Paz Errázuriz, la fotògrafa que revela el que la societat no vol mirar

BarcelonaLa fotògrafa xilena Paz Errázuriz (Santiago de Xile, 1944) té una relació molt íntima amb el seu ofici. "Sempre he pensat que la fotografia té a veure amb qui la registra. En el meu cas, totes les meves sèries inevitablement responen als meus desitjos, interessos i obsessions", assegura Errázuriz amb motiu de l'exposició que li dedica el centre KBr de la Fundació Mapfre a Barcelona fins al 15 de setembre, on es pot veure una selecció de les 175 obres que la fundació li va comprar el 2018. "El que fotografio té a veure amb les persones que no estan en el centre, sinó fora, sempre subordinades al poder", diu l'artista, coneguda perquè sempre ha defugit tant la idea estetitzant de la bellesa com voler recrear una realitat edulcorada. Així, en els seus treballs plens de consciència social, es poden veure boxejadors esgotats, artistes de circ, malalts mentals, persones grans i transsexuals que exerceixen la prostitució. "Reverteixo el terme minoria. Són absolutament majoria. Els supersofisticats i els superprivilegiats són en realitat una minoria", va etzibar Errázuriz fa uns anys.

"La seva obra no és fàcil. Algunes de les seves sèries són dures, ens posen al davant del que no ens agrada mirar, però que hi és i continuarà sent-hi", adverteix Carlos Gollonet, conservador de fotografia de la Fundació Mapfre i comissari de la mostra. "Però a vegades, gràcies a la fotografia, aquesta situació es reverteix", afegeix. En paral·lel a la qualitat, per a Gollonet el "valor essencial" dels treballs d'Errázuriz és que ha dedicat la vida a "mostrar el que normalment la societat oculta o prefereix no mirar", i ho fa d'una manera "directa, senzilla i explícita". "Errázuriz deixa que els retratats es mostrin per ells mateixos", subratlla Gollonet.

Guanyar-se la confiança de les persones retratades

Paz Errázuriz va començar a fer de fotògrafa a Xile quan estava sotmès a la dictadura d'Augusto Pinochet, i sempre ha treballat al seu país. "El que diferencia la Paz de la fotografia de reportatge, encara que hi trobem temes habituals en altres reporters, és que els seus treballs són fruit del temps, la insistència i el coneixement d'aquestes realitats. Per això els retratats es mostren amb aquesta naturalitat sorprenent en el seu ambient quotidià. La Paz no pren imatges robades, sinó que són el resultat de la confiança que sorgeix després de passar temps amb ells", diu Gollonet.

Un dels puntals de la fotografia de Paz Errázuriz és el respecte amb què tracta les persones que retrata. Així, en comptes de fer una foto fixa dels xilens al llarg de les últimes dècades, ha capturat la seva especificitat, heterogeneïtat i les seves contingències. Això fa que en aquestes històries individuals en traspuïn de col·lectives. "Fotografiant aquests grups, i per això la seva fotografia té tanta força, Errázuriz desmunta convencions socials que regeixen sobre el cos i l'edat. I la mirada feminista és un altre aspecte de la majoria de les seves sèries", conclou Gollonet.

La retrospectiva més ambiciosa de Louis Stettner

Coincidint amb l'exposició de Paz Errázuriz també es pot veure al KBr la retrospectiva més ambiciosa del fotògraf novaiorquès Louis Stettner (1922-2016), considerat un dels noms més importants de la història de la fotografia, encara que poc conegut pel gran públic. “Quan preparava l'exposició em preguntava: «Per què no és més conegu?t»”, afirma Sally Martin Katz, conservadora assistent de fotografia del Museu d'Art Modern de San Francisco (SFMOMA) i comissària de la mostra, recordant que el mateix artista havia fet broma dient que era el fotògraf "més desconegut de la història". "Aquesta retrospectiva vol revertir aquesta situació i fer-lo conèixer", diu Katz.

La mostra, titulada senzillament Louis Stettner, inclou més de 200 imatges de les diferents etapes de la seva trajectòria organitzades cronològicament. Nascut a Brooklyn de família jueva alemanya emigrada als Estats Units, els pares li van regalar la primera càmera quan tenia 13 anys. La formació autodidacta la va forjar amb visites al Metropolitan i amb la revista Camera Work. La seva carrera va estar marcada per una etapa inicial com a fotògraf de combat durant la Segona Guerra Mundial i la seva formació a l'escola de la Photo League. "És un poeta de la imatge. Es va inspirar en la literatura i va entrar en la part més profunda de la humanitat de la gent", diu Katz. Per la seva capacitat d'apreciar "la bellesa de la gent corrent", la classe treballadora és un dels focus d'atenció més importants de Stettner, i la va abordar "amb empatia i una comprensió grandíssima".

Així mateix, Stettner va desafiar les categories temàtiques i se'l considera com "un pont entre la fotografia de carrer novaiorquesa i el lirisme de l'escola francesa". Com diu la comissària, a la París de postguerra, que acabava de ser alliberada dels nazis, Stettner va capturar “la malenconia, la despoblació i la soledat” de la ciutat. Els seus treballs posteriors, com la sèrie del Pepe i el Tony, dos pescadors eivissencs amb qui va compartir dues jornades el 1956, recullen "la força i el vigor dels treballadors i la seva experiència de la quotidianitat". Per exemple, a Nova York va immortalitzar "la solitud de l'individu entre la multitud" amb un reguitzell d'imatges de passatgers de trens.

Pel que fa a les fotografies dels anys setanta, revelen el "Louis Stettner més polític, compromès amb les classes treballadores, els drets humans i la pau", tal com diu Katz. Stettner va donar suport als Panteres Negres i es va oposar a la Guerra del Vietnam. Més endavant, les fotografies dels vuitanta reflecteixen la influència de la literatura, on destaca la figura de Walt Whitman i el seu llibre Fulles d'herba, que va ser gairebé una bíblia per a Stettner. "La fe de Whitman en els seus semblants, la seva comprensió del cicle complet de la vida i la mort i la seva cosmovisió m'han resultat contagioses. […] Celebra els homes i les dones i no té por, que és potser una de les raons per les quals no he deixat mai de fotografiar als carrers, on sigui que hi hagi éssers humans", va afirmar Stettner.

La majoria de les obres de Stettner la Fundació Mapfre les ha incorporat a la seva col·lecció, gràcies a "l'adquisició de la fundació i la generositat dels hereus", explica la directora de Cultura de la Fundació Mapfre, Nadia Arroyo, que ha anunciat que han adquirit 180 imatges del fotògraf català Ricard Terré.