em necessiten. Això és impagable. És un tresor.

En un dels seus primers grans èxits es va oposar que explotessin els seus treballs fent-ne marxandatge, cosa que li hauria permès fer diners.

— Sí, mira que vaig estar alerta i en vaig fugir ràpidament. No vaig fer publicitat ni vaig acceptar cap de les propostes econòmiques llamineres que em van arribar. Penso que hi ha un problema respecte a què entenem per èxit, perquè molta gent pensava que allò era el cim d'èxit i jo el que cada cop veia més clar era que es tractava d'una presó. Me'n vaig adonar de seguida amb la primera proposta de publicitat grossa que va arribar, que aquella marca tan coneguda agafaria això, ho espremeria absolutament i m'ho tornaria, i jo ja no podria fer res més amb això, perquè seria d'ells i jo seria tota la vida la noia que va fer els dibuixos. Em vaig espantar i vaig veure que havia de protegir la meva obra perquè és l'única cosa que sé fer i és el que em dona el màxim plaer. No ho podia sacrificar.

Què és l'èxit?

— Sentia que tenia èxit perquè, de tot el meu grup d'amics de la facultat, era l'única que continuava pintant, i això em feia sentir molt plena. No entenia com podien renunciar a la pintura, a tenir el seu espai, a tenir el seu taller. Vam acabar belles arts i tots van començar a casar-se, a comprar un pis, a tenir fills. Hi havia una part de mi que pensava que m'equivocava, però és que no podia no fer això. El meu avi, quan els seus nets es casaven, els donava els diners de la boda, i llavors vaig anar a parlar amb ell i li vaig demanar aquells diners i em vaig muntar un taller al barri del Carme de València. En aquell taller era feliç, allò era tenir èxit. En aquell moment vaig pensar que no comercialitzaria el meu art, que faria altres feines i que, amb això, estaria sempre en un lloc segur. Després van passar moltes altres coses, però ara sí que penso que després de tot aquest viatge estic en un lloc bo: estic pintant, porto diversos projectes que ningú ha vist. Un d'ells potser es veurà al març, espero que sí, però ja no hi ha aquesta necessitat de mostrar-se que crec que és molt característic del nostre temps. Ara és tot fàcil, ràpid, espectacular, tot són focs artificials, tothom ha d'aplaudir consumint les imatges a una velocitat que fa molta por, i una pintura és el contrari.