Paula Valls, una veu jove d’ànima antiga

BarcelonaTot plegat és una qüestió de confiança i atreviment, d’endinsar-se a cara descoberta en les músiques negres i en les formes menys convencionals del folk nord-americà. Paula Valls (Manlleu, 1999) repeteix sovint que pren determinades decisions musicals perquè li ve de gust. Per exemple, diu que “tenia molt clar quina sonoritat volia” per a I am (Satélite K, 2018), el seu primer àlbum i un pas de gegant comparat amb l’EP Black and white (2016), que va publicar quan només tenia 17 anys. “Quan vaig fer l’EP no sabia gaire com funcionaven les coses, i em vaig deixar guiar molt. En canvi, en el nou, tot i que m’he deixat guiar, sí que he agafat el control de tot, perquè tenia molt clar cap on volia anar”, diu Paula Valls.

La cantant i compositora osonenca no s’hi posa per poc: per enregistrar I am va buscar la complicitat de David Soler, segurament el guitarrista més lliure i sòlid del país, i sens dubte un mag del pedal steel. Soler, que fa uns mesos va produir l’àlbum de Maria Arnal & Marcel Bagés, és el productor del disc de Valls i a més ha implicat en l’enregistrament músics de solvència més que contrastada com el bateria Oriol Roca, el baixista Miquel Sospedra i el pianista David Ferrer. “Va ser el David qui em va recomanar els músics -explica Valls, estudiant del Taller de Músics-. La clau era trobar algú que parlés el nostre idioma musical. Ha sigut molt fàcil entendre’ns”. La feina ha sigut tan fàcil i productiva que els mateixos músics són els que l’acompanyen en els concerts d’una gira que comença aquest divendres al Festival Strenes de Girona.

“Crec que m’he fet gran”, diu Valls quan li demanen pel to emocional d’unes seves composicions amb fons terapèutic. “Sí, com si fossin cançons per curar-me. Vaig passar uns mesos una mica baixos. I com que necessito treure les coses d’alguna manera, les cançons han acabat tenint aquest to. Al principi em feia una mica de vergonya, perquè a Black and white explicava històries d’altres i en aquest no. Aquí m’he despullat molt més, i d’aquí ve el títol”, diu. Enrere queden inseguretats i la mort de l’avi, a qui dedica Cançó de bressol, l’únic tema cantat en català del disc, juntament amb el bonus track Que tinguem sort, una versió de la cançó de Lluís Llach en què la Paula Valls d'avui canta a duo amb la Paula Valls de 9 anys. "És un regal per a la gent que m'ha acompanyat des de petita, per a la gent que ha anat als concerts i que m'ha escoltat. Si no fos per ells no seria aquí. A més, és com si la Paula gran pogués abraçar la Paula petita i tranquil·litzar-la: no pateixis, tot anirà bé", explica la cantant de Manlleu.

Sortir del guió

“Diuen que semblo una ànima supervella en un cos superjove”, comenta Valls, una veu jove amb una ànima musical antiga, profunda. “M’agrada tant el jazz més clàssic com la bossa nova i el flamenc. L’altre dia vaig anar a veure la Mayte Martín i m’ho vaig passar pipa. I també escolto blues, soul i cantautors com Pau Vallvé”, diu. S’ha desprès de “la part més jazzy que hi havia a l’EP” i en directe ha après “a sortir del guió”. “No tinc tantes manies ni em tallo. Està bé que passin coses, perquè així aprens a solucionar-les”, explica. Per això la referència ja no és un intent d’emular Amy Winehouse, sinó que vola cap a contrades més personals.

Paula Valls no és aliena als atacs a la llibertat d'expressió, i de fet ha participat en concerts de la plataforma No Callarem. "Amb tot el que està passant, em sento enganyada. Des de petita se'ns ha explicat que vivim en un país on la llibertat d'expressió és fantàstica, amb una democràcia fantàstica, i és com un xoc molt estrany. Com a artistes, com a gent que té un micro, és important denunciar aquestes coses", diu Valls.