La foscor 'cantada' del prestigiós cineasta Pedro Costa s'apodera de La Virreina
El Centre de la Imatge reuneix 10 obres d'art visual del director portuguès, cinc de les quals inèdites
BarcelonaÉs el director que millor ha explorat l'experiència dels migrants africans a l'Europa benestant que els explota i expulsa. A pel·lícules com A la cambra de la Vanda o Joventut en marxa, el portuguès Pedro Costa no s'acosta a aquestes persones amb la condescendència del cinema social que visibilitza el migrant per explotar la seva misèria, sinó amb un respecte resumit en una reflexió que ha compartit aquest divendres a La Virreina: “Jo treballo amb la comunitat capverdiana, amb persones que estan en la foscor i són invisibles. I potser és una idea estúpida, però jo no vull il·luminar-les, que és el que fan normalment els documentals i les pel·lícules, sinó enfosquir la seva foscor. I això és més difícil que posar-hi llum”.
En la majoria de les deu peces de l'exposició Cançó de Pedro Costa, que es podrà veure a La Virreina des d'aquest dissabte fins al 23 d'abril, la foscor és fonamental. “És un tret característic del seu cinema, només cal veure la seva última pel·lícula, Vitalina Varela –apunta el comissari de la mostra, Javier Codesal–. Treballar en la foscor significa acceptar que la imatge està sempre fora de lloc, que és un objecte transitori. I en això Pedro Costa és un mestre”. Per a Valentí Roma, la de Costa és “una de les exposicions més importants” que ha programat al centre com a director: “Que hi hagi cinc peces inèdites d'un autor tan important com ell, concebudes expressament per a La Virreina, situa aquesta mostra en una dimensió superior al que fem habitualment”.
Cançó de Pedro Costa arrenca amb un fragment de Ne change rien, el documental del portuguès sobre la gravació d'un disc de Jeanne Balibar que apunta el protagonisme que tindrà la música en la mostra. De films anteriors com Cavalo dinheiro o Casa de lava sorgeixen altres peces com la instal·lació de cinc pantalles Morna d'ombres, que ja es va exhibir aquest estiu al Pompidou en una mostra conjunta amb l'escultor Rui Chafes que va ser “una experiència terrible” per a Costa. “Voler enfosquir un lloc que ja és fosc com un museu és molt complicat –assegura el director–. A París ens van criticar molt els sindicats i els vigilants del museu perquè, deien, la foscor penetrava en la ment dels treballadors del Pompidou i els causava traumes. Però a La Virreina no hem tingut cap problema, hem treballat molt a gust”.
Cantar 'Les tres germanes'
La mostra també inclou el quadern d'anotacions i dibuixos de Casa de lava, així com unes impressionants imatges tenebristes que es van captar projectant fotogrames sobre pedra. Però l'obra més important és segurament Les nostres veus no cantaran més, tres peces independents en què dones capverdianes canten, cadascuna a la seva manera, un fragment de Les tres germanes, de Txékhov. “Em va semblar que el text s'adaptava molt bé a la seva història de migració i exili, al sentiment de desesperació i de resistència, de sentir-se els últims, els oblidats –diu el director–. Amb un text així, patrimoni de la humanitat, no cal buscar més”.
Costa ha expressat el seu interès per tornar a treballar amb aquestes cantants no professionals, potser en una futura pel·lícula. I també ha reconegut seguir amb interès la carrera d'Albert Serra, a qui considera “un col·lega, un amic”. “Tinc grans baralles amb ell –confessa–. Soc molt exigent”. Potser es trobaran a la retrospectiva integral que la Filmoteca dedicarà a Costa al gener, acompanyada d'una carta blanca programada pel portuguès, que al febrer tornarà a La Virreina per participar en un seminari sobre el seu cinema. Exposició, retrospectiva, seminari i un nou llibre (Canción de Pedro Costa, de Javier Codesal) en tan sols quatre mesos: els fans catalans de Pedro Costa estan d'enhorabona.