Pedro Almodóvar: “A Pedro Sánchez podria dir-li moltes coses políticament, i també físicament"

Enviat especial a Sant SebastiàJornada important per a Pedro Almodóvar a Sant Sebastià, on ha rebut el Premi Donostia que li concedeix el festival l’endemà d’haver celebrat el seu 75è aniversari. “Han sigut 24 hores de tempesta emocional”, ha admès el cineasta en roda de premsa, acompanyat de Tilda Swinton i de tot l’equip de La habitación de al lado, la seva última pel·lícula, i que ha guanyat el Lleó d’Or de Venècia 2024. “Fa 44 anys de la meva primera visita a Sant Sebastià –ha recordat–. Va ser amb Pepi, Luci y Bom, una pel·lícula molt defectuosa però que va ser el començament de tot”. I encara sort, diu, perquè “si no hagués pogut fer cinema avui seria la persona més desgraciada del món”.

El manxec ha reflexionat sobre el cineasta que era en la seva joventut i el que és ara, i reconeix que els temes del seu cinema han canviat, però també la vida que porta. “Si fos el de fa 40 anys ahir no hauria passat per l’hotel en tota la nit, només aquest matí per esmorzar i vestir-me per a la roda de premsa –admet–. Però a mitjan 90 vaig haver d’escollir entre les emocions fortes i la disciplina de la feina, i vaig decidir seguir escrivint i fent pel·lícules”.

En aquesta etapa de maduresa Almodóvar reconeix haver iniciat un camí “cap a la contenció i la depuració” que ha reduït el barroquisme del seu cinema, en el qual ara hi ha “menys cançons i personatges”. Tanmateix, el director constata que el seu públic ha rejovenit en els últims anys, i ho atribueix “a les plataformes”, que han posat el seu cinema “a l’abast de tothom”. “El pas del temps és molt cruel amb el cinema, però jo tinc la sort que el temps ha enriquit les històries que explico”, diu Almodóvar, que assegura que no coneix els joves d’avui dia: “Ni la generació X, ni els tiktokers,ni els influencers. M’agradaria fer alguna pel·lícula sobre ells, però m’hauria de posar a investigar com són”.

La cerimònia d’entrega del Premi Donostia, que Almodóvar ha rebut de mans de Swinton, ha comptat amb la presència del president del govern espanyol, a qui el director s’ha referit a la roda de premsa, somrient: “Als Estats Units i a Europa li diuen Mr. Handsome [Sr. Guapo]. Podria dir-li moltes coses políticament, i també físicament. Em venen moltes possibilitats al cap”. Més seriós, Almodóvar també s’ha mostrat preocupat per “l’ascens d’una ultradreta negacionista” de l’emergència climàtica. “Em pregunto si aquesta ultradreta pensa en els seus fills i nets i en el món que els deixa. En aquest festival hi ha moltes pel·lícules sobre la mort i s’està parlant del valor de l’empatia i de la mortalitat. Espanya té una llei d’eutanàsia, un tema al qual s'enfronten totes les religions. Però l’individu ha de ser l’únic amo de la seva vida i de la seva mort”.

La dona més emprenyada del món

En la secció oficial del festival, un altre cineasta veterà i consagrat ha presentat el seu últim treball. Mike Leigh s’entrega a la tragicomèdia sense mitges tintes a Hard truths, retrat d’una mare de família constantment emprenyada amb la vida i amb tothom fins a límits extrems. Hipersensible, salta a la mínima i s’enfronta amb qualsevol pel motiu més ínfim amb gran agressivitat. La interpreta Marianne Jean-Baptiste, una de les actrius d’aquella obra magna de Leigh que era Secrets i mentides(1996), però la primera referència que ve al cap és una altra tragicomèdia seva, Happy: un conte sobre la felicitat (2008), tot i que en comptes d’una noia incorregiblement feliç aquí trobem la dona més susceptible i empipada del món.

Les rialles inicials de Hard truths desapareixen a mesura que es fa evident que rere l’actitud de la protagonista hi ha una frustració i una solitud enormes, emocions que no és capaç de gestionar i que sublima a través de discussions cada cop més violentes i autodestructives. Leigh condueix la història cap a una catarsi emocional similar a la de Secrets i mentides, però després hi afegeix 20 minuts de pel·lícula que no semblen realment necessaris.