La Pedrera es converteix en la casa dels grans escultors del segle XX

BarcelonaLa britànica Barbara Hepworth (1903-1975) és una de les poques escultores de la primera meitat del segle XX que tallava ella mateixa les seves obres en pedra. En solitari i també amb la col·laboració d'ajudants, que primer van ser artistes i més endavant artesans. Aquests ajudants recordaven en entrevistes que Hepworth els tractava molt respectuosament i que, al mateix temps, era una cap de taller estricta. No li agradava malbaratar els materials i volia que netegessin el taller al final de la jornada. Segons Hepworth, el que fa que una escultura sigui bona o dolenta depèn de "les últimes miques de pols que en treus".

Barbara Hepworth va tenir un final tràgic: patia un càncer, però va morir arran d'un incendi que es va declarar a la seva habitació. El seu taller actualment és un museu i algunes de les seves escultures –d'unes formes orgàniques que les fan alhora senzilles i sofisticades, ancestrals i futuristes– estan entre les protagonistes de la nova exposició temporal de la Fundació Catalunya La Pedrera, Art en pedra, que es pot visitar des d'aquest divendres fins al 2 de febrer.

La idea inicial era fer una mostra monogràfica de Hepworth, però davant la dificultat de reunir un volum elevat dels seus treballs en pedra, la comissària, Penelope Curtis, exdirectora de la Tate Britain i del Museu Calouste Gulbenkian de Lisboa, va ampliar la proposta i va incloure-hi una quinzena de grans artistes més, com Hans Arp, Eduardo Chillida, Luciano Fabro, Cristina Iglesias, Anish Kapoor i Henry Moore. D'alguna manera, la mateixa Casa Milà, la Pedrera, i les columnes tallades de l'interior de la sala d'exposicions són una obra més del recorregut. "Hem intentat obrir l'edifici perquè sigui visible juntament amb les obres exposades. Aquest edifici és com una pedrera, però al mateix temps és com una escultura, així que hem intentat crear una simbiosi entre elles", afirma Penelope Curtis. "Hem volgut fer una exposició de criteri internacional, amb algunes peces que és molt complicat aconseguir, perquè ens hem volgut centrar en la pedra, i les escultures en pedra acostumen a ser peces úniques", explica Marga Viza, directora d'experiències expositives de la cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera.

El marbre de Carrara

El recorregut arrenca amb un reguitzell de fotos de la pedrera de marbre de Carrara, perquè va ser un lloc clau per a molts dels artistes representats. "Als anys 60 gairebé tots aquests artistes van visitar Grècia i Itàlia, especialment Carrara, i això va canviar la manera com treballaven. Van entendre que podien treballar col·laborativament amb els tallistes per fer unes escultures més extraordinàries. Henry Moore hi va anar el 1958, Isamu Noguchi ja hi havia estat i Louise Bourgeois hi va anar el 1967. Per a molts d'ells Carrara es va convertir en un lloc molt important", diu la comissària.

En el cas de Bourgeois, Carrara va ser una empenta per sortir de la depressió en què l'havia sumit la seva vida com a mestressa de casa casada amb un professor d'història de l'art. "Bourgeois els donava una idea en guix, o fins i tot un dibuix, i els tallistes l'hi feien", diu Curtis. Això es pot veure en alguns treballs amb la característica càrrega sexual i corporal de Bourgeois, com Punt de contacte (Pits II) i Episodi Le Trani. D'altra banda, Curtis alerta sobre la sobreexplotació de les pedreres de Carrara. "Carrara està realment en perill, perquè les pedreres s'està acabant. S'ha fet servir molt per fer pasta de dents i paper, així que cada vegada és més difícil tenir una bona peça de marbre, perquè l'explotem massa. Per fer, per exemple, piques de lavabo. Tots els hotels de Barcelona tenen piques de marbre, algunes fetes a la Xina, perquè tenen uns artesans fantàstics i és més barat. I això és una amenaça, no és sostenible", adverteix la comissària.

Del cos al paisatge

Molts dels artistes de l'exposició pertanyen a la mateixa generació, i es pot veure com des de països diferents feien recerques semblants. El recorregut està organitzat en els següents àmbits: Paisatge i figura, A la recerca de formes, Tors i troncs, Jocs i Noves perspectives. Criden l'atenció Concreció, una escultura primerenca de Chillida que pot semblar una tortuga o un ocell marí; Via làctia, un treball totèmic de Jorge Oteiza que té gravades unes línies que recorden unes constel·lacions, i Taula lunar, una escultura horitzontal de Noguchi que pot semblar un joc però també la vista aèria de l'explosió de les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki.

En el tram final es pot veure com els artistes de la generació posterior són més conceptuals que manuals. Entre aquestes escultures destaca Niu, un treball de Luciano Fabro format per dos fragments d'unes columnes clàssiques entre les quals hi ha uns ous, és a dir, la tradició de l'escultura i, al mateix temps, les referències a la natura. També hi ha dues elegants esteles de Xavier Corberó, i el Palau de la Música n'acull una tercera, en la línia de la fundació d'expandir les seves exposicions a altres institucions de la ciutat. "Xavier Corberó és el gran oblidat del nostre país. Va triomfar als Estats Units, té obres públiques en moltes ciutats europees i dels Estats Units. Va conèixer Henry Moore, Isamu Noguchi... Va tenir una trajectòria internacional molt reconeguda, i en aquest país no", lamenta Viza. Quatre dels artistes exposats en aquesta part són vius: Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Alison Wilding i Stephen Cox. D'Iglesias es pot veure un voladís d'alabastre com els que va exposar al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1993, compartit amb Antoni Tàpies, i d'Anish Kapoor un bloc d'alabastre en brut amb els característics forats de vocació espiritual.